What I Talk About When I Talk About Running

Haruki Murakami
What I Talk About
When I Talk About Running.
A Memoir
Traduït per Philip Gabriel
Londres, Vintage Books, 2009
180 pàgs.

Quan Haruki Murakami va visitar Barcelona el mes de març, vaig descartar anar a escoltar-lo perquè no hi havia reserva d’entrades i es preveien unes cues monumentals. I ben mirat, no sé si el meu entusiasme per ell -o per ningú, posat el cas- és prou gran perquè tingui la santa paciència de fer hores de cua per escoltar-lo (a peu dret, s’entén). L’endemà sí que vaig poder llegir algun reportatge de la xerrada al diari, i em va sobtar saber que no només és aficionat a córrer sinó que, en concret, va anar a fer el meu recorregut habitual per la platja de la Barceloneta. Però si això me’l va fer sentir més proper, en aquest llibre es descobreix que en Murakami no és exactament un corredor més (i com jo, de cap manera!). És un corredor que participa un cop l’any en una marató, que fa triatlons, que ha arribat a fer una ultramarató (la distància de dues maratons al llarg d’un sol dia), i que manté una disciplina física gairebé militar que, segons ell, l’ajuda a mantenir-se en forma per poder exercir com cal l’ofici d’escriptor. Encara que, curiosament, no es considera a si mateix un gran corredor.

El títol del llibre està manllevat del títol d’un recull de relats d’en Raymond Carver -un dels seus escriptors preferits-: What We Talk About When We Talk About Love. Però llavors, de què parla en Murakami quan parla de córrer? Doncs parla de la seva motivació per córrer i de les condicions necessàries per fer-ho que, segons ell, també són crucials per escriure. Com a condicions per escriure esmenta el talent, la concentració i la resistència. Ser capaç de concentrar-se durant quatre hores seguides, si es vol ser capaç d’avançar en el complex entrellat d’una novel·la. Ser capaç de resistir això durant una setmana rere l’altra al llarg dels sis mesos, de l’any o dels dos anys que es pot trigar a acabar-la. Concentració i resistència són qualitats que la pràctica de córrer afavoreix, com el fet de marcar-se metes o d’exigir-se el màxim.

Exerting yourself to the fullest within your individual limits: that’s the essence of running, and a metaphor for life -and for me, for writing as well.

En Murakami afirma que el seu llibre és una memòria, i com a tal transmet sinceritat, i fins i tot una certa ingenuïtat (no serà això el que agrada d’ell?). De fet, ell mateix confessa que escriure honestament sobre el fet de córrer va ser l’única manera de poder tirar endavant aquest projecte. Així, parla dels moments màgics en què decideix escriure la primera novel·la o començar a córrer, i parla d’experiències límit que li provoquen canvis subtils que operen a llarg termini. Aquest és, per cert, un dels aspectes del llibre que m’han fet preguntar-me si és ell el que és d’un altre planeta o sóc jo. Com pot ser capaç d’identificar un moment en el temps a partir del qual perd l’interès per córrer durant anys (parla de runner’s blues), per guanyar-lo després de mica en mica? Potser gràcies al seu diari de corredor, l’únic que, segons diu, ha escrit amb constància.

No sé si les lliçons que es poden extreure són o no són molt profundes, i probablement el llibre no sigui una meravella d’estil, com molt bé s’encarrega de fer-nos-ho notar (s’ha de dir que amb gràcia) el crític de The New York Times sense tenir en compte que es tracta d’una traducció. Això sí, a mi m’ha agradat llegir-lo i el cert és que m’ha fet venir moltes ganes de tornar a córrer.