Esclavos de la libertad

Esclavos de la libertad. Los archivos literarios del KGB
Vitali Shentalinski
Trad. Ricard Altès Molina
Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg, Barcelona 2006
555 pàgines. 29,90 €

El siberià Shentalinski deixa l’estació polar on va treballar —va participar
en cinc expedicions àrtiques— i l’etapa com a editor de diversos mitjans de
comunicació soviètics per endinsar-se, en la perestroika de 1988, en les
ignotes tenebres de la Lubianka, cau del totpoderós KGB. L’objectiu és
accedir a un dels llocs més enigmàtics del segle XX i potser de l’actual: els
arxius del KGB. La finalitat és cercar vestigis documentals del centenars
d’escriptors que van patir l’empresonament, els interrogatoris i les
condemnes —unes fulminants, altres d’un sadisme inconcebible— d’un
organisme al servei d’un Estat conduït amb mà ferrenya pels successius
dictadors comunistes i, en especial, pels milers de lacais que s’esmerçaven
no solament a complir els designis de l’amo, sinó també a ultrapassar-los
amb escreix. L’autor vol encendre la llum de la veritat, revelar el veritable destí dels condemnats i, per últim, restaurar la dignitat de les seves figures, després  de tants anys de mort i silenci, perquè no solament els russos, sinó també la resta del món, siguem conscients de la immensitat de la pèrdua, tan
intel·lectual com humana, que aquests milers de processos van suposar.

A mesura que t’endinses en les pàgines, el primer que se m’acut és especular què hauria succeït amb Kafka si s’haguera publicat abans que les seves obres,
en especial El procés. El llibre avança per dos fronts simultanis. Per un
costat, en Shentalinski narra el llarg i exasperant procés previ a l’autorització per formar una comissió investigadora, les seves experiències i sensacions, com a rus, de capbussar-se en un passat infestat d’espectres implacables, d’ànimes en pena i d’injustícies. Per l’altre, amb un mètode que barreja periodisme d’investigació i recerca filològica, analitza la documentació dels expedients judicials. Si no hi intercalés les impressions i experiències pròpies, en certs moments la lectura podria esdevenir insuportablement malaltissa.

En Shentalinski interpreta les declaracions que els processats van ser obligats a redactar pels seus botxins, confrontant la documentació dels processos amb altres fonts, com els testimonis escrits dels familiars i amics, referències trobades en altres expedients, etcètera, per esbrinar què els passava realment allí dins. La resolució amb què en Shentalinski s’enfronta als obscurs entrebancs burocràtics i xantatgistes del KGB, l’esforç per trencar el silenci i obrir aquesta immensa necròpolis literària per fer justícia, disculpa amb escreix els possibles errors i la subjectivitat inherent a les interpretacions. Al final del llibre, encara que per altres motius, sembla ésser-ne conscient:

Consternados por el abismo de maldad que se abre a nuestros pies, aún no estamos en condiciones de comprender completamente nuestro pasado reciente ni de extraer una lección histórica. Todavía estamos sobrecogidos, como si nos halláramos en una fosa común. Con todo, es necesario compensar al pueblo de este saqueo espiritual y reagrupar los fragmentos esparcidos de nuestra literatura, como si se tratara del espejo roto de la verdad.  (p. 549).

Isaak Bàbel, Mihail Bulgàkov, Nina Gaguen-Torn, Pàvel Florenski, Boris
Pilniak, Òssip Mandelstam, Nikolai Kliúiev, Andrei Platónov, la
insospitada cloenda amb Màxim Gorki, són alguns dels noms i les vides
que en Shentalinski exposa davant les nostres consciències. Magnífica
finestra a la història recent de Rússia, l’autor va continuar la seva tasca,
reflectida en dos obres més, Denuncia contra Sócrates i Crimen sin
castigo. Potser dintre d’un temps em veuré amb cor d’aplicar l’excepció de renunciar a llegir seqüeles i seguir circulant per aquest laberint infernal que l’home ha sabut crear amb tanta perfecció.

Acabo amb alguns extractes per il·lustrar aquest comentari i mostrar part
del tarannà de l’obra.

En esto el caso de Bábel tiene ciertas concomitancias con el de otro recluso de Stalin, el filósofo Pável Florenski, quien, al saber que sus manuscritos habían sido confiscados por el OGPU, exclamó desconsoladamente: ‘Se ha esfumado el trabajo de toda mi vida… es peor que la muerte física’. (p. 100)

(…) Gracias a Dios, no tocó los manuscritos, aunque en caso de que lo hubiera hecho, el semianalfabeto jefe de operación, que cometía graves faltas cuando escribía, apenas hubiera entendido nada. Le parecieron mucho más sediciosas una medalla de la Cruz Roja y una fotografía del zar, de las que se incautó como pruebas incriminatorias. A las diez de la mañana se informó a Moscú de que la ‘captura’ de Florenski había sido un éxito. (p. 208)

Los escritores soviéticos se dividen en tres categorías: los que golpean las máquinas de escribir, los que se comunican golpeando los muros de sus celdas y los que simplemente golpean con sus delaciones… Esto podría tener su gracia, si no fuera la pura verdad. (p. 304)

Anuncis

Un pensament sobre “Esclavos de la libertad

  1. Gràcies, Enric. Després de llegir la teva ressenya, m’he animat a publicar la de la poesia completa de la Nelly Sachs. El que expliques posa la pell de gallina. Interessantíssim. Gràcies i abraçades,-Gemma

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s