The Last Lecture

Randy Pausch, The Last Lecture
Hyperion (April 8, 2008)
224 pàgs.

Després d’un any on vàries persones del meu entorn familiar i laboral han mort de càncer, els llibres que tracten aquest tema m’interessen i m’emocionen especialment.

L’autor d’aquest llibre és un professor universitari d’informàtica a Carnegie Mellon, que sabent que en 6 mesos s’havia de morir de càncer, va tenir el coratge de no anul·lar i donar una conferència anomenada The Last Lecture, és a dir la darrera, pensant més en els seus tres fills, que en ningú més. La xerrada no deixa de ser una xerrada científica, pensada per a acadèmics, i és la xerrada que m’ha tocat més profundament pel meu background personal. Randy Pausch no és ni un cineasta, ni un poeta, ni un filòsof i en cap moment intenta ser-ho. És senzillament un professor d’una bona universitat que explica el que ha fet a la seva vida, fent riure als seus companys acadèmics, intentant deixar un record de persona optimista i riallera i usant els silencis per expressar el que ens és invisible a la nostra mirada.

La xerrada es va fer a l’auditori de Carnegie Mellon, on vaig estar-hi fa un parell d’anys escoltant xerrades de Machine Learning, i comparant-la amb les xerrades que hi vaig assistir, tinc que reconèixer que aquesta xerrada és fantàstica: divertida, amena, entretinguda i molt emotiva en algun moment. Un clar exemple del que està explicat a Presentation Zen (Voices That Matter) de Garr Reynolds. I del missatge darrere d'”El Nom de la Rosa” d’Umberto Eco, tan respectat per què ho va dir algú del seu prestigi.

És una xerrada que va tenir més d’un milió de baixades d’Internet. Sabent que cada cop que s’insereix una formula matemàtica es perd la meitat de l’audiència, aquesta xerrada no en té cap. Tenint en compte que les xerrades de científics interessen molt poc i d’informàtics encara menys, degut a que normalment se’ls veu com a nerds i bitxos rars i no se’ls entén quan parlen, el fet de que aquesta xerrada tingués tan èxit és un fet excepcional. Per la gent no científica, és molt més divertit anar al cinema o llegir un bon llibre. La xerrada es va fer per 400 persones, però estava pensada especialment per a 3 persones, els seus fills. Degut a l’èxit d’Internet, els medis tradicionals es van fer ressò, i la xerrada va acabar apareixent a The Oprah Winfrey Show, un dels espais televisius més vistos, i què per cert, podria ser un dels causants de que Obama acabi sent president dels Estats Units. Per aquesta aparició curta de deu minuts se l’ha criticat fortament, però crec que no seria correcte jutjar la seva persona i el seu missatge per 10 minuts en aquest show, i no per tota una trajectòria vital i professional.

La xerrada original no estava pensada en emocionar ni intentar que la gent comparteixi el seu dolor, sinó en explicar com aconseguir els somnis d’infantessa: els seus i els dels altres de manera divertida i rient. Per emocionar-se són millors els següents vídeos:

Com una persona com ell, acaba passant tan temps dedicant-se a recaptar diners per lluitar contra el càncer pancreàtic? Per què senzillament, aquest tipus de càncer no té prous diners per recerca, i si no s’aconsegueixen diners i aquest tipus de càncer és una malaltia genètica, els seus fills també ho patiran. A ell no li ha servit de res pagar-se el els millors metges i tractaments pal•liatius del mercat, ja que morirà abans de que acabi l’any.

El llibre emociona molt més que les xerrades. En el llibre entra en molts més detalls, i intenta explicar com ajudar a que els altres acompleixin els seus somnis. El seu gran objectiu era aquest durant tota la seva vida, i per exemple va crear mon virtuals per a que els infants s’ho passessin bé, de manera semblant al que decideix fer Watanabe en Ikiru de Kurosawa. En algun bloc, s’ha dit d’aquesta xerrada d’en Randy Pausch “Ikiru in real life”. Em sembla que és un comentari no adequat, massa extremista.

En el llibre dona una sèrie de consells de com viure la vida i de com gestionar el temps,

basant-se en com l’ha viscuda ell. Una mostra seria

– somia en GRAN
– sigues estalviador
– sigues capaç de rendir-te i abandonar si cal fer-ho
– no et queixis, simplement treballa més
– tracta la causa, no el sintoma
– no t’obsessiones amb el que la gent pensa
– busca el millor de cada persona
– mira el que la gent fa, no el que diu
– experiència és el que obtens quan no aconsegueixes el que vols
– atrau l’atenció de la gent
– l’art perduda de les notes d’agraïment
– la lleialtat és un carrer de dos sentits
– la solució nit de divendres: el secret és treballar dur sempre
– mostra gratitud
– envia petits regals d’agraïment
– prepara’t per imprevistos
– una mala disculpa és millor que cap
– digues la veritat
– sàpigues on ets
– no et rendeixis fàcilment
– ajuda la teva comunitat
– fes preguntes
– sigues optimista

Són consells superficials i simplistes, d’un simple científic, però són aplicables arreu del món.

La cita del llibre que s’ha fet més popular és la de Sèneca (pàgina 147).

Luck is what happen when preparation meets opportunity. That comes from Seneca, the Roman philosopher who was born in 5 B.C. It’ll be worth repeating for another two thousand years, at least.

Posats a citar un filòsof nat a Córdoba com Seneca, hauria preferit que hagués citat a Joan Maragall

CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
….

o a Raimon Panikkar (escolteu quan diu que la tristesa és un pecat capital), científic i teòleg, doctor en química i professor a Universitats americanes durant molts anys.

“Tempiternity” is that perfect integration of time and eternity in one single awareness, not as two realities. The monk must bear witness that the historical is not the only dimension. Through experience of the Taboric revelation the monk perceives the non-dualistic nature of reality which when shared with others reminds the world that we cannot be reduced to a mere historical being.

Va aconseguir de fer que el seu curs fos molt prestigiós. Per exemple empreses importants ja acceptaven els estudiants del curs abans de fer-lo. Ensenyava a la gent a aprendre a treballar amb els altres a base de feedback dels companys. Per ell el més important va ser ajudar a la gent a aconseguir que fessin realitat els seus somnis.

Potser serà un llibre de temporada, només de moda durant unes setmanes, però sé que gràcies a aquest llibre hi haurà més diners dedicats a recerca, i menys malalts de càncer…

Agraïments: volia agraïr els comentaris de la Gemma, que m’han servit per veure la necessitat d’aclarir i millorar aquest post.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s