El gran Gatsby

El gran Gatsby
Francis Scott Fitzgerald
Traducció de Ramon Folch i Camarasa
Edicions 62
224 pàgines, 18 euros

Tot i que el títol va ser imposat per l’editor —a desgrat de l’autor—, almenys informa del nom del protagonista, Jay Gatsby, un nou ric conegut per organitzar festes magnífiques en la seva mansió de la costa est dels Estats Units. Qui narra la història és en Nick Carraway, que també s’ha traslladat a l’ambient luxós de Long Island. A diferència d’en Gatsby, però, ell viu en una casa modesta que encara ho sembla més pel fet d’estar a tocar de la d’en Gatsby. Un cert dia, en Nick rep una invitació per anar a una de les famoses festes del seu veí. Quan torna a casa aquella nit, vol acostar-s’hi per agrair-l’hi, però en Gatsby sembla absort contemplant alguna cosa a l’altre costat de l’aigua; segons sembla, una llum verda minúscula.

L’hospitalitat d’en Gatsby és llegendària: entre copes, balls i converses insubstancials, fa els ulls grossos als qui s’hi presenten sense invitació. Tothom és benvingut i, tot i així, la falta d’arrels d’en Gatsby el converteix en el blanc perfecte de tota mena d’especulacions sobre com devia haver aconseguit la seva fortuna. Mentre ell fa d’amfitrió, en una taula xiuxiuegen, per exemple, “no sé qui em va dir que sembla que una vegada va matar un home”. La qüestió és que en Gatsby no persegueix l’acceptació dels altres, no vol impressionar més que una sola persona: la noia que ha estimat durant anys, la noia per la qual es va fer el propòsit de guanyar la fortuna que té, la que deixa una llum verda tota la nit a l’altra banda de la franja d’aigua que la separa d’ell. Ara bé, en la diferència de classes socials hi haurà alguna cosa més apart dels diners, hi haurà tota una manera de pensar que Scott Fitzgerald coneixia prou bé.

En realitat, el llibre parla del temps que el mateix autor va qualificar com l’era del jazz, els feliços i materialistes vint. Segons el mateix Scott Fitzgerald, “mai vaig poder perdonar els rics per ser rics, i això ha enfosquit la meva vida i totes les meves obres. Tot el sentit de Gatsby és la injustícia que impedeix un jove pobre casar-se amb una jove que té diners. Aquest tema es repeteix a la meva obra perquè jo el vaig viure”.

El gran Gatsby va ser en gran part oblidada (o oblidat!) fins la fi de la Segona Guerra Mundial, amb menys de 25.000 còpies venudes en vida de l’autor; actualment, es considera un exemple paradigmàtic de gran novel·la americana. El que és interessant és que l’autor era ben conscient que aquesta obra era una fita artística superior a tot el que havia escrit fins aleshores. Segons va dir al seu editor, Max Perkins, la novel·la era “un treball purament creatiu — no imaginacions inútils com en les meves històries sinó la imaginació sostinguda d’un món sincer i, tanmateix, radiant.” Segons deia, en el procés d’escriptura va sentir un poder enorme, més gran del que mai havia sentit. I jo afegiria que part d’aquest poder ha quedat intacte en cada còpia.

Anuncis

3 pensaments sobre “El gran Gatsby

  1. Toni, és força curiós l’oblit que dius que va patir aquest llibre. En llegir el teu comentari, de seguida m’ha vingut al cap un cas en certa manera paral·lel. Es tracta d’una novel·la curta titulada “The Pilgrim Hawk” (“El halcón peregrino”, ed. Lumen), d’en Glenway Wescott, autor també americà, d’escassa producció, però que als anys trenta i quaranta del segle passat va gaudir de bastant èxit. Com en Fitzgerald, o potser més pronunciadament, la seva obra va quedar oblidada durant dècades. Avui dia, aquest llibre es considera una petita obra mestra i una destacada representant de la narrativa nord-americana. A més, em penso que en Wescott es declarava deutor literari, entre d’altres, d’en Fitzgerald.

  2. Interessant. M’apunto el llibre per a més endavant.El meu cas potser és una mica estrany, però el que m’ha fet “redescobrir” en Fitzgerald ha estat que el protagonista de Tòquio Blues hagués llegit El gran Gatsby una munió de vegades. Això m’ha fet pensar que en Murakami pugui ser, d’alguna manera, deutor literari d’en Fitzgerald. I només m’ha calgut aplicar la màxima “els amics dels meus amics són els meus amics”…

  3. Sembla una casualitat gairebé buscada: al programa “L’hora del lector”, al Canal 33, ha aparegut en Giles Leroy, darrer guanyador del premi Goncourt amb el llibre “Alabama Song”, on parla de Zelda Fitzgerald, la dona de l’Scott. Ha estat un recorregut interessant per l’obra i la vida de l’autor, reflectida en la peculiar relació amb la Zelda.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s