La naturaleza y los griegos

Erwin Schrödinger
La naturaleza y los griegos

Barcelona, Tusquets (col·lecció Metatemas), 1997

Traducció: Víctor Gómez Pin
136 pàgs., 12 euros

És habitual que els científics de primera línia, arribada una certa edat, mirin enrera per tenir una perspectiva més global de la seva disciplina. Erwin Schrödinger és conegut fora dels cercles acadèmics per haver-se empescat una mena d’experiment cruel sobre un gat, però aquest gedankenexperiment (o experiment mental) ja era una mostra de la seva preocupació per les implicacions de la teoria quàntica que ell mateix va ajudar a construir (va obtenir el Nobel en física l’any 1933).

Aquest petit llibre conté les conferències Shearman, que Schrödinger va dictar a Londres l’any 1948. En elles, l’autor mira enrera, i ho fa fins a una distància temporal de 2500 anys i en direcció al racó del mediterrani banyat per aigues egees. Per què els grecs? Schrödinger ens ofereix bones raons, però es poden resumir en la definició de ciència que pren prestada de John Burnet: “…és una adequada descripció de la ciència dir que en ella es tracta de ‘pensar sobre el món a la manera dels grecs’”. Aquesta manera de pensar, doncs, seria una mena de moviment cultural fundat pels grecs, però no seria l’única manera possible de pensar sobre la natura. Així, si esbrinem quines són les seves línies mestres, potser llavors tindrem l’oportunitat d’alliberar-nos del seu encanteri. Si no, seguirem sent com peixos incapaços de veure l’aigua en què nedem, simplement perquè no haurem conegut mai cap altre mitjà.

La primera de les hipòtesis en què “nedem” seria per a en Schrödinger la inteligibilitat del cosmos, el fet que “el desplegament de la natura pugui ser entès”. Això el porta a parlar de Tales, el primer científic, i de la influència de l’escola de Milet, però també, per exemple, de l’atomisme avant-la-lettre de Demòcrit, més de 2000 anys abans que apareguessin les primeres proves empíriques.

El llibre em sembla recomanable com a lectura d’aproximació a la ciència, o al pensament grec, o a totes dues coses, tot i que Schrödinger diria que n’és una de sola.

Advertisements

2 pensaments sobre “La naturaleza y los griegos

  1. No sé si té molt a veure, però aquesta imatge dels peixos que neden sense ser conscients de l’aigua que els envolta m’ha fet pensar en l’explicació que dóna en Raimon Panikkar del ‘mythos’. Diu: “El ‘mythos’ es algo así como el marco en el que insertamos todo aquello de lo que somos conscientes gracias a nuestro ‘logos’. Aquello en lo cual creemos, sin sentir la necesidad de preguntarnos por ningún por qué ulterior, es lo que constituye nuestro ‘mythos’ y en el cual descansamos. Creemos de tal manera en ello que no creemos ni siquiera que creemos en ello. Lo damos por supuesto, por descontado, lo vemos evidente. El ‘mythos’ se cree sin otro fundamento que él mismo” (del seu llibre “De la mística”, Barcelona, Herder, 2005)Per això m’imagino que és impossible acostar-se a la realitat amb pretensions d’objectivitat, perquè tots, vulguis que no, estem incrustats en un ‘mythos’. Tots som peixos que nedem en una aigua. I no sé si és massa arriscat dir que aquesta aigua és bàsicament de naturalesa lingüística… en el sentit que la llengua que hem heretat condiciona el nostre “estar” en el món i la nostra manera de pensar-lo. – gemma

  2. Jo diria que hi té molt a veure, és justament aquesta la idea a la que es refereix l’autor, aplicada a la nostra explicació del món. La imatge dels peixos a l’aigua em semblava recordar-la d’alguna història zen, no sé si pot ser…Pel que fa a la naturalesa lingüística del ‘mythos’, no n’estic tan segur, com a mínim en el cas del ‘mythos’ al que es refereix Schrödinger. Anem a pams: no em queda clar si et refereixes a la llengua particular de cadascú, que ens dóna una visió del món diferent (l’anomenada hipòtesi de Whorf), o que la llengua (entesa en general) ens condiciona el pensament. Si és el primer cas, el meu contraexemple és que avui dia el ‘mythos’ científic és el mateix que el dels grecs antics, i no ha variat gaire malgrat que ha estat adoptat per moltes societats amb llengües diferents. Si és el segon cas, que la capacitat lingüística ens condiciona el ‘mythos’, llavors com és que el ‘mythos’ va canviar bruscament (a escala històrica) al segle VI a.C., quan resulta que abans i després del “canvi” la capacitat lingüística devia ser semblant?I, apart d’això, no sabria dir per què, però he anat passant de creure molt en la hipòtesi de Whorf a no creure-hi gaire. Però caldria saber què diuen actualment els lingüistes, és clar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s