Zen en el arte de escribir


Ray Bradbury
Zen en el arte de escribir
Barcelona, Minotauro, 2007
143 pàgs.
12,90€

La importància dels títols… Suposo que l’editorial (més que no pas l’autor) devia decidir que aquí havia d’aparèixer la paraula “zen”, aquesta mena de comodí de significat incert que assegura bons resultats comercials (recordo una novel·la que es va fer molt famosa –i que en el seu moment em va semblar infumable– titulada Zen and the Art of Motorcycle Maintenance). Malgrat l’oportunisme (tan inoportú) del títol, finalment em vaig decidir.

El llibre és irregular. Un tret que possiblement deriva del seu caràcter recopilatori: es tracta d’una miscel·lània integrada per diversos articles escrits al llarg de molts anys. Tot i així, és fàcil de mastegar i passa gola avall la mar de bé… D’una banda, l’autor va esgranant una sèrie de reflexions i “consells” que tenen a veure amb l’art de l’escriptura (sigui zen o no). No crec que aquests pensaments acabin formant part de la història de les idees estètiques: res de nou sota la llum del sol, és cert, però de tant en tant és bo sentir un escriptor que parla de la seva feina amb tanta passió. Segons ell, una de les claus fonamentals per arribar a escriure és l’entusiasme, les ganes, la voracitat, una mena de febre vital, la “garra” com diu ell. No és que reivindiqui la diversió, sinó la intensitat: “Para cortar y reescribir ya habrá tiempo mañana. Hoy, ¡estalle, hágase pedazos, desintégrese! Las otras seis o siete versiones serán toda una tortura. ¿Por qué no disfrutar pues de la primera, con la esperanza de que su gozo busque y encuentre en el mundo otros que al leer su cuento también se incendien?”. I una altra idea aprofitable: cal ser constant i treballar, perquè amb el temps la quantitat acaba redundant en qualitat. La quantitat dóna una experiència (ho compara als milers d’esbossos que fan els pintors). I d’aquesta experiència acaba sorgint la qualitat.

Però potser la part més sucosa siguin les anècdotes amb què il·lustra la teoria. Explica, per exemple, com escrivia els primers relats a partir d’una sèrie de paraules aleatòries que anava anotant en un quadern. Sense preguntar-se massa per què aquesta sí i aquesta no (« intentar saber de antemano es congelar y matar »), escrivia aquelles paraules que d’alguna manera li removien les entranyes o l’inquietaven. Després, amb els ulls nets, se les tornava a mirar i començava a percebre com s’agrupaven entre elles, en petits nuclis relacionals, i a partir d’aquí corria a la màquina d’escriure i d’una sentada paria una història.

El que més m’ha agradat, però, és el relat de com va escriure la primera versió de Farenheit 451. Per aquella època tenia dues nenes petites i poquíssims ingressos. Treballar a casa era gairebé impossible. Així que va decidir anar a la sala de mecanografia del soterrani de la Biblioteca de la Universitat de Califòrnia, on les màquines d’escriure estaven disponibles a deu centaus la mitja hora: “Uno insertaba la moneda, el reloj soltaba su tictac loco y uno se ponía a escribir como un salvaje para terminar antes de que se agotara el tiempo. Sin duda, el tiempo era dinero. Terminé la primera versión en apenas nueve días”. Una anècdota que demostra que les circumstàncies no són fàcils per a ningú. Potser l’única diferència és que la gent que desitja profundament alguna cosa no es deixa acoquinar per l’adversitat. No és que hi lluiti en contra; més aviat, aprèn a mirar d’on ve el vent i en treu profit. Amb la qual cosa podríem retitular el llibre amb alguna formulació a l’estil de Navegar a vela o l’art d’escriure… 🙂

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s