What I Talk About When I Talk About Running

9780099526155

Haruki Murakami
What I Talk About
When I Talk About Running.

A Memoir
Traduït per Philip Gabriel
Londres, Vintage Books, 2009
180 pàgs.

Quan Haruki Murakami va visitar Barcelona el mes de març, vaig descartar anar a escoltar-lo perquè no hi havia reserva d’entrades i es preveien unes cues monumentals. I ben mirat, no sé si el meu entusiasme per ell -o per ningú, posat el cas- és prou gran perquè tingui la santa paciència de fer hores de cua per escoltar-lo (a peu dret, s’entén). L’endemà sí que vaig poder llegir algun reportatge de la xerrada al diari, i em va sobtar saber que no només és aficionat a córrer sinó que, en concret, va anar a fer el meu recorregut habitual per la platja de la Barceloneta. Però si això me’l va fer sentir més proper, en aquest llibre es descobreix que en Murakami no és exactament un corredor més (i com jo, de cap manera!). És un corredor que participa un cop l’any en una marató, que fa triatlons, que ha arribat a fer una ultramarató (la distància de dues maratons al llarg d’un sol dia), i que manté una disciplina física gairebé militar que, segons ell, l’ajuda a mantenir-se en forma per poder exercir com cal l’ofici d’escriptor. Encara que, curiosament, no es considera a si mateix un gran corredor.

El títol del llibre està manllevat del títol d’un recull de relats d’en Raymond Carver -un dels seus escriptors preferits-: What We Talk About When We Talk About Love. Però llavors, de què parla en Murakami quan parla de córrer? Doncs parla de la seva motivació per córrer i de les condicions necessàries per fer-ho que, segons ell, també són crucials per escriure. Com a condicions per escriure esmenta el talent, la concentració i la resistència. Ser capaç de concentrar-se durant quatre hores seguides, si es vol ser capaç d’avançar en el complex entrellat d’una novel·la. Ser capaç de resistir això durant una setmana rere l’altra al llarg dels sis mesos, de l’any o dels dos anys que es pot trigar a acabar-la. Concentració i resistència són qualitats que la pràctica de córrer afavoreix, com el fet de marcar-se metes o d’exigir-se el màxim.

Exerting yourself to the fullest within your individual limits: that’s the essence of running, and a metaphor for life -and for me, for writing as well.

En Murakami afirma que el seu llibre és una memòria, i com a tal transmet sinceritat, i fins i tot una certa ingenuïtat (no serà això el que agrada d’ell?). De fet, ell mateix confessa que escriure honestament sobre el fet de córrer va ser l’única manera de poder tirar endavant aquest projecte. Així, parla dels moments màgics en què decideix escriure la primera novel·la o començar a córrer, i parla d’experiències límit que li provoquen canvis subtils que operen a llarg termini. Aquest és, per cert, un dels aspectes del llibre que m’han fet preguntar-me si és ell el que és d’un altre planeta o sóc jo. Com pot ser capaç d’identificar un moment en el temps a partir del qual perd l’interès per córrer durant anys (parla de runner’s blues), per guanyar-lo després de mica en mica? Potser gràcies al seu diari de corredor, l’únic que, segons diu, ha escrit amb constància.

No sé si les lliçons que es poden extreure són o no són molt profundes, i probablement el llibre no sigui una meravella d’estil, com molt bé s’encarrega de fer-nos-ho notar (s’ha de dir que amb gràcia) el crític de The New York Times sense tenir en compte que es tracta d’una traducció. Això sí, a mi m’ha agradat llegir-lo i el cert és que m’ha fet venir moltes ganes de tornar a córrer.

Anuncis

6 pensaments sobre “What I Talk About When I Talk About Running

  1. Toni, no hi havia un llibre que tractava un tema molt semblant? Potser “Zen and the art of running”?

    També podríem donar-li la volta a la qüestió… i dir que escriure una novel·la és el millor entrenament mental per córrer una marató… Si fos així, seria curiós veure els atletes entrenant-se no sé quantes hores al dia i exercitant-se, al mateix temps, en l’art novel·lístic…

    I una curiositat: el ritme constant que cal per recórrer aquestes distàncies, s’imprimeix d’alguna manera en la prosa d’en Murakami? Així com els textos de Cortázar respiren a ritme de jazz, avancen els del Murakami al ritme de la marató?

    Gràcies per la ressenya. Sempre és interessant descórrer la cortina i conèixer els secrets, les manies i els trucs dels creadors.

    • “El zen del córrer”, de F. Rohé. En tenim una cita al llibre de cuina: “la gent em demana, què ha de menjar un corredor? Si tu mateix no saps què has de menjar, com vols que ho sàpiga, jo? El que menges t’ha d’ajudar a sentir-te lleuger, net, clar i fort”.

      Això de donar-li la volta a la qüestió, no ho sé. L’argument d’en Murakami és que escriure és una activitat una mica insana que s’ha de compensar amb bons hàbits de vida i exercici, i córrer va ser una solució vàlida per a ell. Ara, per compensar l’excés d’exercici potser també es podria fer macramé o veure Ventdelplà, no?

      I sobre la curiositat, tampoc ho sé. Murakami també parla molt de jazz. Potser Cortázar feia algun esport?

      • Glups! Lapsus! Tens raó en això de la cita.

        Allò de donar-li la volta, era una broma. De fet, el rerefons és ben antic, no? “Mens sana in corpore sano”.

  2. Toni, només havent llegit el teu comentari i la crítica del “The New York Times”, i tenint en compte la meva minsa tolerància a aquest autor després d’haver-ne llegit dos llibres, podria plantejar el següent dilema vers els comentaris d’estil deficient que esmenta el crític. Un de favorable és que el traductor, probablement amb màxima fidelitat vers l’original, ha aplicat el recurs de la reiteració en un bon nombre de sintagmes, potser per reflectir el ritme constant (i per tant repetitiu) que un corredor ha de mantenir en les llargues distàncies. Si bé en aparença perjudica la impressió general de qualitat, podria ser que es tractés d’un recurs expressiu. La perspectiva desfavorable és que l’editor ha vist possibilitats en els textos d’un autor amb tant d’èxit i ha ficat tota la pressió del món al traductor perquè fes la seva feina el més aviat possible.

    Una tercera via és que l’autor, segur d’ell mateix per l’indubtable èxit de vendes dels seus llibres, tingui prou barra com per publicar qualsevol cosa que se li passi pel cap, una pràctica bastant habitual d’alguns autors i autores del nostre territori. És clar que tot això són conjectures.

    • De fet, quan el llegia no vaig tenir la impressió que estigués especialment mal escrit, tot i que segurament no està tan ben acabat com la col·lecció de contes o Tokyo Blues; l’estil, aquí, és planer i és veritat que conté clixés i vaguetats, però crec que el crític del “The New York Times” ha ajuntat tots els clixés per al seu article i tot plegat li ha servit per presentar l’obra com una bufonada. A mi em sap greu perquè el llibre m’ha agradat a un altre nivell, i de tota manera no he hagut de fer cap esforç especial per “suportar” l’estil.

      Ara, tret que ens facis una comparativa amb l’original (i crec que podem descartar-ho…), ens quedarem sense saber quin paper ha jugat el traductor en el resultat final 🙂

  3. Toni, després de recórrer aproximadament la meitat de la distància, he abandonat la marató. Vull dir que acabo de deixar a mitges el llibre del Murakami. No tant per l’estil (que, senzill i repetitiu com és, m’anava genial per refrescar l’anglès), sinó perquè no li trobo substància. O només molt de tant en tant. M’ha semblat monòton i una mica gallinaci. Tampoc no acabo de subscriure les seves tesis… no ho sé, aquesta entronització del “yes I can” i de la voluntat forçada al màxim no em convenç.

    Mentre el llegia, recordava la ressenya que va fer el Ricard de “Born to run”. Recordava sobretot el comentari sobre la “felicitat” amb què els indis s’engresquen a córrer distàncies inversemblants. Bé, doncs hi ha un moment en què el Murakami explica com es va entestar a recórrer, crec que al pic de l’estiu, la distància entre Atenes i Marató. Segons relata, mentre corria només pensava, de manera obsessiva, en una cervesa fresca. Doncs no ho sé, què vols que et digui… A mi, en lloc de fer-me venir ganes de calçar-me les bambes, m’ha deixat una sensació d’esgotament i suor abans de moure un dit.

    Em sap greu, perquè sé que és un autor que t’agrada (i que consti que “Tòquio Blues” em va entusiasmar). Però em fa l’efecte, com apuntava l’Enric, que les editorials han trobat en ell la gallina dels ous d’or i que el pressionen perquè publiqui com sigui i el que sigui. I que consti que em sembla un tio honest… això sí, a punt de ser devorat pel mercat.

    Salut a tots!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s