Tòquio Blues


Haruki Murakami
Tòquio Blues. Norwegian Wood
Empúries (la butxaca), Barcelona, 2008
428 pàgs., 9,95 euros

En Toru Watanabe, als 37 anys, està assegut en un Boeing 747, enlairat als núvols, i escoltant una versió de Norwegian Wood dels Beatles. La connexió és ràpida ja que era una de les cançons favorites de la Naoko durant els anys de joventut a Tòquio. Justament ara, que el record de la noia comença a perdre consistència i a esdevenir més borrós, de cop i volta l’assalten una sèrie de sentiments molt trasbalsadors que no pot controlar. A partir d’aquest succés fortuït s’adona que és el moment oportú per escriure sobre ella i, així, aconseguir un coneixement més profund sobre qui era la Naoko i què els va passar més o menys des dels 17 als 21 anys. Sobretot ho fa perquè tal i com va recordar el dia del trajecte en avió cap a Hamburg, li va prometre que no l’oblidaria mai.

És un llibre sobretot de converses, per cert, molt sucoses. En Toru té una memòria d’elefant —ho recorda tot fil per randa—, ens portarà cap al final dels anys seixanta i ens voldrà explicar què sentia el jovent en el Japó, i com s’ en sortien del tràngol cap a l’edat adulta, concretament uns quants amics seus i ell mateix. La coreografia de personatges femenins és un bombó. Veurem què li passa quan s’enamora i ens alerta de la nostra pròpia fragilitat i de com se’ns pot “girar el cervell” en certes circumstàncies, de com s’han de cuidar les relacions interpersonals si no volem fer a miques la confiança guanyada. I de com és d’important lluitar quan no volem deixar escapar algú que ens alegra la vida i que creiem que val molt la pena.

A dintre meu hi havia un espai reservat únicament pel llibre, un lloc molt íntim on compartia tots els esdeveniments, patiments i alegries d’uns quants personatges que em semblaven de carn i ós i que m’hagués agradat conèixer de debò. M’he arribat a sentir una mica com cada un d’ells: aquesta és la màgia. I això és un regal. En Murakami diu misteriosament a la dedicatòria “Per moltes festes”, i jo dic per “moltes bones estones de lectura” i afegiria que és una novel·la per anar fent xarrups i anar escoltant la seva música. Per cert, que el cogombre trossejat amb salsa de soja em recordarà per sempre més Tòquio Blues. Potser en aquests moments de la meva vida és més important el menjar que la música, què hi farem!

Anuncis

3 pensaments sobre “Tòquio Blues

  1. Hola Veí de dalt,Sóc la veïna de baix, la del gosset negre.També he llegit la teva ressenya. És el primer llibre d’en Murakami que llegeixo i un altre que et podria recomanar és “El embarazo de mi hermana” de la Yoko Ogawa. És un llibre molt inquietant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s