La neurociència del joc net: per què (sovint) seguim la Regla d’Or

The Neuroscience of Fair Play: Why we (usually) follow the Golden Rule.
Donald W. Pfaff, Ph.D.
Dana Press (2007)

Un llibre dels que pot generar discussió. No us sé dir encara si m’ha convençut molt o poc, però sí que m’està fent pensar. De moment goso posar-hi l’etiqueta “espiritualitat”, a veure què me’n dieu. I disculpeu-me si la ressenya em surt una mica llarga.

La Regla d’Or del títol és la que diu “fés als altres com vulguis que et facin a tu” o, en versió negativa, “no facis als altres allò que no vulguis per a tu”. L’autor diu que la inspiració del llibre és la seva constatació que totes les religions incorporen aquesta regla en alguna forma.

(Afegeixo jo: de fet el més curiós és que en moltes religions l’ètica del Capítol 1 és “fes allò que ens ordena el Senyor que hi ha allà a dalt al cel, encara que et sembli totalment absurd”. Però que al Capítol 2 sempre hi fan malabarismes ètics perquè hi aparegui la Regla d’Or! És curiós també que gairebé tots els pensadors ateus acaben bastint la seva ètica sobre la Regla d’Or. Així doncs, hagués preferit que l’autor parlés de “sistemes ètics” més que de “religions”, però en fi, encara massa gent no distingeix entre una cosa i l’altra. Per cert que he arribat a aquest llibre perquè darrerament estic una mica militant en el tema.)

El següent pas de l’autor és: d’acord, la Regla d’Or és universal. Però tot el que hem anat trobant que és comú a la humanitat té una base biològica. Té doncs la Regla d’Or una base biològica?

L’autor creu que sí, que (en bona mesura) la Regla d’Or és gravada a l’estructura del nostre cervell. I el llibre és l’exposició d’una teoria de com això és possible. I és que l’autor és brain scientist, dels que estudia el funcionament del cervell amb ressonàncies magnètiques, mesurant impulsos elèctrics a les neurones i nivells d’hormones a la sang. I aquestes són les eines que fa servir, tot i que admet de bon principi que és una manera molt parcial de mirar-s’ho.

L’autor té la bondat de resumir la teoria en unes poques línies. Menys mal, perquè reconec que m’he hagut de saltar unes quantes pàgines de les moltes que dedica a parlar de serotonines, dopamines, adrenalines, sinapsis, lòbuls prefrontals, hipotàlams i similars. Aquí va: Un dels mecanismes més importants i complicats del nostre cervell, i dels més antics, és el de la por. L’altre, el que ens permet predir i anticipar les conseqüències dels nostres actes. Vet aquí perquè, sovint, seguim la Regla d’Or en versió negativa:

  1. Posem per cas que m’agafen ganes de fumer-li una garrotada a en Pere.
  2. El meu cervell immediatament em visualitza fument-li una garrotada a en Pere.
  3. I aquí hi ha el punt crucial: per una errada, momentàniament el meu cervell perd la capacitat de diferenciar-me a mi d’en Pere, és a dir, ens identifica a tots dos.
  4. Per tant, el meu cervell passa a veure’m a mi rebent una garrotada.
  5. Això dispara el meu mecanisme de la por (que és molt ràpid, i inconscient), i per tant m’abstinc de fumer la dita garrotada.

I en la versió positiva: doncs si m’imagino a mi fent-li algun bé a en Pere, i per un moment el meu cervell ens identifica a tots dos, s’estimula el meu centre del plaer, etc.

Ja veieu, doncs, d’on ve la polèmica: potser l’heroi que es llença al riu per salvar el nen que s’ofega no ho fa per una decisió ètica conscient, sinó inconscientment per una errada del seu cervell (allò que els informàtics en dirien un bug).

No és tan descabellat com sembla: es veu que hi ha evidències que aquesta “pèrdua momentània de la identitat” existeix, i que de fet és crucial per exemple per a l’instint de fomar parella i cuidar els fills. Per què, si no, no ens salten totes les alarmes de la por quan ens llencem als braços d’un/a desconegut/da del qual ens acabem d’enamorar, sabent que podem sortir-ne ben escaldats? L’autor proposa una teoria concreta (que jo no he entès) de quina és la part del cervell on hi ha el bug, i que podria funcionar massa bé en la gent “dolenta”.

Ens és més acceptable mirar-nos-ho així: amb aquesta teoria, l’ètica torna a lligar-se a les emocions (la por, l’amor, l’instint paternal/maternal…). I no a la racionalitat on, a Occident, portàvem segles volent-la-hi embotir. A fi de comptes, com diu l’autor, “compassió” i “simpatia” venen del llatí i del grec “sentir amb” i no pas “pensar en”. I a l’altre extrem, fixeu-vos-hi: els genocidis sempre s’han donat quan algú convenç un grup de gent que un altre grup de gent no són persones, sinó “micos”, “rates” o “escarabats”, i per tant els fa molt difícil identificar-s’hi.

D’altra banda, em sembla a mi, la dimensió ètica segueix existint: que duguem una regla gravada al cervell no implica que sigui ètic seguir-la cegament, dic jo.

I per acabar, una cita que aquest llibre m’ha fet recordar. Eric Hoffer (que no sé qui és) diu:

El més remarcable és que realment estimem els altres com a nosaltres mateixos: fem als altres el que ens fem a nosaltres. Odiem els altres quan ens odiem. Som tolerants amb els altres quan ens tolerem. Perdonem els altres quan ens perdonem. I estem disposats a sacrificar els altres quan estem disposats a sacrificar-nos a nosaltres mateixos.

Rumieu-hi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s