Mortal y rosa


Francisco Umbral
Mortal y rosa
Barcelona, Planeta, 2008
251 pàgs.
6.95€

Em fa l’efecte que el personatge públic que va construir-se durant anys Francisco Umbral ha dissuadit moltes persones –entre les quals m’hi compto– d’acostar-se als seus llibres. La imatge d’un tipus tot estufat, pedantesc, misogin i ranci matava ja d’entrada qualsevol indici de curiositat cap allò que pogués escriure. En aquest sentit, Mortal y rosa ha estat una sorpresa majúscula, una bufetada d’humilitat i un nou recordatori de l’absurd de jutjar les persones a la lleugera.

Mortal y rosa (publicat per primera vegada el 1975) és un llibre híbrid que es mou en la frontera d’uns quants gèneres: el diari íntim, l’assaig i la poesia. L’ “anècdota” de fons que l’articula és la malaltia i la mort del seu fill, per culpa d’una leucèmia, quan tenia sis anys. Però en lloc de recrear-se morbosament en el detall del drama personal, aquest li serveix per enfilar tot un seguit de reflexions hiperlúcides i bellíssimes sobre l’existència contemplada des de la interioritat de l’ésser.

El llibre és una elegia sobre el pas del temps, perceptible no només en la realitat contundent de la mort o de la vellesa, sinó també en detalls quotidians (per exemple, dedica no sé quantes pàgines del començament a parlar dels canvis que va experimentant amb els anys la seva cabellera: això, que dit així pot semblar banal, li serveix de trampolí per a consideracions que posen la pell de gallina).

Si hi ha llibres escrits en estat de gràcia, sens dubte aquest ho és. Estat de gràcia, sobretot, verbal. És un llibre per als amants del llenguatge, per a aquells lectors que es queden bocabadats contemplant el bon ofici d’un escriptor. En aquest cas, l’exuberància, la precisió, la riquesa lèxica, el lirisme… i una cadència que hipnotitza el lector de començament a final. Aquest llibre és, sobretot, una atmosfera.

I si això fos tot –i ja seria molt— encara faltaria alguna cosa. Però dóna la casualitat que aquí la meravella lingüística és molt més que una demostració pirotècnica (“mireu que bé que escric”): serveix per anar a fons, per pensar, per decantar l’experiència i investigar l’existència. Un luxe, senzillament.

“Mirar a otros ojos da miedo. Los ojos queman los ojos. Los ojos se refrescan mirando el mundo y se queman mirando otros ojos. Nada nos abrasa como una mirada. La mirada del odio, la mirada del amor, la mirada de la pregunta. Sé que mis ojos pueden incendiar el mundo. Sé que otros ojos pueden incendiarme […]. Aprender a mirar a los ojos, a mirar lentamente, profundamente, aprender a escuchar con los ojos. Los ojos nos descubren y nos encubren. Cuánto tiempo tarda un hombre en ser dueño de sus ojos, cuánto tiempo he tardado yo en habitar mis ojos, vivir en ellos, poblarlos. Porque generalmente huimos la región de los ojos, demasiado clara, y nos agazapamos en los sótanos del cuerpo. Hay que irse a vivir a los ojos como a lo alto de la claraboya, a las claras buhardillas de la casa, a los cielos del cuerpo” (69)

“La inspiración es la comunicatividad, la transparencia, el acertar a desaparecer entre la escritura y el mundo. Hay días en que se levanta uno transparente, y entonces conviene aprovecharlos para escribir. Si no hay transparencia no hay escritura. Puede haber un trabajo de amanuense, pero nada más. Casi todos los escritores estorban a su obra, están delante de ella […]. El estilo es la modulación que toma el lenguaje al pasar por nosotros, como la curva que adopta el agua en una jarra […]. Escribo por el placer de desaparecer. Escribir es ausentarse. Escribir es perder peso. Un adelgazamiento súbito” (87)

“Hay que beber a morro del dolor, como se bebe en las férreas fuentes. Hay que agotar el mal, el sufrimiento, no en pequeños sorbos, no en tragos cobardes, sino seguido y hasta lo hondo. La alegría es una camino más corto. El dolor es un laberinto con angustia de perderse […]. No quiero cucharaditas de plata para sufrir. A morro, directamente” (196)

“El frío es más que el frío. Noto cómo el frío me va sustituyendo el alma, cómo voy teniendo una conciencia de frío y sólo frío […]. El frío va siendo mi manera de experimentar el tiempo, mi vivencia más metafísica” (240)

Advertisements

5 pensaments sobre “Mortal y rosa

  1. Fins a quin punt té sentit deixar de llegir algú perquè ens cau malament, perquè sigui d’una opció política oposada a la nostra o perquè, fins i tot, sigui “mala persona”? Llegiríem el Mein Kampf si fos una obra cabdal de la literatura?Doncs V.S. Naipaul no només és llegit sinó que va guanyar el Nobel l’any 2001. A La Vanguardia d’ahir comentaven una biografia d’ell, <> The world is what it is<>, que no ha estat pas desautoritzada per ell, i que el descriu com cruel, narcisista, insultant, miserable, explotador, venjatiu, maleducat, sàdic, desagraït i esnob (sí, sí, esnob). Sembla ser que tot això no s’ho inventa l’escriptor, només són els qualificatius de les persones que han estat importants a la vida de Naipaul.Us quedarien ganes de llegir-lo? L’heu llegit?

  2. Toni, planteges una qüestió força interessant. Se m’acut la imatge colpidora, no exempta de bellesa, del fong causat per una explosió atòmica. Estèticament pot arribar-se a considerar bell, però les conseqüències ètiques i naturals són desastroses. Tendim a identificar “bellesa” amb “bondat” o “bé”. Potser el conflicte es deu a que ens costa acceptar que l’origen de la bellesa no sigui “pur”. Hi ha nombrosos casos de “genis” que, com a persones, han estat veritables calamitats. Suposo que un editor no jutja la qualitat humana de l’autor, sinó de l’obra que té al davant. Per descomptat, sempre hi ha casos extrems, per exemple en Hitler o altres campions de les atrocitats on el dilema de les qüestions ètiques i estètiques se situa en una posició molt delicada. Tots patim l’inevitable prejudici, fins i tot la por, de descobrir que persones amb una manera de ser poc modèlica siguin capaces de crear bellesa, tinguin una aguda sensibilitat o una intel·ligència de la qual es pugui aprendre. Al capdavall, és el reflex de la contradictòria naturalesa de l’ésser humà. Podria ser, llavors, que la ignorància jugui a favor del receptor de l’obra? És a dir, millor quan menys se sàpiga de l’autor com a persona?

  3. Toni, no sé si aquest dilema que planteges tindria sentit, per exemple, en l’art oriental. Per escriure haikus -posem per cas-, el poeta s’ha de “perfeccionar”, esperar amb humilitat, tenir paciència fins a esdevenir una sola cosa amb la realitat contemplada. Des d’aquest punt de vista, com podria l’obra creada no dur la petjada del creador?Suposo que, des d’un discurs políticament correcte, hauríem de dir que l’obra val per si sola, amb independència de qui n’és l’autor. Però aquesta teoria s’estavella contra la realitat. La literatura no és assèptica: està amarada d’ideologia. Per què negar-ho? Per què negar-nos-ho? És clar que tot és qüestió de graus… una cosa és que el Paco Umbral fes el paperina per la tele, i una altra és agafar un “Mein Kampf”. Pecat menor és si Fulanito em resulta simpàtic o Menganito és un esnob, perquè això podria formar part de la màscara social amb què certs autors es defensen d’alguns mitjans depredadors. Ara, que la cosa fa pensar… Gràcies per la provocació! -Gemma

  4. Contraataco amb una pregunta: Si l’excel·lència de l’obra és l’únic que compta, ¿podríem llegir els llibres prescindint de qui n’és l’autor (portant a les últimes conseqüències el suggeriment de l’Enric)? M’imagino els llibreters ocultant afanyosament el nom dels autors amb una tireta de “tipex”… De manera que nosaltres poguéssim llegir el llibre fixant-nos només en les bondats inherents al llenguatge. I després, un cop llegit, “voilà”, poguéssim arrencar la tireta i descobrir quin ésser de carn i ossos s’hi amagava al darrera. A mi em sembla impossible. L’autor aporta una autoritat a allò que escriu, ja sigui de caire intel·lectual, espiritual o moral. I jo trio un llibre en funció d’aquesta autoritat. Quan vaig llegir “Hermosa soledad”, de seguida vaig córrer a Google perquè volia saber qui hi havia darrere d’aquella meravella. Si hagués resultat que Jimmy Liao era un traficant d’armes o un caçador furtiu de foques, què voleu que us digui, m’hauria caigut l’ànima als peus. I l’obra seguiria sent la mateixa. Però s’hauria trencat una mena de “principi de coherència” que m’agarada pensar que existeix entre l’artífex i l’obra.-Gemma

  5. Penso que en línies generals l’obra i l’autor mantenen una certa coherència. Si no, imagineu-vos la paranoia de “sospitar” de la qualitat moral de l’autor o l’autora. Sigui com sigui, un cop més apel·lo a certa pràctica de la ignorància quant a la vida personal del creador o la creadora. En Toni citava en Naipaul, i a mi se m’acut l’actor Peter Sellers. Pel que sembla, l’home també era una mena de dèspota amb les seves dones, res a veure amb la imatge que transmetia a les pel·lícules. Suposo que sempre tindrem un punt de dubte, però llevat d’excepcions prou sonades com les de dictadors, assassins i altres “subespècies de la maldat”, en general penso que les persones són essencialment bones, amb totes les obagues i els matisos que ens fan contradictoris. Així doncs, sempre que arribem a saber com són (o ens han dit com són) els autors les obres dels quals susciten el nostre interès, al final la decisió serà, per sort, només nostra. Si és encertat o no, ja són figues d’un altre paner. Una polèmica realment interessant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s