Cicatriz

Teresa Rita Lopes

Cicatriz

Barcelona, Los Libros de la Frontera (El Bardo), 2006

Ed. bilingüe (trad. de P. E. Cuadrado)

Teresa Rita Lopes (Faro, 1937) és catedràtica de Literatures Comparades a Lisboa i una de les especialistes mundials en l’obra de Fernando Pessoa. Contràriament al que potser esperaríem d’una targeta de presentació com aquesta, la seva és una poesia molt accessible, d’aparença senzilla, no gens erudita ni hermètica, despullada gairebé fins al moll de l’os.

Treballa amb una matèria primera que prové bàsicament de l’entorn natural (el mar, les gavines, la sal, la llum netíssima del seu Algarve nadiu) i de l’entorn domèstic (les tovalles, la màquina d’escriure, les plantes del balcó, les cartes), elements que després són filtrats i decantats per la memòria i la paraula. En aquests poemes, gairebé podem palpar el pas del temps, com si hagués solidificat en cadascun dels objectes que envolten l’escriptora.

I el pas del temps és sinònim, també, de mort. El llibre està habitat per absències: són els morts de la pròpia família, més nombrosos a mida que passen els anys. Hi desfilen les tietes, les àvies, els pares, els cosins… evocats amb molta emoció, però sense estridències ni escarafalls de dolor impostat. Tot sembla tranquil: la poeta conviu amb ells, comparteix la quotidianitat amb aquests desapareguts propers, gairebé frec a frec, amb una normalitat que a estones recorda el realisme màgic d’un Garcia Márquez.

El llibre està dividit en dues parts. La segona, “Agora que morreste”, és una mena de diari (cada poema està escrupulosament datat) sobre la mort de la mare. Impressionant en la seva senzillesa, en la seva renúncia a qualsevol èpica cridanera. Poemes escrits en veu baixa, com si l’autora assumís que el dolor no pot ser vociferat per un altaveu (ni que sigui poètic). Possiblement, aquesta sigui la raó de la seva bellesa (i, sobretot, de la seva eficàcia comunicativa: aconsegueix posar-nos la pell de gallina). Un dels grans misteris: com és possible transmetre tant amb tan poc?

24/1/1996

De repente
tu carcajada
en los oídos más hondos
del recuerdo

Daría el reino
que no tengo
por escuchar tu risa
viva

de ola
rompiendo
en la playa

Me duele tanto
tu ausencia
tan aquí

22/11/1995

Comencé a sonreír con tus
labios
Usas mi cara desde el día de tu muerte
para mirar el mundo
ese mundo que tan poco
te dio
y al que tanta sonrisa regalaste
Dicen
que ahora me parezco más a ti
Me sonrío
es decir: me sonríes
con mis propios labios.

Julio-agosto 1995

Madre
eras mentira en tu ataúd

Apenas te toqué las manos
vi que no eras tú aquella
Tu cadáver era un extraño
vestido con tu ropa
fingiendo
que eras tú

Lo maldije
como a un impostor

3/12/1994

Sólo estrujada
la baya del eucalipto
huele

Así mi corazón
Madre
dando luz a estos versos

Per si us ve de gust, aquí podeu llegir una entrevista que la Concha García li va fer per al diari Avui:

http://paper.avui.cat/article/sup_cultura/87124/la/poesia/potser/sempre/es/una/cicatriu.html

Anuncis

Un pensament sobre “Cicatriz

  1. Hola Gemma,Uff !!! Què bonic! Transmet una veritat tan palpable.– Aquest ha de ser un llibre que pot ajudar quan algú estimat falta. Sobretot la mare.Gràcies Gemma. Rosa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s