Diario de damas de la corte Heian


Diario de damas de la corte Heian

Izumi Shikibu
Murasaki Shikibu
Diario de Sarashina

Versió, notes i apèndix: Xavier Roca-Ferrer
Barcelona, Ediciones Destino, 2007. 240 pàgines. 19 €

Les tres obres que aplega aquest títol són nikki o diaris, els quals comprenen cronològicament la primera meitat del segle XI, és a dir, el final del prolongat i esplendorós període Heian. Aleshores el xinès era la llengua de cultura i les dones, malgrat ser tant o més cultes que els homes, no l’escrivien per considerar-se impropi. Va ser en el diari i la novel·la on el japonès va emprar-se per primer cop com a llengua literària, i van ser les dones qui iniciaren el camí i l’elevaren a cotes meravelloses.

Cal avisar que els nikki tenen poc a veure amb els dietaris occidentals. D’aquests tres, el de la Shikibu Izumi és potser el més heterodox. Narra la història (inacabada) d’amor entre l’autora i el príncep Atsumichi, els quals intercanvien constantment poemes (tanka), tot seguint el costum de l’època. Hi ha força controvèrsia, alguns estudiosos consideren que es tracta d’una història fictícia.

El diari de la Shikibu Murasaki, també incomplet, se centra en episodis de la cort imperial a Heian-kyo (Kyoto). Amb aclaparadora minuciositat, en descriu la vida: cerimònies, rituals, vestits, comentaris, escenes quotidianes, personatges. Hi manté un cert distanciament en el qual, no obstant, s’entrelluca un cert esperit crític vers el proïsme (entre altres, la Shoganon Sei i la Shikibu Izumi, que considera rivals) i, potser, ella mateixa.

El diari de Sarashina pertany a una autora anònima la qual, tanmateix, se sap que era filla d’en Fujiwara Takasué, governador de províncies. Els seus viatges acompanyant la família, la naturalesa, els somnis de joventut, la passió per la poesia i la novel·la, els desencisos de la vida, una forta espiritualitat, fan d’aquest el més emotiu i íntim dels tres diaris. Des d’un punt de vista totalment subjectiu, és el que més m’ha agradat.

Si ja heu llegit el Genji, possiblement trobareu aquest llibre massa fluix. Si no hagués aparegut el 1920, semblaria una operació de màrqueting que vol aprofitar l’interès actual per la literatura japonesa. La introducció i els apèndixs són molt encertats, així com la majoria de les notes, tot i que algunes resulten massa òbvies: potser no cal recalcar el que resulta obvi i permetre que els lectors pensin una mica. Per cert, en les notes hi ha una errada prou grossa: l’estàtua del Gran Buda al Todaiji de Nara no fa seixanta metres, sinó al voltant de setze.

Sigui com sigui, és una magnífica finestra al Japó clàssic més esplendent, una manera de preparar-se per llegir el Genji o, simplement, gaudir de l’ingeni, la saviesa, la sensibilitat, la tendresa i el món interior de tres dames extraordinàries. I de la bona literatura.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s