La passió segons G. H.

G.H,

Clarice Lispector
La passió segons G. H.
Barcelona, Empúries, 2006, 158 pàgs.

El primer que ens ofereix aquest llibre és un desconcert, peces trencades: la narradora –una dona sola, de l’alta burgesia, que es defineix a si mateixa com a ‘persona realitzada’, lliberal i moderna, que habita un apartament de luxe d’una gran ciutat i que s’amaga sota les sigles de G. H.– viu una experiència radicalment pertorbadora, després de la qual la vida ja no tornarà a ser, mai més, la d’abans: “el meu cor es va tornar blanc com els cabells es tornen blancs”.

L’anècdota és aparentment senzilla: endreçant una habitació de la casa, un escarabat gros apareix per l’escletxa de la porta de l’armari. La narradora, presa de l’horror que li produeixen els escarabats (“fa tres-cents cinquanta milions d’anys que els escarabats es repeteixen sense transformar-se”), empeny la porta amb brusquedat i aixafa el cos de la bèstia: “va ser llavors que a poc a poc va anar sortint com d’un tub la lenta matèria de l’escarabat esclafat. La matèria de l’escarabat, que era el seu interior, la matèria densa, blanquinosa, lenta, creixia cap enfora com si sortís d’un tub de pasta de dents”. Narrativament parlant, a penes passa res més: és a l’interior de la narradora-espectadora, paralitzada per la visió, on passa tot i s’esdevé una metamorfosis inaudita (una “metamorfosi”, exactament com en la narració de Kafka, que s’inicia, també, amb un escarabat).

Per efecte d’una por extrema, G. H. es transforma. Hi ha una mort (l’antiga identitat de G. H. cau feta miques, com un cos inútil, pura desestructuració) i una resurrecció a una nova visió, a un nou món aterridorament real i autèntic, il·limitat i total, que s’escapa a qualsevol formulació o enteniment (“el que he vist no és organitzable”). Nosaltres, lectors, ens endinsem en aquesta nova visió en onades successives, en un desvetllament cíclic i circular, que avança i retrocedeix, que mostra i oculta alhora. És com si acompanyéssim la protagonista en aquest tempteig a través de la seva particular noche oscura del alma. Tot lentament, no fos que la paraula prematura ofegués l’esclat de la vivència: “encara no vull parlar, parlar ara seria precipitar un sentit”.

Per bé que en cap moment no es diu explícitament, som davant d’una experiència mística: “el que vaig veure era la vida mirant-me”. Però una experiència mística (i això sorprendrà certs pseudo-místics) exempta de sentimentalisme, sense ni un gram d’edulcoració moral. És la matèria, en si mateixa i en brut, allò que trasbalsa (“tremolo de por i adoració pel que existeix”). Viure en la celebració de la matèria, sense afegitons que la distorsionin (sense explicacions, ni sentiments, ni valoracions). La vida: ni més ni menys. Quedar-se, per exemple, en el sabor terrós de la patata, i no en el condiment que ens en distreu:

Ah, amor meu, les coses són molt delicades. Hi passem per sobre trepitjant-les amb un peu massa humà, amb massa sentiments. Únicament la delicadesa de la innocència o únicament la delicadesa dels iniciats és el que permet sentir el gust quasi nul de les coses. Abans, jo necessitava condimentar-ho tot, i era així que passava per sobre de la cosa i sentia el gust del condiment. No podia sentir el gust de la patata, perquè la patata és quasi la matèria de la terra; la patata és tan delicada que –per la meva incapacitat de viure en el delicat terreny del gust únicament terrós de la patata– hi posava damunt el meu peu humà i trencava la seva delicadesa de cosa viva. Perquè el material viu és molt innocent

Aquesta és una novel·la escrita en estat de gràcia (segons he llegit, Lispector la va escriure en uns pocs mesos). Les frases se succeeixen amb una fluïdesa extrema, com si estiguessin imantades i s’anessin trobant i encaixant. El ritme és hipnòtic. Cada frase ens convida a una parada. Hi ha novel·les de tota mena. Fins i tot n’hi ha de bones i d’excel·lents. Però aquest llibre de Clarice Lispector és una altra cosa. Pertorbador, sublim, intel·ligentíssim, lúcid, desvetllador de zones insospitades:

¿De què tenia por?, ¿de quedar immunda de què?
De quedar immunda d’alegria”

Anuncis

5 pensaments sobre “La passió segons G. H.

  1. Gemma, la darrera cita m’ha deixat ben parat… En certa manera, em recorda a la frase atribuïda a Borges, que deia que va cometre el pecat de no ser feliç. No coneixia aquesta autora brasilera. Segons el teu comentari, entenc que escriu una novel·la en estat pur, és a dir, inclassificable; una obra amb indicis místics (amb els matisos que calguin), kafkians i, fins i tot, de ciència ficció. M’has suscitat una bona dosi de curiositat, moltes gràcies pel comentari.

  2. Ara estic llegint coses sobre la Clarice Lispector (potser perquè necessito classificar l’inclassificable i contemplar el tapís pel revés). L’Hélène Cixous, per exemple, diu d’ella:

    “Si Kafka fuera mujer. Si Rilke fuera una brasileña judía nacida en Ucrania. Si Rimbaud hubiera sido madre y hubiera llegado a cincuentona. Si Heidegger hubiera podido dejar de ser alemán, si hubiera escrito la Novela de la Tierra. ¿Por qué cito todos estos nombres? Para intentar perfilar el terreno. Por ahí escribe Clarice Lispector. Ahí donde respiran las obras más exigentes, ella avanza. Pero, luego, donde el filósofo pierde el aliento, ella continúa, va aún más lejos, más lejos que cualquier clase de saber” (H. Cixous, “La risa de la medusa”)

    “Más lejos”: aquesta sensació em va acompanyar tota la lectura. Arrisca en cada frase. Penses que no podrà sostenir-ho durant tantes pàgines, que se li trencarà la maquinària. I aleshores encara avança uns centímetres més. Increïble.

  3. Si vols te’l deixo… però és una de les poques novel·les que jo no dubtaria a comprar-me: perquè convida a la relectura, al subratllat i a la bona pausa. I hi ha un altre problema… el meu exemplar está tot guixat i ple d’anotacions al marge… no me’n podia estar!

    (I ara una confessió estranya: aquesta novel·la la vaig començar fa tres anys i la vaig deixar a mitges. Deu ser que cada llibre té el seu moment. O cada persona…).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s