Un poco de nostalgia

Wilhelm Genazino
Un poco de nostalgia
Traducció de l’alemany: Carmen Gauger
Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2008
194 pàgines, 18 euros

Si fóssim plenament conscients de tot el que anem perdent al llarg de la nostra vida, minut a minut, potser ens podria passar el mateix que a en Dieter, que als 43 anys ja ha tingut temps de constatar que la vida no és una constant animació, com pensen molts infants —i alguns adults—. Sent un dolor tan intens que es podria comparar perfectament a la pèrdua d’una de les seves orelles. El fet real és que perd la seva orella esquerra —i d’altres parts del cos— misteriosament i com a la vida mateixa, en què de sobte ens succeeixen imprevistos que no hauríem volgut mai que ens passessin: bé perquè ens avergonyeixen o bé perquè poden ser causa de depressió, de melangia, tanmateix de nostàlgia. S’ha d’enfrontar a unes minusvalies físiques i psíquiques de la nit al dia, doncs també ha de superar el trencament afectiu amb la seva dona, Edith, (ja que ella, en un principi, li tanca la porta) i el consegüent allunyament amb la seva filla, Sabine, tot i que pare i filla s’estimen molt. Arran del trencament definitiu amb la seva dona s’adona d’un munt de carències amoroses i sexuals que ja arrossegava de la seva rel·lació. Inicia com pot una nova vida, dia a dia, pam a pam, i segueix treballant en un càrrec de responsabilitat en una companyia farmacèutica alemanya perquè ha de mantenir dues cases. Mentrestant, coneix altres dones.

Al llarg del llibre hi han unes quantes reflexions que em semblen boníssimes i que ara no desvetllaré pas. Només n’he triat algunes que em semblen més generals i menys íntimes.

Es un signo de melancolía querer tener ya un recuerdo de un hecho que está ocurriendo en estos momentos. Eso sólo quiere decir: la actualidad es una imagen vacia que hay que salvar con un signo.

Cuando las palomas se quedan bastante tiempo en espacios cerrados, van perdiendo la facultad de volar.

Un pájaro no se plantea jamás la pregunta de qué va a hacer durante todo el dia.

La realidad es aburrida , absurda, complicada e improductiva. No, me corrijo, la realidad es interesante, plena de sentido, sencilla y productiva. Por lo pronto, mientras me mude cada día de ropa y me lave cada día la cabeza, no me siento en peligro.

En Dieter sempre ens parla en primera persona i ens va descobrint el seu present inmediat, tot el que sent, tot el que veu. Ens descriu fil per randa tot el que percep dins el seu cos i, en definitiva, anem aclarint totes les vicisituds de la seva vida. I sobretot l’acabem coneixent tan bé com el palmell de la nostra mà.

Advertisements

2 pensaments sobre “Un poco de nostalgia

  1. Rosa, gràcies per la ressenya. El llibre m’ha semblat interessant i inquietant. I de seguida m’ha fet recordar un poema d’una autora nordamericana, Elizabeth Bishop, titulat “Un arte”. Amb permís, vet-lo aquí:No es difícil dominar el arte de perder; / tantas cosas parecen llenas del propósito de ser perdidas / que su pérdida no es ningún desastre. // Perder alguna cosa cada día. Aceptar aturdirse por la pérdida / de las llaves de la puerta, de la hora malgastada. / No es difícil dominar el arte de perder. // Después practicas perder más lejos y más rápido: / los lugares, y los nombres, y dónde pretendías / viajar. Nada de todo esto te traerá desastre alguno. // He perdido el reloj de mi madre. Y, mira, voy por la última, / quizá por la penúltima, de tres casas amadas. / No es difícil dominar el arte de perder. // He perdido dos ciudades, las dos preciosas. Y, más vastos, / poseí algunos reinos, dos ríos, un continente. / Los echo de menos, pero no fue ningún desastre. // Incluso habiéndote perdido a ti (tu voz bromeando, un gesto / que amo) no habré mentido. Por supuesto, / no es difícil dominar el arte de perder, por más que a veces / pueda parecernos (¡escríbelo!) un desastre.”(Elizabeth Bishop, “Obra poética”, Barcelona, Igitur, 2008)-Gemma

  2. Hola Gemma,Gràcies pel teu comentari. Quin poema més ben escollit! Sí, sembla que la vida mateixa és un aprenentatge per acostumar-nos a anar perdent coses cada cop més importants. Quina sort quan les pèrdues que anem tenint ja no ens semblen tan desastre, sobretot, perquè el temps tot ho cura, o això diuen…. Jo sempre dic que és una benedicció quan deixo de recordar certes coses. Si tingués més bona memòria seria espantós… Tot i això sóc molt propensa a l’enyorança.L’autora me l’apunto, perquè el poema fins i tot el trobo optimista!Salut i amor,Rosa Maria

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s