El còmic i el cinema d’animació, a banda del menyspreu de les arts considerades majúscules, han de suportar l’etiqueta de producte per a les edats més joves, com si crear per a infants i adolescents fos un procés senzill o intranscendent. Fins i tot a Japó han hagut de passar dècades fins que adquirissin un reconeixement “oficial”. Per un costat, des que els polítics van veure les seves possibilitats per divulgar a escala mundial una visió del seu país —que arribés a un nombrós públic potencialment explotable des del punt de vista econòmic. Per un altre, gràcies a una sèrie d’autors que creien que el manga havia d’anar més enllà de les històries infantils o les tires d’humor editades a diaris i revistes.

En Yoshihiro Tatsumi n’és un dels exemples més destacats. Com molts nens,
devorava els còmics que es llogaven a les llibreries durant la guerra i la postguerra. Ja des de ben jove també volia dibuixar, esperonat per aquelles històries il·lustrades que tant el fascinaven. Després d’uns anys inicials on algunes de les seves obres van ser premiades i publicades en revistes infantils, va desenvolupar de seguida una consciència d’autor. El 1949, amb només catorze anys, va fundar amb altres nois la “Societat de nens de tot el país investigadors del manga“: a més d’intercanviar-se les publicacions casolanes que realitzaven, mantenien una intensa correspondència amb nens de tot el país. En fer quinze anys, va tenir l’oportunitat d’assistir a una taula rodona amb l’Osamu Tezuka, la figura més influent del manga i l’animació. Aquella trobada, les visites posteriors a casa seva i una llarga sèrie d’esdeveniments van influir en la voluntat d’en Tatsumi de confegir al manga un tarannà propi, ben diferent de l’infantilisme i l’humor blanc que dominaven les tires còmiques japoneses. Històries que no giressin la cara a la vida, que parlessin sense embulls de la violència, el sexe, les existències erràtiques, els personatges marginals, els perdedors innats, la realitat social del Japó de postguerra i la posterior expansió econòmica. Juntament amb altres autors, va maldar perquè aquest corrent creatiu, anomenat per ell mateix gekiga —podria traduir-se com a imatges dramàtiques— fos una veritable alternativa.

De tot això i de molt més tracta aquesta monumental autobiografia en còmic a la que va dedicar una dècada de feina. Canvia els noms d’algunes persones reals, però no de les obres, els autors, les editorials que els exploten —defuig qualsevol intent d’idealització i de nostàlgia. Les vinyetes, plenes de tendresa, de sentit de l’humor, de lucidesa, també mostren les misèries familiars, les estretors i privacions de gran part de la societat, l’ombra de l’imperi americà, la influència del cinema i la literatura occidentals en la vida quotidiana i, per descomptat, en el còmic japonès… Com he dit en altres ressenyes, no em considero apte per valorar la qualitat gràfica dels còmics, però sí puc afirmar que el ritme narratiu, la claredat, el respecte amb què reprodueix publicacions històriques, són impressionants. Al final del volum, unes notes complementàries tradueixen el contingut dels còmics citats, els rètols dels locals, les cartes… en definitiva, de qualsevol text perquè res no es quedi sense veu per als qui no parlen o no entenen el japonès. També les inclou la traducció espanyola, magníficament editada en dos volums per Astiberri amb el títol Una vida errante.

Dintre del farcit esquema de gèneres del manga, el gekiga no deixa de ser marginal: el mateix Tatsumi és relativament desconegut al seu país. Segons explica, el contingut del gekiga estava mal vist per la seva temàtica i la manera de reflectir la realitat d’un país que, tot i haver sortit de les penombres de la postguerra per esdevenir una potència econòmica, el poder i la hipocresia social miraven de dissimular el preu que estava pagant molta gent perquè això fos possible. Sembla que ara Occident és el receptor més destacat dels seus treballs, que en els darrers anys s’estan divulgant fins i tot al nostre país. L’Eric Khoo, cineasta nascut a Singapur, acaba de realitzar Tatsumi, una pel·lícula animada que es basa en A Drifting Life i altres històries. Aquesta pel·lícula va ser projectada i nominada a l’edició d’enguany del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges: malauradament, aleshores ni coneixia en Tatsumi ni sabia que s’hagués fet cap pel·lícula. Aquí teniu un vídeo que parla del procés de creació de la pel·lícula. És publicitat descarada d’una companyia, però penso que el contingut i les imatges valen la pena:

http://www.youtube.com/watch?v=Ke7Nf2_EwOc

En Yoshihiro Tatsumi segueix en peu de guerra. Si us ve de gust, podeu mirar un altre vídeo, molt breu, d’aquesta llegenda encara viva del manga on es refereix al gekiga i a altres temes relacionats amb la creació:

http://www.youtube.com/watch?v=b80QWx9gUyg

El títol d’aquest assaig de l’Alfred Bosch és semblant al de l’opuscle что делать? (Què fer?) de Vladimir Lenin que, al cap de quinze anys de ser publicat, precipitaria la revolució russa. Salvant les distàncies (i els moments històrics) es pot dibuixar un paral·lelisme central entre les dues obres: per arribar als objectius respectius (la independència de Catalunya, en un cas, la revolució bolxevic en l’altre) tots dos autors són conscients de la necessitat de dotar la societat de múscul polític; tots dos saben que cal arrossegar els sectors més moderats a un compromís per arribar a la ruptura.

L’obra d’en Bosch no és, de cap manera, un manifest revolucionari. És un manual alternatiu de la història catalana recent. És una reflexió sobre els processos d’emancipació nacional, amb el dels EUA com a referència bàsica. És una bona col·lecció de moments estel·lars que si bé –a diferència dels de Stefan Zweig– no han canviat la història del món, sí han reorientat el rumb polític de Catalunya. Però és, sobretot, una reflexió sobre un fet central: per què, si les darreres enquestes mostren que una majoria dels catalans votarien sí en un referèndum sobre la independència, no es produeix una traducció en poder, o múscul, polític? Com és que les enquestes assenyalen una majoria de sís mentre la representació parlamentària de partits independentistes continua sent minoritària?

L’Alfred Bosch va ser portaveu de la plataforma Barcelona Decideix, responsable de la consulta sobre la independència a Barcelona, i això li ha permès disposar d’un anecdotari que, en conjunt, potser no respon la pregunta anterior, però sí que en dóna algunes pistes. Una anècdota deliciosa és la conversa-tipus següent:

–Que vol votar?

–No, yo no estoy de acuerdo con esto –de la independència…

–Doncs voti que no.

–Pero oye, hombre, como voy a votar que no, si yo soy catalán de nacimiento…

L’autor diferencia entre l’independentisme actiu o d’alt cost, el d’aquells que no es perden cap manifestació, del de poc risc o low cost. Per dir-ho gràficament, l’independentista low cost podria ser la pensionista de l’àtic o el botiguer de tota la vida, que no faran insubmissió fiscal però que si se’ls dóna l’oportunitat de votar, i saben que l’endemà no hi haurà tancs al carrer, faran el petit esforç de sortir de casa i dipositar un sí a l’urna. Seria la diferència entre aquests dos col·lectius la que respondria la pregunta d’abans; seria la relació entre ells, doncs, la que ha de determinar el futur polític del país.

Com a punt feble del llibre –o potser és una qüestió personal– diria que la descripció de la consulta de Barcelona està feta amb un detall i un to èpic excessius; cosa difícil d’evitar quan se n’ha estat responsable de l’organització. D’altra banda, és just reconèixer que el to èpic funciona molt bé en la resta del llibre i aconsegueix que alguns fets més aviat grisos (com ara l’OPA de Gas Natural a Endesa) adoptin una gran rellevància (possiblement, la que tenen). Les pinzellades d’història americana o russa són també molt aclaridores. Però s’agraeix sobretot un discurs que no va contra ningú, que ha deixat de banda els essencialismes però que, alhora, sap què vol sense complexos.

I tinguem clar que no estem lluitant només pel nostre petit país. Aquesta lluita és per la llibertat, i per tant és per al món sencer, és una causa que no pot ser nostra i només nostra. Aquesta és una fe que no vol traçar noves fronteres, sinó esborrar les que ens impedien ser germans amb la resta de pobles lliures.

En aquesta entrada d’Enforcall trobareu una divagació de política-ficció que pren aquest assaig com a excusa.

En Kogito és un escriptor prestigiós. Arran del suïcidi del Goro, el seu cunyat i millor amic, que era un cineasta d’èxit, comença un doble viatge temporal: cap al passat, escoltant una sèrie de cintes enregistrades pel Goro expressament per al Kogito on parla de la seva vida i l’amistat amb ell, i cap al present, a la cerca dels motius que van desencadenar el fatal desenllaç. Amb la reproducció de les cintes, l’escriptor endega un diàleg amb el difunt que el fa reviure els propis records i l’incita a cercar la causa de la mort del cunyat, ja que troba indicis que la màfia s’hi troba al darrere. Val a dir que la història es basa en fets reals: segons l’opinió generalitzada, la yakuza, la màfia japonesa, va ser la instigadora del suïcidi del Juzo Itami, director de cinema i cunyat del Kenzaburo Oé.

Amb aquest autor japonès t’exposes a un fenomen ben estrany —si més no, l’he experimentat en les tres obres que he llegit d’ell fins al present, Salto Mortal, M/T y la historia de las maravillas del bosque i Renacimiento— i que no he trobat en cap altre escriptor: la seva narrativa t’introdueix en un munt de situacions amb una intensa càrrega psicològica i emocional i, al mateix temps, exerceix un control tan absolut sobre la manera de relatar els fets, que sembla exposar-los amb esfereïdora objectivitat.

A escala més petita, si es compara amb la immensa —físicament i literària— Salto mortal, l’Oé desenvolupa aquesta història com si dibuixés sempre la mateixa aquarel·la i, al mateix temps, cada versió n’aportés elements nous que no solament el lector havia passat per alt, sinó que sobretot enriqueixen la versió primigènia amb detalls que acaben esdevenint elements insubstituïbles. Malgrat tot, domina la impressió que s’escapoleix alguna cosa, hi ha quelcom que no se’ns explica —o que més aviat som incapaços de copsar—: els personatges apareixen ben definits, amb totes les complexitats i contradiccions, però quan et penses que ja els tens, que ja són teus i pots identificar-te amb algun d’ells, s’escapoleixen d’una forma que mai no t’hauries esperat. Cal reconèixer que aquesta manera d’escriure pot acabar exasperant alguns lectors o determinades maneres de llegir; tanmateix, la mestria de la seva execució fascina i dilueix la temptació de deixar-ho córrer.

Deia l’Stephen King —no recordo si en un pròleg o una entrevista que vaig llegir fa temps— que, després de tants anys com a escriptor i lector, considerava que, per damunt de tot, la literatura, i l’art en general, ha de ser un gaudi. És a dir, que primerament cal deixar-se sorprendre, emocionar, enfadar, fins i tot decebre; després ja vindrà l’hora de les anàlisis, les crítiques. Amb el Kenzaburo Oé de vegades sembla possible gaudir i analitzar al mateix temps. O potser és una il·lusió creada per l’autor.

No acostumo a comprar llibres de “management” ni d’empresa. Però necessitava lectura per a un viatge en tren i en veure el títol al quiosc de l’estació vaig recordar que:

• Warren Buffett passa per una de les persones més riques del món.
• Recentment va animar al president Obama a apujar els impostos dels més rics, ell el primer, per sortir de la crisi.

Vaig pensar que potser seria interessant saber com s’ha fet ric algú que té aquesta mena d’idees. El llibre no és escrit directament per ell, sinó per la seva jove i per un advocat amic de la família, que escriuen sobre en W. Buffett amb to d’adoració i que ja han escrit tres o quatre llibres més sobre els seus mètodes.

El resultat: esgarrifós.

Esgarrifós no tant per què es descriguin pràctiques financeres o empresarials esgarrifoses. Segur que es fan coses molt pitjors. És esgarrifós perquè l’ètica dels autors ve a ser la següent: una acció és bona, o lloable, o celebrable estrictament en la mesura en què fa guanyar diners. Cap altra consideració de si alguna pràctica “està bé”, fins al punt que la sensació és que estàs llegint l’escrit d’un alienígena.

Com que el llibre és una enumeració de “bones pràctiques” d’en W. Buffett, deixeu-me’n posar un example (inventat, caricaturitzat) per explicar-ho:

• En W. Buffett creu que és molt important saber transformar els inconvenients en oportunitats. Per exemple, quan va posar al Sr. X al davant de l’empresa Y, el Sr. X es va trobar que per la fàbrica hi circulaven tot de gossos sense amo. Això era un inconvenient. El Sr. X va fer atrapar tots els gossos i se’ls va vendre a una fàbrica d’hamburgueses que hi havia allà a prop. Fixeu-vos: amb això va fer desaparèixer l’inconvenient i de pas va fer guanyar diners a en W. Buffett!

Altres exemples, aquests reals i trets del llibre:

• Una cosa que fa molt bé en W. Buffett és triar quines empreses compra i quines no entra a comprar. El que fa és fixar-se amb molta cura en [paràmetres financers de l'empresa que bàsicament volen dir... que guanya diners!]. D’aquesta manera, W. Buffett s’assegura de guanyar diners.
• Per a en W. Buffett, és molt important que les seves empreses treballin en sectors que poden produir beneficis. Per exemple, va comprar la fàbrica tèxtil Z. Es va adonar sagaçment que l’empresa portava anys amb pèrdues i maldava per sobreviure, però que el tèxtil és un sector amb poc futur perquè ja ve tot de la Xina. El que va fer va ser reconvertir Z en una empresa d’assegurances. D’aquesta manera W. Buffett va passar a guanyar diners amb Z. [Nota: Cap esment de què devia passar amb els empleats del tèxtil].
• En W. Buffett és un gran defensor de donar autonomia total als seus directius en l’empresa que gestionen. Creu que és la única manera de que se la facin seva i se sentin motivats per fer-la funcionar (i que donin diners). [Unes quantes pàgines amb exemples]. Això sí, si no li donen resultat no té problemes a canviar-los. A l’empresa X va canviar fins a cinc vegades de director fins que va trobar-ne un que li va fer guanyar diners.
• Si alguna cosa caracteritza en W. Buffett és que sap motivar els seus directius. Per exemple, quan va contractar la Sra. Y per dirigir una de les seves empreses de diamants, va anar-la a recollir personalment a l’aeroport amb el seu flamant Cadillac, va passejar-la pels llocs més bonics de la ciutat i la va convidar a un bon sopar. “Des del primer dia em va fer sentir que era part de la gran família Buffett”, diu Y. Segur que si li hagués dit  “agafi un taxi a l’aeroport i vingui de pet a l’empresa”, Y no s’hagués pres la feina igual. D’aquesta manera, en W. Buffett s’assegura que els directius estan motivats i contents, i per tant que li fan guanyar diners.

I l’exemple més esgarrifós de tots:

• En W. Buffett insisteix en què tots els seus directius siguin d’una integritat i honestedat personals immaculades. Creu que integritat i honestedat són virtuts insubstituibles en un directiu, Sovint ho recorda en tots els seus discursos. De fet, parla d’aquest principi d’honestedat i integritat com un dels més claus per al seu èxit. Perquè, és clar, un executiu que no sigui íntegre i honest acabarà manipulant les finances de l’empresa i quedant-se diners que altrament serien d’en W. Buffett.

Dit això, el llibre és força força buit. Els “secretos del management” del títol són, del primer al darrer, obvietats monumentals. Malaguanyats els 13 euros que em va costar el llibre, que així guanya diners en W. Buffett… i jo no.

En Vigoleis centra aquestes memòries en els anys previs a la guerra civil espanyola. Acompanyat de la seva dona Beatrice, arriben en vaixell a Mallorca després d’haver rebut un telegrama que informava del greu estat de salut del germà de la Beatrice, resident a l’illa. Un cop desembarcats i posats al corrent de la situació, comença per a ells una increïble etapa en un món desconegut en el que viuen un reguitzell d’experiències al límit que posen a prova la capacitat de resistència i superació.

El que sorprèn de seguida és la generositat verbal d’aquesta obra, portentosa
exposició d’una interminable sèrie d’anècdotes, episodis i successos entre els quals s’intercalen reflexions, divagacions i interrupcions que, lluny de molestar, no fan sinó intensificar l’admiració del lector. Sobretot, destaquen el sentit de l’humor i la vigoritzant ironia amb què s’expliquen situacions que, des d’una òptica prosaica, resulten més aviat esfereïdores. Durant més de nou-centes pàgines, amb una intensitat infatigable, el llibre és ple de situacions còmiques i grotesques. Sense cap mena de complexos, aquest Vigoleis que en molts moments podríem considerar un babau manifesta una lucidesa increïble, una coherència ideològica que transcendeix el seu tarannà aparentment covard i indecís. Sobretot al final del llibre, quan es desferma la barbàrie de la guerra civil, tothom va revelant la seva veritable naturalesa i es va posant al lloc que realment li pertoca.

En determinats moments, Mallorca sembla la destinació de tota la comunitat
internacional. La parella es relaciona tant amb els pobladors locals com amb un
ventall impagable de ciutadans d’arreu del món. En Vigoleis es mostra especialment implacable amb la conducta de determinats compatriotes, tant pel que fa al seu paper de precursors de la voràgine turística que dècades més tard es va apropiar de l’illa, com per la irrupció del nazisme i les seves nefastes repercussions. Les figures artístiques i intel·lectuals que viuen a Mallorca, com ara els germans Vilallonga, en Graves o el Keyserling, també queden reflectides amb més o menys fortuna per a ells segons les circumstàncies.

Si en els primers centenars de pàgines de tant en tant no apareguessin automòbils o altres objectes més o menys contemporanis, hom tindria la sensació que els fets transcorren als segles XVII o XVIII: és el reflex del retard social i econòmic d’Espanya en una època que ja era prou complicada. Fet i fet, sovint et sents transportat a les millors obres picaresques dels segles d’or espanyol. En aquest sentit, cal subratllar el tractament que en Vigoleis s’atorga com a personatge dintre de les seves memòries, sabent-se riure d’ell mateix o, més ben dit, sense cap intenció de dissimular els seus defectes o limitacions. El segon rostre d’en Vigoleis revela un món on la justícia i la coherència semblen haver-se extingit, i a on la condició humana insinua amb prou claredat les fites denigrants i execrables per les quals és prou conegut el segle XX. Al l’autor, o al personatge que encarna, li hauria resultat molt fàcil carregar contra tot això, transformar la ironia en sarcasme i ressentiment a causa de les privacions i els problemes continus que pateix. Tanmateix, el seu amor per l’home, la diversitat lingüística, els llibres (passa gana i sacrificis per ells) i la tolerància vers el proïsme fan que arribem a sentir per ell i la seva dona un afecte semblants als que podem sentir pel cavaller que va perdre el seny llegint llibres de cavalleries i que volia recórrer el món socorrent els dèbils i els necessitats. En Vigoleis i la Beatrice traspuen una bondat i honestedat sorprenents davant de situacions en què seria molt fàcil cedir a la desesperació o l’ànsia de venjança.

L’experiència lectora que s’acumula al llarg de tota una vida ve determinada per
aquelles obres que deixen una empremta molt especial. Després de llegir-les, queda la sensació d’haver viscut, o llegit, un abans i que a partir d’ara comença un després. A mesura que passen els anys, però, la sensació es relativitza i el nombre de títols als quals s’atorga aquesta singularitat es va ajustant a la baixa. Malgrat el risc evident d’equivocar-me en fer una afirmació d’aquest tipus, em penso que La isla del segundo rostro formarà part d’aquesta llista d’obres selectes fins al darrer dia de la meva existència.

Die Insel des zweiten Gesichts

Die (angewandten) Erinnerungen des Vigoleis erstrecken sich in der Hauptsache über die Jahre vor Ausbruch des spanischen Bürgerkriegs. Vigoleis und seine Frau, Beatrice, kommen mit dem Schiff auf Mallorca an, nachdem sie in einem Telegramm vom ernsten Gesundheitszustand des auf der Insel residierenden Bruders von Beatrice unterrichtet worden waren. Kaum haben sie den Fuß auf Mallorca gesetzt und sich einen ersten Überblick über die Lage verschafft, sind sie schon in eine völlig neuartige Lebenssituation in einer unbekannten Welt eingetaucht, in der sie sich Erlebnissen und Herausforderungen gegenüber sehen, die ihre Widerstands- und Leidensfähigkeit immer wieder auf die Probe stellen.

Sogleich überrascht dieses Werk durch seine überaus reiche Wortfülle, die sich in der Darlegung einer nicht enden wollenden Aneinanderreihung von Anekdoten, Begebenheiten und Vorkommnissen äußert. Diese werden ihrerseits von Reflexionen, Exkursen und Einschüben unterbrochen, die vom Leser nicht im Geringsten als störend empfunden werden, sondern, ganz im Gegenteil, seine Bewunderung angesichts dieses Werks noch steigern. Besonders sind der Humor und die vitale Ironie bei der Schilderung von Situationen hervorzuheben, die nüchtern betrachtet als entsetzlich zu bezeichnen wären. Mit seinen mehr als 900 Seiten höchster Intensität ist das Buch voll von komischen und grotesken Situationen. Vigoleis, der in vielen Momenten beinahe tölpelhaft wirkt, zeigt andererseits eine unglaubliche Klarsichtigkeit und ideologische Kohärenz, die seine scheinbare Feigheit und Unschlüssigkeit weit überstrahlen. Besonders gegen Ende des Werks, in der Zeit des Ausbruchs des spanischen Bürgerkriegs, zeigen die auftretenden Personen ihr wahres Gesicht und erhalten den ihnen tatsächlich zustehenden Platz.

In manchen Passagen scheint Mallorca das Reiseziel der gesamten internationalen Gemeinschaft zu sein. Vigoleis und Beatrice treten sowohl mit Einheimischen als auch mit einer unbezahlbaren Ansammlung an Persönlichkeiten aus aller Welt in Beziehung. Vigoleis zeigt sich dabei unerbittlich, wenn es um die Darstellung mancher seiner deutschen Landsleute geht, sei es in ihrer Rolle als Vorreiter der Tourismuswelle, die Mallorca Jahrzehnte später erfassen sollte, sei es vor dem Hintergrund des hereinbrechenden Nationalsozialismus und seinen unheilvollen Auswirkungen. Die auf Mallorca lebenden Künstler und Intellektuellen, wie etwa die Brüder Vilallonga, Graves oder Keyserling werden den Umständen entsprechend mehr oder weniger vorteilhaft dargestellt.

Wenn auf den ersten paar Hundert Seiten des Werks nicht Automobile und andere Gegenstände der Moderne in Erscheinung träten, könnte man meinen, dass sich die beschriebenen Begebenheiten im 17. oder 18. Jahrhundert ereigneten. Dies ist Ausdruck der tatsächlich zu Vigoleis’ Zeit herrschenden sozialen und wirtschaftlichen Rückständig Spaniens. An vielen Stellen fühlt man sich in die pikaresken Romane des goldenen Zeitalters Spaniens (16. und 17. Jahrhundert) versetzt. In diesem Sinne muss die Art und Weise, wie Vigoleis seine eigene Person in seinen Erinnerungen darstellt, hervorgehoben werden, seine Fähigkeit, über sich selbst zu lachen, oder besser gesagt, die Freimütigkeit, mit der er eigene Schwächen und Unzulänglichkeiten zugibt. Das zweite Gesicht von Vigoleis gibt den Blick frei auf eine Welt, in der Gerechtigkeit und Geradlinigkeit verschüttet zu sein scheinen und die Menschheit bereits spürbar auf die unwürdigen und schrecklichen Ereignisse zusteuert, für die das 20. Jahrhundert traurigen Ruhm erworben hat. Für den Autor bzw. den von ihm verkörperten literarischen Vigoleis wäre es ein leichtes gewesen, aufgrund der eigenen fortwährenden Entbehrungen und Schwierigkeiten seine Zeitgenossen zu verurteilen und statt zur Ironie zu Sarkasmus und Ressentiment zu greifen. Das Gegenteil ist jedoch der Fall: Vigoleis’ Menschenliebe, sein Enthusiasmus für die ihn umgebende sprachliche Vielfalt, seine Bücherleidenschaft (für seine Bücher hungert er sogar) und seine Großherzigkeit gegenüber seinen Mitmenschen führen dazu, dass man für ihn und seine Frau eine ähnliche Zuneigung entwickelt wie für den “Ritter von der traurigen Gestalt”, der durch die Lektüre von Ritterromanen den Verstand verlor und in die Welt hinausritt, um für die Schwachen und Benachteiligten zu kämpfen. Vigoleis und Beatrice verströmen eine unsagbare Güte und Aufrichtigkeit in Situationen, in denen Verzweiflung oder Rachegelüste leicht die Oberhand gewinnen könnten.

Die Leseerfahrung, die sich im Laufe eines Lebens ansammelt, ist von ausgewählten Werken geprägt, die einen besonders tiefen Eindruck hinterlassen. Nach der Lektüre solcher Werke hat man das Gefühl, man hätte in einem Vorher gelebt – und gelesen, und nun begänne das Nachher. Mit den Jahren relativiert sich dieses Gefühl jedoch meist, und die Liste der Werke, denen man eine solche Einzigartigkeit zugesteht, wird kürzer. Auch auf die Gefahr hin, dass ich einen Fehler begehe, wenn ich Folgendes sage: Die Insel des zweiten Gesichts wird wahrscheinlich bis zum Ende meiner Tage nicht aus dieser Liste wegzudenken sein.

Übersetzung: Annette Maurer

Jiro Taniguchi i Hiromi Kawakami
Los años dulces
Trad.: Víctor Illera Kanaya
Tarragona, Ponent Mon, 2011
Volum 2, 238 pàgines. 18 €

Hiromi Kawakami
El cel és blau, la terra blanca
Trad.: Marina Bornas Montaña
Barcelona, Quaderns Crema, 2009. 18 €
213 pàgines

Un dia, en creuar la secció de còmics d’una llibreria per accedir a una altra àrea, la portada d’un volum va cridar-me fugaçment l’atenció. Tan fugaçment, que ni tan sols no em vaig aturar a fullejar-ne el contingut. Dos dies després, sense comprendre’n el motiu, vaig sortir a comprar-lo de forma compulsiva. D’aquesta manera no solament vaig acabar un llarguíssim període en què havia marginat els còmics de les lectures, sinó que sobretot vaig descobrir un autor que m’ha encadenat ben bé a tota la seva obra.

En assabentar-me poc després que aquest còmic —no sóc partidari de la denominació novel·la gràfica, sona a intent acomplexat de justificar la validesa del còmic com a manifestació artística de ple dret, cosa que trobo innecessària— era l’adaptació d’una novel·la i que la seva autora hi havia participat em va permetre superar els seriosos dubtes de ressenyar aquesta obra, donat que els meus coneixements sobre còmics són encara més limitats que els literaris.

Després d’una bona pila d’anys dibuixant tot el que se li encarregués per fer-se un nom i sobreviure treballant com a autor de manga, en Taniguchi adquireix prestigi i solvència suficients per dedicar-se a crear les obres que l’interessen. Comença així una etapa molt més intimista i elaborada de la qual diria que Los años dulces és una mena de culminació. El ritme narratiu, la composició visual i expressiva dels personatges, el detall dels objectes per petits i anònims que siguin, tot ocupa el seu lloc natural com si miréssim per una finestra oculta o fóssim una presència invisible als esdeveniments… No sé si m’explico com cal, segurament és un reflex empobrit d’aquesta sensació intangible la intensitat de la qual augmenta a mesura que t’endinses en la història i els personatges, un professor d’escola i la Tsukiko, una dona de mitjana edat que havia estat alumna seva, retrobats per casualitat en una taverna on acostumen a sopar. Discrepo del títol atorgat a la traducció del còmic i de la novel·la: la singular i commovedora història d’amor que s’hi narra és més agredolça —sàviament i subtilment agredolça— que no pas dolça. I malgrat que el títol de la novel·la traduïda sigui més escaient, després d’haver llegit el còmic i la novel·la penso que hauria estat més encertat optar pel títol original japonès de les dues versions: Sensei no kaban, El maletí del professor.

La Tsukiko porta el pes narratiu. Les pàgines del còmic s’endinsen en el seu món interior, infestat de dubtes i incomprensió, però també mogut per un imperiós desig d’existir i d’estimar que ella mateixa no identifica perquè se l’amaga de manera conscient o inconscient. Les trobades amb el professor, algunes fortuïtes, altres arranjades, s’alternen amb temporades més o menys llargues de separació. Les successives el·lipsis temporals marcades per aquestes separacions no semblen sinó estrènyer els lligams entre tots dos, cadascun a la seva manera degut a les diferències generacionals i de sensibilitat. Dos móns oposats que s’atrauen amb molta precaució i esfereïdora honestedat. En Taniguchi ofereix la seva visió de la història amb una delicadesa extraordinària. Cada vinyeta és una invitació a contemplar-la fins que ja no queda cap detall per copsar. I tot i així, tens la sensació que sempre acabaràs per descobrir algun element nou i sorprenent.

No em veig capacitat per indicar si seria més recomanable començar per la novel·la i després el còmic o bé a l’inrevés, com m’ha passat de forma involuntària. En el meu cas, el còmic ha condicionat totalment la lectura de la novel·la. Ha estat inevitable imaginar els personatges, els fets i les situacions de la manera com les plantegen les vinyetes. En altres casos, per exemple si abans es veu una pel·lícula que és l’adaptació o està basada en una obra escrita, pot resultar molest o fins i tot perjudicial, però no ha estat així. Si bé es nota que la autora ha intervingut en l’adaptació al còmic, en la novel·la descobreixes la veritable font de la que procedeix l’obra gràfica. Per un costat, gaudeixes d’una narració extraordinària —com es pot contar una història tan singular, caracteritzar unes vides i un entorn de manera tan succinta sense donar la impressió de mancança ni superficialitat—; per un altre, les diferències entre l’obra literària i la gràfica enriqueixen meravellosament el món del professor i la Tsukiko. Una simbiosi tan magistral, que de vegades no tens clar quina és la font i quina és l’adaptació. En definitiva, una experiència inoblidable i tota una troballa en el meu cas.

La costa sud-est d’Islàndia (el Sudursveit) deu ser un dels llocs més inaccessibles d’Europa. En aquesta estretíssima franja de terra fèrtil s’hi van establir colons víquings al segle desè, i els seus descendents hi han fet una vida molt aïllada i molt dura fins fa quatre dies: Al nord, una glacera extensa com tres mallorques i volcans que regularment recorden als locals que l’Infern existeix. A est i oest, deserts de sorra negra i riuades de lava coagulada, només habitables per trolls  i esperits malignes. I al sud, un Atlàntic verd solitud sense cap altra terra fins a l’Antàrtida. Tan formidables són els obstacles que fins al 1974 no hi va poder arribar la primera (i, encara, única) carretera, que cal apedaçar després de cada desgel i cada erupció.

Imagineu-nos resseguint aquesta carretera solitària un vespre d’estiu, preguntant-nos si podríem passar la nit a cobert. Imagineu-nos contents en trobar l’únic allotjament en un tram de 50 km., una vella granja i un annex modern amb habitacions per als escassos turistes despistats.

Hali i la glacera al fons

Imagineu la nostra sopresa al matí següent en descobrir que en aquesta granja, Hali, hi va nèixer i crèixer un dels escriptors més estimats pels islandesos, que a primers de segle passat va revolucionar la literatura en islandès i va seguir sacsejant les consciències de la illa durant dècades. I que els escolars islandesos aprenen de les seves obres els noms de cadascun dels turons, les penyes, les illes, els masos i les glaceres que teníem a la vista, així com una forma de vida que gairebé ha desaparegut. Tot això ho vam saber per l’encantador centre sobre la vida i obra l’escriptor, obert fa no gaire allà mateix i que curiosament no apareix a les guies.

Thórbergur Thórdarson (1888-1974) — seguiu l’enllaç per veure-ho en grafia islandesa — s’escapa del seu destí embarcant-se amb divuit anys en un dels rars pesquers francesos que ocasionalment recalen en aquella costa. Després d’uns anys de voltar món, torna a Reykjavík, estudia filosofia a la universitat sense arribar a graduar-se, fa mil oficis i publica algun poema ocasional, passant molta gana i misèria. El 1924 publica la seva primera novel·la, Bréf til Láru (Cartes a Lara), que descriu amb realisme la vida a Rejkyavík en aquells temps i és encara considerada la primera obra contemporània en islandès. Obté un èxit fulgurant que el fa famós en un dia. Des de llavors, compagina la seva producció literària amb la difusió del ioga (ja el practicava el 1918, poca broma!) i de l’esperanto (deixa inacabat un diccionari islandès-esperanto) i també la defensa dels més humils.

Rodamón incurable i socialista convençut, a mitjans dels 30 destaca per la seva ferotge condemna de l’ascendent nazisme, rara entre la intel·lectualitat islandesa que, en el millor dels casos, fa veure que mira cap a un altre costat. Arriba a ser condemnat als tribunals a una multa important per “libel contra un cap d’estat estranger” (Hitler, és clar). Segueix, fins la seva mort, treballant per una Islàndia més igualitària. La seva darrera obra, “L’himne sobre la flor”, són reflexions que fa a la seva néta sobre la igualtat, la pau, com viure una vida plena i d’acord amb valors veritables. En recordo una frase gravada a les finestres del centre:

Quan els homes hagin tingut el seu empatx de progrés, se n’avorriran. Llavors tornaran a parlar amb el vent,les flors i les pedres, i a escoltar la cançó de les estrelles.

La seva obra tracta de temes molt diferents. Només n’he llegit dos capítols de dos llibres, pel senzill motiu que són els dos únics fragments de la seva obra traduits a res que no sigui l’islandès. Ja veieu que fins i tot l’entrada en anglès a la Wikipedia és força raquítica. El curador del museu em va dir que aquesta manca de visibilitat pot ser deguda al seu estil peculiar, que ell s’imagina difícil de traduir. No m’ho ha semblat així en el què he llegit, que he trobat força directe en forma, encara que subtil.

Malgrat la seva vocació internacional, Thórbegur va reconèixer els immensos recursos que li oferia la peculiar cultura islandesa. No en va la seva primera educació van ser les majestuoses sagues medievals, llegides o recitades a la vora del foc en les llarguíssimes nits d’hivern a Hali. En algunes de les seves obres va voler enregistrar històries i estil de vida del sud-est de la seva infantesa, a fi que no desapareguessin del tot. En el fragment “Un casament a Sudursveit“, de Steinarnir tala (“Les pedres parlen”), recrea el banquet de noces dels seus pares, precedit per l’embarrancament allà a prop d’un vaixell francès com el que uns anys després se l’enduria lluny. Un “bon” embarrancament, segons els locals, no sols perquè van salvar-se tots els mariners, sinó perquè el vaixell va quedar pràcticament intacte. Per llei de mar, el poble tenia el dret de quedar-se’l amb tot el seu carregament: fusta, ferro, eines, cordes, carbó, porc, sal, vi, pa blanc i altres valuosíssims materials i menges altrament impossibles d’aconseguir. Són molt emotius els paràgrafs finals, en què tres homes del poble parlen de trivialitats mentre miren el mar i, sense dir-s’ho en veu alta, somien en aquell llunyà món d’abundància que mai a la vida no veuran.

L’altre fragment, “Quan vaig quedar-me embarassat”, és de  les “Cartes a Lara”. Explica una temporada dels seus darrers anys a Sudursveit en què va ficar-se-li al cap que estava embarassat; sí, devia ser una personalitat particular. En to de farsa grotesca (“Com ha pogut passar-me això? I qui dimonis deu ser el pare?”), l’anècdota li serveix a Thórbergur per fer una sàtira dels papers de gènere, valors i actituds de la societat islandesa del 1900, i acaba explicant com en aquesta imaginació desfermada hi veu la llavor de la seva futura carrera creativa.

El tast m’ha deixat amb gana per a més. Algú coneix un traductor islandès-català? Si s’hi anima, tindrà un lector segur.

El centre Thórbergur Thórdarson, a Hali. Com a façana, els lloms d'alguns dels seus llibres.

El volum clou la trilogia resultat de les investigacions iniciades per l’autor durant la perestroika per difondre l’ominós silenci i il·luminar la foscor perpètua que sepultava els destins de milers d’escriptors, científics i intel·lectuals anorreats per un poder polític que, durant dècades, va prescindir dels escrúpols a l’hora de destrossar físicament, intel·lectualment i espiritualment milions de persones. El llibre se centra en els processos realitzats entre els anys 1937 i 1938, i que van suposar l’execució, o senzillament l’assassinat o l’extermini, de molts escriptors i intel·lectuals. També s’endinsa en les personalitats del poder i els seus servidors, molts sense una formació ni tan sols bàsica, sinó que senzillament s’havien ofert al poder i havien anat progressant en demostrar que no dubtaven a obeir les ordres dels superiors, fossin de la mena que fossin. El terror que s’encarreguen d’escampar, implacable amb les classes populars i els intel·lectuals, també afecta a aquests mateixos botxins, jutges, espies, delators i altres càrrecs amb competències sinistres, i que acaben essent devorats pels ullals que havien nodrit amb tanta diligència.

A més de denunciar la inabastable injustícia comesa i reivindicar la rehabilitació personal i artística dels processats, en Shentalinski sembla plantejar-se si totes aquestes atrocitats en realitat no es deriven o són una degeneració d’allò que podria anomenar-se l’ànima russa. El primer capítol pren el cas d’un dels represaliats, el teòleg Pavel Terentièvitx Aleksèiev, per retrocedir diversos segles i retrobar-se amb la intolerància, la ignorància, l’enveja (i en el fons la por) endèmiques que el poder sent vers les mentalitats crítiques, les ànimes lliures o els que viuen amb una espiritualitat que supera la capacitat de la majoria. Potser per això Crimen sin castigo (joc de paraules inspirat en el gran clàssic de la literatura russa) se centra en els poetes, segurament els qui millor representen la figura de l’ànima lliure i visionària que tants recels pot suscitar. L’aparell del poder, dominat per Stalin, sembla conscient d’aquesta posició ocupada pels poetes i s’hi acarnissa especialment. El poder va afanyar-se a esborrar-los del mapa entestant-se a identificar enemics fos com fos. I quan no existien, com va passar amb en Nikolai Gumiliov i el seu fill, Lev Gumiliov, que a més era historiador, i tants altres, se’ls inventaven mitjançant acusacions i pretextos de tota mena per encausar els detinguts i aplicar-los, en la immensa majoria dels casos, la pena capital.

Llegir un llibre per any ha m’ha deixat marge per intentar assimilar aquesta allau d’horrors i injustícies. Cada volum injecta una amarga sensació d’impotència, una tristor accentuada en veure les fotografies, la majoria tretes dels expedients. Gràcies a que algunes pertanyen als temps previs a l’horror, percebem la degradació causada pel patiment físic i moral. Suposo que malgrat aquest titànic esforç de l’autor i altres persones per rehabilitar els seus compatriotes, mai no se sabrà l’abast real de la catàstrofe i les seves conseqüències. Gairebé no queden testimonis vius de cap bàndol i molt pocs gosen parlar. És possible que aquest treball de recerca i documentació acabi aclaparant a qui no conegui bé la història, la cultura i la literatura contemporànies de Rússia, però cal tenir en compte que estem davant d’una tasca immensa sobre una tragèdia immensa. Abans de concloure la ressenya amb algunes cites, lamento haver d’esmentar les errades en les crides de les notes i les incoherències en el tipus i cos de lletra dels subapartats, incomprensibles per la seva notorietat i recurrència. Un llibre com aquest, amb una traducció tan increïble, no s’ho mereix.

Nikolai Gumiliov es una leyenda de la poesía rusa. El nombre del poeta más maldito para el poder soviético. Durante setenta años cualquiera que mencionara su nombre se consideraba un criminal de Estado. Durante casi todo ese tiempo se censuró tanto su obra como su memoria: no sólo estaba prohibido publicar a Gumiliov sino también mencionarlo por escrito. La escritura y posesión de sus poemas, e incluso de sus retratos, se penaba con la cárcel y el campo de concentración, la sentencia de muerte. Era peligroso incluso pronunciar su nombre en voz alta, so pena de adquirir una
reputación sospechosa. (p. 190)

Para mí el arte es… como el intestino ciego del intelectual y cuando éste haya desempeñado su papel propagandístico, imprescindible para nosotros, ras-ras, lo cortaremos. Por inútiles… (Lenin, p. 208)

A fecha de hoy sólo se puede decir que durante los años del poder soviético se represaliaron a más de tres mil escritores y otros dos mil fueron fusilados o murieron en las cárceles y en los campos, sin esperanza para la libertad. No sólo rusos. (…) exterminaron a casi todos los escritores armenios, a toda la intelectualidad del pequeño pueblo de los cheremíes, a todos los escritores udmurtos, altaicos, bashkirios, komis… No hubo pueblo ni lengua en el territorio del Imperio soviético que se librara de esta tragedia. (p. 539)

Margaret Atwood
Historias reales
Barcelona, Bruguera, 2010
209 pàgs. 17 €
Trad. de M. P. Somacarrera Íñigo

En el breu assaig que obre el llibre, l’autora confessa: “yo leo de todo. De niña leí muchas cosas que no debería haber leído, pero esto también es útil para la poesía”. Els poemes que vénen a continuació demostren que no únicament es tracta d’una frase més o menys enginyosa o afortunada, sinó que sintetitza el quefer poètic de Margaret Atwood, amb la seva extraordinària capacitat de metabolitzar materials i experiències ben dispars.

Com si res no escapés a la seva mirada curiosa i reflexiva, l’autora canadenca (Ottawa, 1939) acull en els seus versos una realitat rica, exuberant, a estones incontenible. Sorprèn el detallisme amb què recrea certs elements del món natural, sobretot animals i plantes (sembla, de vegades, com si hagués nascut amb un microscopi incorporat a l’ull), i la manera subtil com va duent-nos del terreny de la descripció al de la reflexió de caire metafísic.

Segons explica al pròleg la traductora del llibre al castellà, molts d’aquests poemes van ser escrits arran d’una sèrie de viatges que l’autora va fer al Carib. I la veritat és que els versos deixen entreveure la petjada d’una naturalesa salvatge, regida pel cicle de vida, mort i podriment. Res, per tant, de plàcides estampes bucòliques… Vet aquí un poema dedicat als fongs, titulat “Mushrooms” (com que és força llarg, en reprodueixo només uns fragments):

En esta estación humeda,
de neblina en el lago y tardes
de truenos que se oyen en la distancia,

los hongos rezuman a través de la tierra
por la noche,
como burbujas, como pequeños y
radiantes globos rojos
que se llenan de agua;
un sonido bajo el sonido, pulgares de guantes
de goma vueltos del revés con cuidado. [...]

Se alimentan de sombras, de hojas a medio salir
mientras vuelven al agua,
de troncos que se deshacen lentamente,
madera muerta. A veces
brillan en la oscuridad. Saben
a carne podrida, o a dientes de ajo,
o a bistec a la parrilla, o a labios
hinchados, o a nieve recién caída. [...]

No sólo
los recojo para comer,
sino por el placer de recogerlos y porque
huelen a muerte y a las pieles
de cera de los recién nacidos,
carne hecha tierra, tierra hecha carne.

He aquí el puñado
de sombra que te he devuelto:
la podredumbre, la esperanza, un bocado
de estiércol, la poesía.

Fornida amb aquesta intel·ligència eclèctica que degueren proporcionar-li les lectures “inútils” de quan petita, l’autora reflexiona sobre el llenguatge, sobre el poder i sobre l’amor (no deuen ser, al capdavall, tres realitats lligades per fils secrets? Si més no, així sembla desprendre’s d’alguns versos). L’univers poètic de Margaret Atwood es canalitza i pren forma gràcies a aquella fluïdesa conversacional que caracteritza la poesia en llengua anglesa contemporània. Els poemes agafen embranzida i se’ns enduen, vulguis que no, amb una musicalitat que acaba sent hipnòtica (afortunadament, l’edició és bilingüe i permet apreciar el ritme tan peculiar de l’original anglès, amb les seves repeticions i encavalcaments plens de sentit). I en tancar el llibre, unes altres paraules de l’autora que havíem llegit en l’assaig inicial adquireixen ara ple sentit: “el ritmo precede al significado”.

George Sand
Un hiver à Majorque
Edició Kindle, 0 €

L’anècdota és impossible d’evitar en una visita a l’illa. L’hivern de 1838-1839, George Sand, els seus fills i Frédéric Chopin van fer estada al monestir cartoixà de Valldemossa, a la serra de tramuntana de Mallorca. Una parella il·lustre de creadors a la recerca d’un lloc que, d’una banda, s’adigués amb l’esperit romàntic de l’època i, de l’altra, respongués al clima temperat que Chopin necessitava per al seu estat de salut. Però qui llegeixi aquest testimoni de la baronessa Dudevant pensant que hi trobarà detalls de la relació de la parella s’equivoca de llibre, perquè si bé les referències a Chopin són freqüents, sempre hi apareix esmentat com le malade.

Així, prenent com a punt de partida le malade, el text avança amb les dificultats pràctiques de supervivència com a columna vertebral, i ho fa amb un to que varia entre la ironia humorística i el deliri artístic. Perquè més enllà de ser un relat de viatge ­–on parla de l’oli d’oliva, dels porcs o del paisatge però, sobretot, de les experiències desagradables amb els indigènes–, aquest llibret s’ha de veure com una obra d’artista, de llenguatge recarregat però fluït que, per exemple, inclou un diàleg ficcional entre un monjo i un pintor (on l’autora recorda els horrors comesos per la inquisició).

George Sand parla amb detall de les dificultats que van trobar amb la població autòctona a l’hora de trobar allotjament o d’aconseguir el menjar diari, a banda de molts altres aspectes en els quals els mallorquins els enganyaven. I és fàcil entendre la seva crítica perquè culturalment som més a prop del seu progressisme, feminisme i anticlericalisme que de la vida tradicional de la Mallorca d’aleshores. Però això la porta a l’extrem de considerar els mallorquins gairebé com a animals, éssers incapaços de pensar i que –tal com diu– “es menjarien el seus iguals sense remordiments si fos aquest el costum al seu país, i si no hi hagués porc a discreció”. Pel que fa a altres incorreccions (històriques o lingüístiques), hi ha una edició en anglès amb anotacions de Robert Graves on sembla ser que se n’assenyalen moltes, i que pot resultar més interessant per al lector actual.

El cas és que després de passar jo mateix un estiu a Mallorca i de visitar el monestir de Valldemossa, diria que els mallorquins d’avui dia no només pensen, sinó que el seu pensament és tan pràctic que són capaços d’aprofitar el reclam del llibre de George Sand per aconseguir més turisme, encara que parli malament dels seus avantpassats. El llibre no sé si és recomanable, però he de reconèixer que m’ha servit per reflexionar força i que, de vegades, he pogut distingir clarament el seu sentit de l’humor del seu sarcasme.