Viaje a la transparencia


Nelly Sachs
Viaje a la transparencia
Madrid, Trotta, 2009
376 pàgs., 28 €
Traducció de J. L. Reina Palazón

Una de les coses que més em va impactar de la visita a Auschwitz van ser els passadissos flanquejats per vitrines amb milers de sabates amuntegades. Sembla estrany fins a quin punt l’acumulació indiscriminada d’un objecte humil pot resultar esgarrifosa. Segurament, perquè rere cada parell de sabates s’hi endevina la història truncada d’algú que va ser brutalment desposseït de la llibertat de seguir fent el seu camí. Em vénen al cap aquestes imatges d’Auschwitz mentre llegeixo el poema de Nelly Sachs titulat “Coro de las cosas abandonadas”, on una sabata adquireix veu i diu: “Perdida medida humana; yo soy la soledad”.

Nelly Sachs va néixer a Berlín l’any 1891, al si d’una família jueva benestant. Des de molt jove, va estudiar literatura, música i dansa (sembla ser que volia ser ballarina). Però el seu destí, igual que el de milions d’éssers humans, va quedar brutalment segat amb la pujada al poder del nacionalsocialisme. Per sort, ella va poder escapar a Suècia amb la seva mare, on va viure com a refugiada la resta de la seva vida. L’any 1966 va obtenir el Nobel de literatura, juntament amb l’escriptor Shmuel Yosef Agnon. Va morir el 1970, un mes després que Paul Celan –poeta jueu amb qui Nelly Sachs mantenia intercanvi epistolar des de 1954– se suïcidés llançant-se al Sena.

Fa temps, el filòsof Theodor Adorno va deencadenar una polèmica considerable quan va dir que, després d’Auschwitz, era impossible seguir escrivint poesia (no va dir res, que jo sàpiga, de si era possible seguir jugant a escacs, o cultivant flors, o tenint fills, o simplement respirant). De tota manera, aquí tenim l’obra literària de Primo Levi, de Paul Celan o de Nelly Sachs per desmentir de cap a peus la frase lapidària d’Adorno: després d’Auschwitz no només es pot escriure poesia, sinó que s’ha d’escriure poesia. Algú ha de dir i mantenir la memòria d’allò que va passar, per molt que, davant la barbàrie, la temptació del silenci sigui molt forta.

Cal escriure, però escriure d’una altra manera, amb un llenguatge que pugui traduir (sense trair) tant dolor i tanta irracionalitat. Diu un vers: “Sólo con un ojo arrancado se puede / escribir esto sobre el papel”. Ara que la raó ha quedat, com diu la pròpia poeta, “esquinçada” i “abrasada”, es necessari forjar un llenguatge diferent, igualment “esquinçat” i “abrasat”, un llenguatge fracturat, delirant, estrany, incòmode, impossible de desxifrar… en definitiva, un llenguatge que pugui ser el mirall verbal d’un horror inexplicable. I això és la poesía de Nelly Sachs: una poesia difícil i fins i tot incòmode de llegir, que ens confronta amb les zones més tèrboles de la nostra (in)humanitat. És una poesia elusiva, críptica, plena d’imatges tocades d’un lleu surrealisme. Com quan escriu:

Echan raíces
las cosas abandonadas
en los ojos de los fugitivos
ya la puerta, que está abierta,
se calla con la cuerda vocal perdida
en la vacía garganta de la habitación

A més, li dóna la volta al debat sobre si es pot escriure després d’Auschwitz. I escoltar? Sabrem escoltar després d’Auschwitz? Com ens ho farem per defugir el costum, la letargia i la indiferència? “Hace tiempo que no sabemos escuchar”, escriu. I, en un altre poema, diu que la nostra petita escolta està “enredada en ortigas”, endormiscada: “Somos los hace tiempo emigrados del estremecimiento / los hace tiempo hundidos en el sueño”.

Per tant, no es tracta només de tenir el valor de dir allò indicible, sinó el valor d’escoltar allò inescoltable. Aquests versos plantegen una doble exigència moral: la veu ha d’abandonar la seva mudesa, però l’oïda ha d’abandonar la seva sordesa. Aquesta poesia no es pot llegir a cobert ni des de darrere la barrera: ens crida, ens implica i ens esquitxa. Una experiència trasbalsadora com poques.

Advertisements

Un pensament sobre “Viaje a la transparencia

  1. Gemma, quina casualitat que comentessis un llibre que dos dies abans em va cridar fortament l’atenció a l’aparador d’una llibreria! M’ha sobtat el pensament d’Adorno vers la vigència de la poesia després d’Auschwitz i, encara més, m’ha emocionat l’al·legat poètic.Donem “una altra volta de cargol” i enllacem la validesa de la poesia amb el llibre “Esclavos de la libertad”, on es parla d’una mena d’extermini sistemàtic paral·lel al dut a terme pels nazis, i aquell sucós intercanvi d’opinions entre tu, el Toni i jo, relatiu a la integritat humana de l’autor/a i la seva obra. Fixa’t què diu en Shentalinski a la pàgina 392: “Únicamente Kliúyev y Mandelstham mostraron una gran entereza durante la instrucción y no se comprometieron. Las almas poéticas, que en apariencia eran las más frágiles, resultaron ser las más tenaces. Lo único que podía hacerse con ellas era destruirlas o aceptarlas. Un espíritu sublime tiene fuerza por sí solo. Cuanto más talento demuestra tener una persona, cuanto más cerca está de la genialidad, más íntegra es y más difícil resulta que venda su alma al demonio, pues ésta pertenece ya a la divinidad”.Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s