La isla

La isla
Giani Stuparich
Títol original:
L’Isola (trad. J.Á. González Saiz)
Ed. Minúscula, 2008. 13 €. 112 pàgines

La casualitat ha fet que en poc temps hagi sentit a parlar diversos cops tant d’aquesta obra com de l’autor, nat a Trieste (1891), voluntari a la I Guerra Mundial, destinat a un camp de concentració, acusat per les SS de pertànyer a la resistència, mort a Roma (1961). Una d’aquestes figures que la ignorància ens permet de trobar, si seguim adientment el fil d’Ariadna per saber-nos perdre pel laberint de la literatura.

Considerada l’obra cabdal, cosa que tractant-se d’un relat ja és prou significatiu, d’una de les principals figures literàries i intel·lectuals de Trieste, sobretot ens trobem davant d’una història: la d’un home malalt que demana a son fill que l’acompanyi a l’illa de l’Adriàtic on va néixer i ser feliç, abans que no s’acabi tot. Cal aturar aquí la sinopsi.

El relat presenta una arquitectura sòlida i coherent. Sabem com són o el que senten els personatges tant per les al·lusions com, i això és el que m’ha cridat l’atenció, les elisions. I no perquè calguin esforços excepcionals per esbrinar-les o intuir-les, sinó perquè precisament estan molt ben col·locades. Les referències al passat, als orígens del pare i el fill, dels personatges secundaris, d’aquells que formen o han format part essencial de les seves vides, són les justes i suficients per no entorpir el ritme. I alhora, aporten elements necessaris per rematar el quadre. N’hi ha prou amb una frase breu, un comentari, un matís. Hom té la impressió que res no sobra ni falta. Tota una lliçó de com aplicar recursos en un espai narratiu limitat.

El títol tampoc no té res de fortuït. L’illa és l’origen i la destinació, l’univers al voltant del qual els que hi són (i els que ja no hi són) es desenvolupen i tenen sentit. El mar, la terra, la llum, la calor, la fauna i la flora, el menjar, exerceixen com a escenari i contrapès d’éssers que afronten l’eterna batalla dels herois anònims. La vitalitat, l’exuberància, la sensualitat mediterrànies, accentuen el contrast amb l’acarnissada lluita interior i exterior, amb el llast del passat, la realitat del present, la inevitable sentència del futur.

Està escrit en un estil esplèndidament condensat. La traducció compleix la tasca de no enfosquir ni entortolligar la lectura. I un darrer comentari: en una història d’aquest tipus fóra molt fàcil i obvi emprar l’estil lapidari o melodramàtic (i abusar-ne). En canvi, l’Stuparich dóna una altra lliçó sobre com enfrontar-se al vessant amarg de la realitat: amb amor, ganes d’aprendre i sorprendre’s fins al darrer instant (p. 22: “Se sentía ligado a aquel hijo, que había descubierto como por casualidad: y era como si hubiera descubierto alguna cosa de sí mismo que desconocía”); amb vitalitat (p. 35 : “[…] Es la vida que se va. Me queda ya poco. Pero eso no justifica la inercia, todo lo contrario”), però sense absurds optimismes.

L’únic absurd d’aquest llibre és el preu.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s