El Déu abandona David

psadeh

Gènere: poesia
Autor: Pinkhas Sadé
Traducció i selecció: Manuel Forcano
Editorial: Edicions 62, Empúries

Sobre l’autor, Pinkhas Sadé, he de dir que em resulta molt atraient el que escriu, el que mostra d’ell mateix, com viu, com reflexiona, com sent, com estima, es fa una persona propera, entranyable. Algú que m’agradaria conèixer, algú que em resulta molt valent, que aprecia la bellesa de la senzillesa, i que sap valorar la vida fins i tot en els seus moments més desesperants de soledat. Aquí està la gràcia. El seu traductor Manuel Forcano ens diu que Pinkhas Sadé, “els darrers anys de la seva vida els passà a Jerusalem, al seu pis al carrer Samuel ha-Naguid, un pis modest, amb pocs mobles, alguns records i al balcó un gerani en un test”. Diu en un poema:

Com has plorat, Pinkhas, quan has vist
en la florida rosa d’aquell gerani a la finestra
la teva sang

No sols m’agrada el que escriu sobre la seva vida quotidiana i més íntima, m’agraden els seus somnis. Com ell mateix va dir: “El que més ha marcat la meva vida i la meva escriptura és tot allò que s’esvaeix d’un somni al despertar”. M’impressiona el fet que visqui tan intensament la vida de vigília com la dels somnis. Em meravella que ell estigui tan present en els seus somnis.

Pinkhas Sadé ens diu sobre el poeta grec d’Alexandria: “m’agraden els poemes de Kavafis. La seva senzillesa, el seu esforç per expressar la vida tal i només com es presenta”. I en fa aquesta cita, on s’hi deu sentir reflectit:

L’habitació era pobra i vulgar…
Per la finestra vèiem el carreró brut i estret…
I allí, sobre el llit miserable i humil, vaig posseir
el cos de l’amor, els llavis voluptuosos i rojos
de l’embriagament… rojos d’un embriagament tan gran…

Per acabar, un poema de Pinkhas Sadé:

TEOGNIS, AL SEGLE VI AC

Teognis, al segle VI aC, va escriure: “El millor de tot
és no néixer. Però si ja s’ha nascut
és preferible sense cap tardança de baixar a l’Hades.
Jeure allà dessota la gruixuda
cuirassa de la pols”

De la mateixa manera, l’Eclesiastès:
“Jo lloo els morts que ja han deixat la vida,
més que aquells que encara viuen. I més
que uns o altres, allò que mai no ha existit.”

Però la llum, la llum. L’aire. Aquest moment
en què escric aquests mots.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s