Hagakure

Hagakure
Jyocho Yamamoto

Madrid, EDAF, Arca de Sabiduría, 2000
132 pàgines. 7,50 €

Si un autor ordena la destrucció de la seva obra un cop s’hagi mort, gairebé segur que se’l desobeirà… sortosament en un bon nombre de casos. Com el d’en Tashiro Jinki, que va conservar el resultat de set anys de converses amb en Yamamoto Jyocho, home al servei del clan Nabeshima i que, als quaranta-dos anys, en no poder fer-se el seppuku —ho prohibia un decret dels Tokugawa— després que el seu senyor traspassés, va decidir fer-se monjo. Això era a començaments del segle XVIII. Durant segle i mig, aquest llibre va divulgar-se en secret entre els senyors feudals i els samurais del clan Nabeshima com a manual d’instrucció moral.

La màxima central del Hagakure és que el samurai ha d’estar disposat a morir. En qualsevol instant. Només d’aquesta manera pot consagrar-se en cos i ànima al servei del seu senyor. El tabú social del tema de la mort i la visió cinematogràfica que tenim dels samurais deformen el sentit d’aquesta màxima. Però des d’un punt de vista religiós, hi ha un influx visible del budisme: desprendre’s del llast material, separar-se dels sentits, l’existència física com a trànsit cap a un estat espiritual superior. Per un costat, el samurai és un bushi, un guerrer. Però un samurai també ha de preocupar-se de la higiene personal, de reflexionar (el zen), de cultivar-se en l’escriptura i la poesia. No per a una satisfacció egòlatra, sinó per servir millor al senyor i al proïsme en general. Perquè el samurai és sobretot un servidor: samurai deriva de saburai, que significa servidor. Com el significat original de ministre —tant diferent de l’actual.

En Yamamoto refusa la primera persona i cita la gent a qui va servir o persones a les quals admirava intel·lectualment i espiritual. A còpia d’aforismes, anècdotes i paràboles, preconitza un ideal de samurai bastant oposat a la imatge que se’n té a Occident. Parla de la superació personal (“No sé cómo superar a los demás. Lo único que sé es cómo superarme a mí mismo”). De la banalitat (“Hay pocos problemas que realmente sean importantes… Una reflexión cotidiana os convencerá de ello”). De la manca de compromís (“Los hombres de nuestros días utilizan la impetuosidad de su lengua para escapar de sus responsabilidades y no hacer el menor esfuerzo”). De tolerar l’home tal com és (“No se puede conceder la confianza a aquel que jamás ha cometido un error”). Del vitalisme portat a l’extrem (“Incluso cuando un hombre está enfermo de muerte, puede sobrevivir dos o tres días más”). De l’autoconsciència (“Pensar que uno nunca estará senil ya es estarlo”). Del fet d’enfrontar-se a la vida: “Si un hombre duda mucho en tomar una decisión, se quedará dormido.”(…) “Si se duda entre comer y no comer, más vale abstenerse. Cuando no se puede decidir entre vivir y morir, más vale morir.”(…) “Tropieza y cáete siete veces, pero levántate a la octava.” Només són exemples, gairebé triats a l’atzar perquè el llibre és farcit de temàtiques.

En suma, una obra que, com altres, constata que els homes de totes les èpoques i civilitzacions comparteixen virtuts i defectes. Una lectura per nodrir l’esperit i ratificar allò que de tant en tant cal recordar. A més, replanteja la imatge brutal i insensible de la figura del samurai divulgada pel cinema.

L’únic que cal retreure és la poca cura de l’edició i el pèssim estil del pròleg.

“La mejor actitud que se puede tener con respecto a la palabra es no usarla. Si creéis que podéis pasaros sin ella, no la uséis.”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s