El salze cec i la dona adormida


Haruki Murakami
El salze cec i la dona adormida

Barcelona, Ed. Empúries, 2008
Traducció: Albert Nolla
352 pàgs., 20 euros

Abans de dir-vos res sobre el llibre, us he de fer un parell d’advertiments: quan va caure a les meves mans, encara no tenia el gust de conèixer en Murakami i, a més, tampoc no vaig començar a llegir-lo amb la millor de les disposicions. Això últim es deu a raons estrictament personals: les històries curtes em fan una certa mandra, cal entrar un cop i un altre en trames diferents i adaptar-se constantment a escenaris i personatges nous. Però els relats d’en Murakami, primer, em van sorprendre; després, es van convertir en una addicció; i els últims ja els llegia assaborint-los bé, sabent que el llibre se m’acabava.

Als que ja heu llegit alguna de les seves novel·les, segurament no us dirà res de nou la descripció que pugui fer-vos dels seus relats. Personatges actuals i urbans. Situacions quotidianes. Descripcions poètiques. Inquietud occidental barrejada amb sensibilitat oriental. Conflictes de parella i música de jazz. Però sobretot, sobretot, una molt bona comprensió dels sentiments humans. Jo diria que els seus relats es mouen en la frontera entre el conscient i l’inconscient; d’aquí que es digui sovint que es mou en un “món oníric”. Molts dels seus relats contenen algun “fet estrany” que flota en l’ambient o que està clarament apuntat. Una noia que, de tant en tant, no recorda el seu nom. Un jove que cada dia rep una trucada anònima i, acte seguit, vomita. Una dona que es casa amb un “home de gel”. O una pedra que, cada dia, apareix a un lloc diferent del despatx del protagonista sense que ningú l’hagi pogut moure. De vegades, els misteris es resolen, de vegades no, però sempre tenen a veure amb la psicologia dels personatges.

Tots els elements anteriors, per sí sols, segurament no provocarien addicció. Però si a això hi afegim la capacitat extraordinària que Haruki Murakami té d’enganyar el lector, segurament ja estarem més a prop de resoldre aquest altre misteri particular. I dic enganyar en el mateix i bon sentit amb què Oscar Wilde lamentava the decay of lying en l’assaig del mateix nom: “la revelació final és que Mentir, relatar coses belles i falses, és la finalitat pròpia de l’Art”. I en Murakam ho fa i, a sobre, ens fa creure que són certes amb tota impunitat. El relat El viatger casual, per exemple, comença dient “El jo d’aquest relat es refereix a mi, Haruki Murakami, l’autor d’aquestes línies”. Com no ens l’hauríem de creure?

Anuncis

6 pensaments sobre “El salze cec i la dona adormida

  1. El tinc a la prestatgeria des de fa mesos i no m’acabo de decidir. No he llegit res de Murakami i vaig triar els contes com una manera senzilla d’introducció.Potser després de la teva ressenya em decideixo.

  2. Justament, trobo el teu comentari en arribar a casa amb l’últim llibre d’en Murakami (After Dark) sota el braç. Sembla que avui és el dia Murakami.Si et decideixes i no et fa res començar per un relat que no sigui el primer, jo et recomano el de la pàg. 69 (en l’edició catalana), “El folklore de la nostra època (o la prehistòria del tardocapitalisme)”, que em sembla rodó i em fa l’efecte que condensa molt bé l’esperit de tot el llibre. I una de les col·laboradores d’aquest mateix bloc et recomanaria “L’home de gel” (pàg. 211), també molt bonic. Bona lectura!

  3. Hola, Toni. D’en Murakami he llegit “L’amant perillosa” (trad. català) i “After Dark” (trad. anglès). Sense intenció de crear cap polèmica, en Murakami em sembla un autor capaç de crear enormes expectatives tant en les històries com en els personatges, però no sap rematar la feina. Per a mi falla estrepitosament en allò que en retòrica s’anomena desenllaç. Primer vaig pensar que era un problema de traducció, de matisos deguts al japonès. Però no fa gaire, un amic meu va llegir “L’amant perillosa” en la llengua original i, sense que jo en fes cap comentari previ, va arribar gairebé a la mateixa conclusió. Arran del teu comentari, podria ser que els contes em permetin de percebre, i gaudir, les excel·lències que molta gent troba en aquest autor. De manera que tal vegada, com a lector, em concedeixi una tercera oportunitat.

  4. Jo diria que, pel que fa al desenllàs, té relats de tota mena: alguns estan perfectament tancats (com el que us comentava a la ressenya), mentre que d’altres són més aviat un “estat d’ànim”, per dir-ho d’alguna manera. I ara que hi penso, potser el teu comentari explica això que en Murakami diu al pròleg:“Bàsicament em considero novel·lista, però hi ha molta gent que em diu que prefereixen els meus relats a les meves novel·les. Això no m’importa i no intento pas convènce’ls del contrari.”

  5. Tot just he acabat After Dark i coincideixo totalment amb l’Enric: crea moltes expectatives que després, per al meu gust, no queden ben resoltes. No puc dir que no m’hagi agradat (m’agraden els diàlegs i la sensibilitat), però no m’ha vingut de gust recomanar-lo al bloc. Ara estic començant Tòquio Blues.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s