Oryx i Crake

Oryx and Crake (2003), de Margaret Atwood

Avui s’ha sabut que han donat el premi Príncep d’Astúries de Lletres a Margaret Atwood, autora canadenca que és entre les meves favorites de fa anys. El dia indicat, doncs, per entrar la ressenya d’un llibre seu que he rellegit fa poc – ja l’havia llegit fa uns tres anys.

Oryx i Crake és un dels llibres més aterridors que he llegit a la meva vida. Aterridor per diversos motius: Un, perquè presenta un apocalipsi proper, i malauradament gens impossible. Dos, perquè l’estat de la societat abans de l’apocalipsi ja és prou esfereïdor i, pitjor encara, sembla que hi anem abocats. I finalment, aterridor perquè davant la solució final que presenta, no pots evitar que et passi pel cap “i ben pensat, tal com està la humanitat, potser no seria tan mala cosa…”. És clar, no és que et passi pel cap per casualitat, és que Atwood t’hi dirigeix amb tota la mala idea.

No vull avançar gaire de l’argument, però aquí va la línia principal (que no s’explica de manera tan linial, ni molt menys: costa un temps anar desfent el cabdell). En un futur proper — així a ull, diguem el 2030? — la vida s’ha fet ben complicada. Bona part del planeta s’ha assecat (el Canadà té clima tropical) i els recursos naturals són en fase d’esgotament. La humanitat es divideix entre els privilegiats que treballen per a les grans corporacions, que viuen en complexos privats i fortament protegits, i la resta, que sobreviuen a les antigues ciutats, convertides en ghettos on hi impera el crim i la llei del més fort.

Un brillant científic d’una de les corporacions decideix que la humanitat camina cap a l’extinció, i que l’única solució és crear-ne una de nova, millorada: sense els llasts del nostre passat primat, menys violenta, més respectuosa amb el medi ambient (per exemple, herbívora) i sense l’impuls de reproduir-se incontroladament. És clar, per fer-li lloc a la nova humanitat cal primer que l’actual desaparegui. Impossible? Gens ni mica, per a una persona amb accés a tota la biotecnologia, la microbiologia i l’enginyeria genètica del moment.

Una mica en la línia de Les particles elementals, de Houellebecq, si l’heu llegit, però més ben documentada científicament, i per a mi més plausible.

No us en dic més. Si no coneixeu Atwood, un molt bon llibre per iniciar-s’hi… si teniu el valor de mirar el futur tal com pot arribar a ser.

Anuncis

2 pensaments sobre “Oryx i Crake

  1. Ricard, moltes gràcies pel teu comentari. Jo coneixia la Margaret Atwood poeta, no la narradora, però vista la teva ressenya em sembla que m’animaré.Com a poeta, el 1971 va publicar un llibre que va tenir molt ressò, “Power Politics” (està publicat en versió bilingüe a Hiperión: “Juegos de poder”). I l’altre que li conec és “Luna nueva” (a Icària: llàstima que només editen la traducció al castellà). Recordo que em van agradar -molt en la línia de la poesia conversacional anglosaxona-. Però fa massa temps que els vaig llegir com per arriscar-me a dir-ne alguna cosa amb cara i ulls. Si m’animo a rellegir-los, ja els comentaré. Gràcies i a reveure!– gemma

  2. Gràcies a tu, Gemma!Jo, al contrari, no sabia que Atwood escrivís poesia. Una altra gran novel·la d’ella és “The Handmaid’s Tale”, que descriu una Nord-Amèrica (hipotètica, o no tant…) on els fonamentalistes cristians han imposat la seva via i han reduit les dones a la condició d’esclaves. Esfereïdor també.Ricard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s