Els homes que no estimaven les dones

Els homes que no estimaven les dones
Stieg Larsson
Trad. Alexandre Gombau i Núria Vives
Barcelona, Columna Edicions, 2008
22,50 €., 625 pàgines

En Mikael Blomkvist, periodista fundador de Millenium, revista sueca d’economia i finances, escomet una doble investigació: per un costat, cerca per què la neboda d’un magnat industrial suec va desaparèixer misteriosament diverses dècades enrere; per l’altre, se submergeix en un complex cas de corrupció financera de la qual ell mateix és víctima, sentenciat per difamació per un tribunal d’Estocolm.

Veritable fenomen a escala mundial, amb dues obres més conforma l’anomenada trilogia de Millenium. A més, a Suècia en preparen la versió cinematogràfica… Superats els recels que em causen els “èxits sense precedents”, vaig arriscar-me. I la conclusió, després de llegida, és: si una de les funcions essencials de la novel·la és proporcionar plaer, ho compleix amb escreix. Si a més tens la sensació que, sorprenentment, aconsegueix de treure’t la lleugera però arrelada capa d’indiferència amb què mires de protegir-te davant l’abús divulgatiu que determinats mitjans de comunicació cometen amb temes molt greus i que acaben banalitzats, consideres que es tracta d’una obra força especial.

El llibre aborda temes malauradament en boga: la violència contra les dones i la corrupció financera. En Larsson harmonitza amb destresa els mecanismes de la novel·la negra i el best-seller. L’allau de personatges i dades, que en altres contextos i mans podria esdevenir insuportable, flueix amb una naturalitat que t’endinsa en la història com si en formessis part. Sense adonar-te’n, caus en una addicció lectora que, en el meu cas, recorda els meus primers (i llunyans) encontres amb els llibres de Blyton (Enid), o el bo i millor d’en Lapierre i en Collins, així com referents del gènere negre que fóra una obvietat esmentar. La complexitat estructural de l’argument es planteja, desenvolupa i, molt important, conclou sense escletxes, si més no des de la limitada perspectiva d’una primera i inesperada entusiasta lectura. Cada personatge exerceix la seva funció sense que sembli preparat per entrar a escena. En Larsson sembla un bon coneixedor de la naturalesa humana. La humanitat que traspuen els personatges els allunya dels previsibles estereotips i dels trets característics massa marcats d’un gènere com el negre. Segurament en Larsson s’ha inspirat en gent amb qui ha hagut de tractar o ha conegut i de la que, tanmateix, ha fet un magnífic transvasament literari.

En determinats aspectes, en Larsson és l’obvi àlter ego del personatge de ficció: corresponsal de guerra i escriptor d’assaigs socials i econòmics, redactor en cap d’Expo, publicació abocada a combatre els moviments de l’extrema dreta. Arran de la foto que apareix a la solapa, m’ha semblat detectar paral·lelismes físics entre ambdós, tendència pròpia de nombrosos autors de novel·la negra, que projecten en l’investigador (o la investigadora) trets físics i psíquics que tenen o que els agradaria tenir.

El gènere negre als països nòrdics gaudeix d’una vitalitat i força sorprenents. El pas del temps aportarà una mesura més exacta i distanciada del valor d’aquesta obra i les altres dues, que en Larsson va lliurar a l’editor poc abans de morir prematurament.

Advertisements

2 pensaments sobre “Els homes que no estimaven les dones

  1. Hola Enric,M’he alegrat de veure la teva ressenya perquè em dóna una segona visió del llibre ben diferent de l’altra que he llegit avui. Fullejant La Vanguardia, he trobat una crítica feta per Baltasar Porcel, i no cal ser molt espavilat per entendre que no li ha agradat. Et copio algunes de les seves frases “lapidàries” per si vols contrastar-les amb les teves. A veure què et semblen:“el principio es de detallismo amorfo y reiterativo”“debemos estar muy necesitados de emociones, y nos relamemos si nos cuentan entre intrigas que habitamos el peor de los mundos posibles”“si se entiende, pues, que por morbo nacional la novela de Larsson excite en Suecia, ¿cómo también atrae en diversos países para tragarse su inacabable casuística?”“el lector masificado prefiere los malabarismos. Que disfrute”

  2. En una primera lectura d’aquests comentaris, podria desprendre’s cert ressentiment o enveja literària per part d’en Porcel, sempre tenint en compte el risc de les cites “parcials” o, com podria al·legar l’al·ludit, “fora de context”. En certa manera, però, em recorden l’interessant intercanvi d’impressions vers “Mortal y rosa”. És a dir, el contingut d’un llibre es percep segons la finalitat o l’actitud amb què es llegeixi. Enfilar-ho pel vessant “ètic” o del “bon gust”, com sembla fer-ho en Porcel, limitaria, potser injustament, la valoració d’una obra. I també la creació: què passaria amb l’exaltació poètica de la lletjor, les històries de terror més visceral, els relats eròtics de línia més agosarada, fins i tot les novel·les rosa.El que sí que em sobta és el seu rebuig quant a la forma i el mètode. Com a mínim, en Larsson presenta una feina “ben feta” i definida, cosa que en els darrers temps no abunda precisament. Aplica amb destresa i ofici els mecanismes de la intriga, la fragmentació episòdica i l’alternança de les situacions, pròpies del best-seller. I és fidel a un dels preceptes més característics de la novel·la negra: parlar de realitats socials punyents, endinsar-se en les entortolligades trames del crim, la justícia, els interessos econòmics. I sí, segur que el món és ple d’injustícies, però hi ha una actitud de combat mitjançant personatges que cerquen la veritat dels fets, no sempre clara ni absoluta. Com tampoc no ho és la línia ètica de cap d’ells. Al capdavall, penso que el llibre reflecteix molt bé la naturalesa humana. Les nostres vides i maneres de ser no són blanques o negre, sinó plenes de grisos, clarobscurs i canvis de llum.Sigui com sigui, i com vaig afirmar al comentari, el temps posarà aquesta obra en un lloc més equilibrat. Que hagi estat un èxit perquè la gent se sent atreta per històries morboses no és cap novetat. Si el “producte” està ben fet i t’ho passes bé, com a mínim el lector no se sentirà estafat, com succeeix amb tants llibres presentats com el “non plus ultra” de l’originalitat i la profunditat. I és clar, al final tot depèn de cadascú. Moltes gràcies pel comentari, Toni!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s