Vida i destí

Vida i destí

Vassili Grossman
Trad. Marta-Íngrid Rebón
Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg, Barcelona 2008
1.093 pàgines. 26 €

Començar a llegir-lo va ser tocar amb la punta del peu l’aigua glaçada enmig d’una calor abrusadora. Hi havia un dilema: o bé entrar-hi a poc a poc o cabussar-se tot d’una, o bé recular i desistir, tempteig que va durar les cent cinquanta primeres pàgines. I és clar, si hom arriba fins a aquest punt, s’acaba continuant.

Vida i destí ha estat una travessa incrèdula per l’oceà de la follia, la lluita implacable per la supervivència, la incomprensió irracional de donar sentit, cercar l’explicació d’allò que no té cap justificació assenyada. L’allau de personatges, llocs i situacions, la divisió fragmentada dels episodis que conformen aquesta calidoscòpica crònica de la barbàrie i l’existència… van requerir adaptar-se a la fortíssima pressió del contingut, acostumar-se a una alta densitat atmosfèrica per poder respirar la de vegades inintel·ligible humanitat dels personatges i dels fets, tot ells genuïns representants de les atroces contradiccions del segle XX.

És una obra plena d’èpica. D’èpica humana. I a diferència d’Homer, aquí els homes no són l’instrument de disputes divinals, sinó de la seva pròpia maldat i bondat. La narració pivota a l’entorn de Stalingrad, una nova Troia que, en comptes de ser assetjada i defensada per herois que són titelles dels déus, és l’obsessió de dos de les abominacions més brutals del segle XX: Hitler i Stalin. Però no la titllaria de novel·la bèl·lica, sinó que el substrat històric de la Segona Guerra Mundial constitueix el rerafons del veritable conflicte que regeix la dinàmica de la humanitat, la vida i el destí de cadascú: sobreviure, intentar comprendre el caos, ser víctima d’ambicions i frustracions, perdre éssers estimats, sofrir les contradiccions de l’amor. Hi ha una paradoxa doblement terrible: els soviètics lluiten contra les forces invasores i, alhora, es veuen devorats per la bèstia interior que arrossega a milions als camps de treball russos, als interrogatoris de la Lubianka, o directament a la mort.(1)

No és d’estranyar, doncs, que per aquest i nombrosos motius —presentar els alemanys com a humans i no com al dimoni, confegir una dimensió grotesca a la figura de Stalin, i de retop la de Hitler (“Benvolgut i fidel Adams: les ànimes més pures estan sempre inevitablement abocades al dubte. El món és dominat per homes curts de gambals que estan fermament convençuts que tenen raó. Les persones de natures superiores no dirigeixen els estats, no prenen grans decisions”, p. 990), criticar, qüestionar el totalitarisme comunista (“Val la pena gastar tantes forces eliminant aquelles persones els llocs de les quals quedaran buits per sempre?”, p. 464), el comportament despietat i ambivalent d’alguns oficials de l’Exèrcit Roig, i un llarg etcètera—, en Grossman no pogués publicar en vida aquest llibre. De fet, una còpia microfilmada va sobreviure a la persecució i l’extermini, va poder-se treure de la URSS i es va publicar a l’estranger.

Al final del llibre, una llista amb els personatges principals ocupa diverses pàgines. N’hi ha d’històrics i de ficticis, russos —o més aviat soviètics— i alemanys. La mestria d’en Grossman es mostra esplendorosament quan, en poques línies, exposa el tarannà i les circumstàncies de cadascun d’ells amb esgarrifant profunditat psicològica i encert narratiu. En sondeja i mostra l’essència vital com només els grans mestres saben fer. Les situacions, els pensaments i les emocions traspuen no solament allò que hom anomena ànima de Rússia; sinó també l’essència de l’home com a espècie.

I ja per acabar, malgrat l’horror i les penalitats, el dramatisme, prolifera un pregon sentit poètic. Enmig de l’horror i la devastació, la poesia no està fora de lloc, sinó que brolla sense subjeccions ni academicismes, immune a cànons i presons mètriques, amb ritme propi. La seva presència esdevé una necessitat gairebé involuntària, com la respiració:

La vida es movia com un iceberg al mar, la part inferior, submergida en les tenebres gèlides, conferia estabilitat a la part superior, aquella que reflectia les onades, escoltava la remor i el xipolleig de l’aigua… (p. 326)

(1) En Grossman gosa de penetrar a la gola del llop i literaturitza els interrogatoris i les tècniques persuasives dels botxins al servei de Stalin que en Vitali Shentalinski investiga i analitza a Esclavos de la libertad.

Advertisements

4 pensaments sobre “Vida i destí

  1. Hola Enric, Hi ha hagut un moment, llegint la teva ressenya, que m’ha vingut al cap una frase de Víctor Frankl: “L’home no es destrueix per patir. L’home es destrueix per patir sense sentit”. M’imagino que l’absurd de no tenir un ‘per què’, la irracionalitat del mal, deu afegir molt més dolor al dolor. En canvi, quan podem donar-li una dimensió significativa, sembla que el dolor es calma i esdevé més suportable. Bé, estic llegint alguna cosa sobre això… quan l’acabi, prometo ressenyar-la 🙂Gràcies i abraçades,-gemma

  2. Una abraçada Gemma.Enric, Sembla mentida que ens certs moments de la història s’hagi de patir tant.És molt d’agrair que certes persones estudiïn i vulguin portar llum a la foscor més severa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s