Botxan

Botxan
Natsume Soseki
Trad. del japonès: Sanaé Tomari, Mercè Sans, Cristina Sans
Barcelona, Proa, 1999.
188 pàgines. 17 €

Reticent com sóc vers les obres premiades (premi Llibreter 2008), i sabent que sempre hi ha excepcions a la regla, vaig decidir llegir l’obra d’un autor de qui només coneixia el nom i el seu rostre, que apareix als bitllets de mil iens. El resultat no ha estat pas decebedor en cap sentit.

El llibre tracta d’un noi de Tòquio de caràcter fort, tossut, amb pocs matisos, que ben aviat es queda sense mare, amb un germà gran indiferent a ell i un pare que el menysprea. I de la Kiyo, la vella criada que omple el buit de la mare, l’única que no solament l’accepta tal com és sinó que està convençuda que arribarà a ser algú. És la Kiyo qui l’anomena botxan, senyoret, mot que en japonès també pot tenir sentit pejoratiu. En un moment donat de la història, en Botxan accepta la plaça de professor de matemàtiques a l’institut d’una vila a l’illa de Shikoku, que per a un habitant d’Edo, nom que abans rebia Tòquio, aleshores amb prou feines sortia en els mapes. L’arribada d’en Botxan a la vila marca el veritable inici de la història. El caràcter directe, vehement, poc prudent del protagonista, i el contrast amb un entorn no ja de províncies, sinó d’un indret molt apartat de la influència de la capital, aporta els ingredients bàsics per a una recepta literària gairebé explosiva.

El mateix Soseki va acceptar la plaça de professor a Matsuyama, a Shikoku, on va passar dos anys. Hi ha suficients indicis, doncs, per establir obvis paral·lelismes entre l’autor i el protagonista. Cal dir que és una novel·la d’humor, però s’ha d’anar amb compte. No és un humor fàcil, sinó un retrat sarcàstic del Japó de començaments del segle XX (la novel·la va aparèixer el 1906). No se’n salva ningú. Ni tan sols, i especialment, en Botxan i els seus col·legues docents.

Mitjançant en Botxan, l’autor ja carrega contra diversos tòpics de Japó per als quals els occidentals afirmem sentir-nos fascinats, sovint per donar la nota o quedar bé. Només un parell d’exemples. Els haiku: “(…) em va preguntar si jo era aficionat al haiku (…) li vaig dir que no i adéu-siau, me’n vaig anar corrents. El haiku és només cosa de Basho o dels marits de les perruqueres.” (p. 123). L’ikebana: “(…) una exposició d’ikebana. Tothom l’observava amb admiració, cosa que a mi em sembla absurda. Si les plantes i bambús torçats els feien tanta gràcia, també haurien d’estar orgullosos de tenir un amant geperut o un marit coix” (p. 158).

Per descomptat, se’n fum dels autòctons: “Tot i que i veia poques cares intel·ligents, no els podia menysprear només per la quantitat que eren” (p. 159), per bé que sovint són ells qui se’n fumen del senyoret. També carrega contra la premsa local: “Quines mentides que s’escriuen als diaris. No crec que en aquest món hi hagi pitjor falsari que la premsa.” (p. 168). Curiosament, en Soseki va acabar col·laborant com a articulista i crític literari per a l'”Asahi Shinbun”, el diari japonès per excel·lència.

L’autor va passar tres anys a Londres i va ocupar una càtedra de Filologia Anglesa a Tòquio. Segur que el va influir la literatura anglosaxona, però equiparar Botxan amb el Huckleberry Finn, com he trobat a Internet, penso que és voler filar massa prim. També he llegit curioses afirmacions atribuïdes a autors com en Mishima i en Murakami dient que se senten molt influïts per en Soseki. Potser ho reflecteixen en obres inèdites. Potser sí que el sentit de l’humor estigui influït per la literatura en anglès, però Botxan em recorda molt més el gènere picaresc pel to presumptament autobiogràfic i còmic, i al Bildungsroman o novel·la de formació.

Hi ha la tendència a titllar d’històric qualsevol moment i de clàssica qualsevol obra de certa antiguitat i, potser calgui afegir, avalada per un determinat volum de vendes. L’autor aconsegueix que persones i vides molt llunyanes d’una època molt anterior a la “globalització” siguin tan humanes (empro aquest terme amb la màxima precaució) i properes al nostre entorn amb una frescor i vigència sorprenents. En aquest sentit, Botxan pot considerar-se un clàssic sense pal·liatius.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s