Vacío y plenitud


François Cheng
Vacío y plenitud
Madrid, Siruela, 2008
276 pàgs.
12,90€

Els xinesos consideren la pintura com l’art suprem. Pintar una tela és una pràctica sagrada que arriba després d’una llarga meditació: allò que el pintor pretén no és copiar amb detall la realitat exterior, sinó reproduir els gestos mateixos de la creació –és a dir, posar-se en certes condicions que li permetin generar “vida”, no reproduir-la mimèticament.

Aquesta concepció enfonsa les arrels en una filosofia d’inspiració taoista, budista i confuciana. L’art de la pintura s’entrellaça amb l’art de la vida. Pintar i viure són una mateixa cosa. Wen-Tong (segle XII) deia: “Abans de pintar un bambú, has de deixar-lo créixer a dintre teu”. Per això aquest llibre és moltíssim més que un manual sobre pintura xinesa. És una obra que convida a la reflexió i a la degustació pausada: ben editat, ben documentat, ben escrit, ben reposat.

L’autor comença repassant breument les dinasties xineses, per tal d’entendre com la situació política condiciona la creació artística (per regla general, sembla com si s’establís una relació directament proporcional entre caos i creativitat). Un capítol interessant, però res comparat amb els que ens esperen…

Si hi ha un concepte central que regeix la vida, el pensament i l’art orientals és el del buit. Per procedir amb rigor, Cheng dedica vàries pàgines a definir-lo: el buit no és una absència inexistent, un no-res inert, sinó un element dinàmic i actiu, una entitat viva que posa en circulació les energies, l’úter primordial on s’operen les transformacions, on tot pot esdevenir-se, més enllà de la rigidesa de la dualitat. El buit és l’origen i la clau que sosté l’univers. Com recorda el Daodejing, “Trenta raigs convergeixen en el botó de la roda, però és en el buit del botó on rau la seva utilitat per al carro. S’obren portes i finestres, i és en el buit on rau la seva utilitat per a la casa”. Per això el buit és sinònim de plenitud.

Vénen després unes pàgines precioses en les quals l’autor s’endinsa en el maridatge de la pinzellada i la tinta (“La tinta está asociada al pincel porque, aislada, no es más que materia virtual a la que sólo el pincel puede dar vida. Su íntima unión suele simbolizarse con la unión sexual”). Parla de la “pinzellada única”: sempre que sigui possible, el quadre s’ha d’executar de manera espontània, instantània i sense retocs, per tal de no trencar el ritme ni l’alè primordials. De fet, abans de pintar-lo, el quadre està ja acabat en el cor de l’artista.

Paisatges evanescents, emboirats, onírics, mig buits (segons Cheng, en alguns quadres l’espai no pintat arriba a ocupar dues terceres parts de la tela), inacabats… No és cap defecte: els pintors reivindiquen de manera explícita la incompletud i el fragmentarisme: “el artista debe cultivar el arte de no mostrarlo todo, a fin de mantener el aliento vivo y el misterio intacto”. I a continuació cita les paraules d’un pintor del segle VII, Zhang Yanyuan: “No hay que temer lo inacabado, sino más bien lamentar lo demasiado acabado. Porque lo inacabado no significa obligatoriamente incumplido. Cuando se pinta un salto de agua (o un manantial), conviene que las pinceladas se interrumpan sin que se interrumpa el aliento; que las formas sean discontinuas sin que lo sea el espíritu”.

Què més afegir?

Advertisements

Un pensament sobre “Vacío y plenitud

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s