Últimos poemas

Olga Orozco
Últimos poemas
Barcelona, Bruguera, 2009
77 pàgs., 14 €

Sempre esgarrifa llegir l’últim llibre d’un autor. I més encara si es dóna el cas que l’autor n’és conscient. Ho comentava fa uns dies en aquest bloc a propòsit del relat autobiogràfic (Carrer Ordener, carrer Labat) que Sarah Kofman escriu uns mesos abans de suïcidar-se. Ara estem davant d’un cas relativament semblant: Olga Orozco, nascuda a La Pampa el 1920, va escrivint aquests poemes i desant-los en una carpeta que després col·loca en un lloc visible del seu escriptori, poc abans de marxar cap a l’hospital, l’hivern de 1999, per sotmetre’s a una intervenció quirúrgica. Tot això ho explica en un pròleg ple d’emoció continguda la seva editora, Anna Becciú: “Al ver las carpetas, tan ordenadas, supe que se había marchado presintiendo que no regresaría”. Així va ser. De manera que l’editora va ordenar el material que ara ens ofereix i el va titular “Últimos poemas”.

En una entrevista, deia Olga Orozco que “la poesía es una interrogación que se contesta con otra interrogación”. Quan el periodista li pregunta per què escriu, respon: “Porque me siento inacabada, incompleta, insuficiente, restringida a este aquí, a este ahora y a este yo. La plegaria, la magia y la poesía, cada uno en su plano, lo sacan a uno de las limitaciones de esta realidad”. Que això no són només frases enginyoses per sortir del pas ho demostra la seva obra. En certs moments, llegint-la, tenim la impressió de recórrer un món quotidià alhora que al·lucinant, poblat de presències estranyes i oníriques. El prodigi, el misteri i la meravella són aquí, a tocar de mà, i gairebé podem conversar amb ells. Com en el realisme màgic. Tot i que ella deia, amb certa ironia: “Mis poderes son escasos. No he logrado trizar un cristal con la mirada, pero tampoco he conseguido la santidad, ni siquiera a ras del suelo. Mi solidaridad se manifiesta sobre todo en el contagio: padezco de paredes agrietadas, de árbol abatido, de perro muerto, de procesión de antorchas y hasta de flor que crece en el patíbulo. Pero mi peste pertinaz es la palabra”.

Com és lògic, en aquest últim llibre s’incrementa la seva familiaritat amb la mort. La sensació de soledat que traspuen els textos gairebé fa mal. I hi ha, també, un retorn a la infantesa, com si els d’aquella època fossin els únics records capaços de fer una mica de llum en la permanent habitació fosca des d’on sembla escriure i respirar. Com sempre, tot això seria secundari si no trobés l’articulació precisa en un llenguatge poètic brillantíssim. A banda de les imatges, el que més crida l’atenció és el ritme envoltant d’uns versos de respiració llarga, propers al versicle.

Només un fragment:

¿Cómo llegué a esta cueva sin calor y sin misericordia?
No he dejado guijarros ni migajas de pan como
señales de luz para el regreso.
¿Y hacia dónde volver, si todos los caminos me devuelven aquí,
como en los laberintos de los niños perdidos?
Aunque quizás no vuelva de nuevo a este lugar sólo
porque algún vértigo me aspire
sino porque lo llevo adherido a mis pies, a mi propia condena

Una semblança: http://www.letraslibres.com/index.php?art=8993

Vídeos i audios: http://www.buenosaires.gov.ar/areas/com_social/audiovideoteca/literatura/orozco_bio_es.php

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s