Horario de un caracol

johnson_00a

Luisa Johnson, Horario de un caracol
Santiago de Chile, El Viento en la Llama, 1963, 39 pàgs.

 

Como yo soy bastante desarmada para todas mis cosas, carezco de ejemplares de mis obras, incluso el último se lo presté a alguien y no me lo ha devuelto. Un día, un novio de mi hija llegó con uno de mis libros y me dijo en la dedicatoria:  Resulta extraño regalarle su propio libro a un autor, pero aquí va este. Y me lo entregó porque yo no tenía ninguno

L’autora es refereix a aquest petit volum d’encara no 40 pàgines que conté la seva obra poètica completa: Horario de un caracol (1963) i A nivel de los pájaros (1953). Vaig tenir la sort d’ensopegar-me’l remenant el fons d’una llibreria de segona mà de la ciutat de La Serena, a Xile. De l’autora no n’havia sentit a parlar mai, però l’encant de l’edició combinat amb l’estranyesa del títol em van convèncer de comprar-lo. Reunint les escassíssimes peces que ara trobo per internet i la informació de la contraportada, veig que Luisa Johnson va néixer a Santiago de Xile, que va estudiar filosofia a Río de Janeiro, que ha treballat com a mestra… i poca cosa més.

La seva poesia ens submergeix en una atmosfera íntima, acollidora, càlida, de mirades i ritmes lents. Potser la referència al caragol que apareix al títol vingui de la seva actitud com a contempladora atenta i pacient del món que l’envolta: com un caragol, es passeja lentament per la superfície de les petites coses que formen la quotidianitat i les acull en l’escalfor del poema. Com en aquest, que comença amb el gest aparentment trivial d’endreçar la casa:

DILIGENTE

He limpiado la casa
durante largas horas.
Cuando ya el crepúsculo
se contempló en el poniente
me senté a esperar
que alguien llegara a gozar conmigo
de un orden tan brillante.
Sentada oí fugarse trenes,
la vuelta de los transeúntes
por la calle larga;
estuve atenta al ruido
soslayado de los perros
y a cada huella de pasos le di un nombre.

Sentada esperé que este cansancio
tomara de pronto un amparo,
fuera lícito como un hijo
que dulcemente no se concibe a solas.

Ni diario de la tarde
me llegó ese día.

A banda de caragols, els poemes estan poblats d’ocells, i no per casualitat: potser el més extraordinari d’aquesta poesia és la seva delicadesa, la seva levitat, com si les paraules no pesessin. No n’hi ha de sobreres: són les exactes i necessàries per no aixafar la mirada sota l’excés.

Quin bon gust queda a la boca després de travessar uns poemes -com dir-ho?- tan amables, tan senzills (en el millor sentit de la senzillesa) i commovedors com aquests.

SOLA

De noche
me deseo un buen reposo
y también me saludo en la mañana.
Hay ciertas cortesías necesarias
cuando se está sola.
Aún quiero atender
al canto de los pájaros,
imaginar cómo se entibian
las piedras al mediodía
o asistir a tiempo
para coger el huevo húmedo.

También no me olvido
de serme amable
a la hora del crepúsculo
y así sufrir con serenidad
la tarde gruesa
que a mis espaldas
se hace el amor
en cada banco.

Aquí podeu escoltar tres poemes dits per la pròpia autora:

Horas

Niña

Existir

Anuncis

2 pensaments sobre “Horario de un caracol

  1. Gemma, aquests poemes i els de la versió sonora són tota una troballa. El títol d’aquest llibre és d’allò més encertat. Per parlar del que parla i amb la intensitat amb què ho fa cal observar molt a poc a poc i bé, tal vegada com un caragol que es desplaça amb aparent lentitud, les antenes ben parades i sensibles, i una ment privilegiada com poques.

    I no sé per què, determinats versos, o potser l’atmosfera general, de seguida m’han portat a evocar algunes escenes de transició de pel·lícules d’en Yasuhiro Ozu, en concret “Les germanes Munakata” (“Munakata Shimai”) i “Els contes de Tòquio” (“Tokyo Monogatari”), que semblen intranscendents o sense cap mena de contingut.

  2. Gemma, he acabat de llegir aquest gran llibret de poemes. He mirat d’anar tant a poc a poc com els caragols, les tardes i els crepuscles que apareixen en els seus versos. Quina meravella, el poema “Las horas”! Amb quina serenor més inquietant parla de la mort a “Segunda tarde”! Alguns dels poemes fan venir ganes d’entrar realment a casa, de copsar tot el que hi pertany per descobrir presències i relacions insospitades. És una llàstima que no es reediti aquest llibre i que la figura de la Luisa Johnson sigui tan poc coneguda, cosa que encara ens fa sentir més privilegiats als qui hem pogut accedir als seus poemes. Moltes gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s