El soterrani

20090528-el soterrani

Thomas Bernhard
El soterrani. Un retir
Traducció de Clara Formosa Plans
Mallorca, Edicions del Salobre, 2009
120 pàgs., 14€

Si L’origen feia èmfasi en l’horror de la guerra i de l’educació primària, El soterrani critica de ple el sistema educatiu en si mateix. Aquest segon volum de la pentalogia autobiogràfica de Bernhard se centra en els seus anys d’institut i insisteix en el pas decisiu que va fer per allunyar-se no només de l’ensenyament sinó de la societat establerta. Davant una operària incrèdula de l’oficina d’ocupació, el jove Bernhard demana una feina que estigui en la direcció oposada. En la direcció oposada voldrà dir, literalment, en direcció oposada a la que feia cada dia per anar a l’institut, però també en direcció oposada al que es considera correcte, i això -davant els ulls atònits de l’operària- volia dir cap a la barriada de Sherzhauserfeld, el lloc més temut i menyspreat pels ciutadans de Salzburg. Sherzhauserfeld és, justament, una de les paraules més repetides en tot el llibre, això quan no l’anomena infern o avantsala de l’infern.

Per transmetre el seu missatge desesperat, l’autor repeteix certes paraules, frases o idees de manera obsessiva i, en algun moment, es distancia passant de la primera a la tercera persona, per tornar un altre cop a la primera. O interromp el fil dels esdeveniments per valorar algun fet, per rumiar sobre la pobresa o la vilesa o la banalitat de la condició humana, com quan parla dels dies de la setmana:

En el fons el dissabte és un dia temut, molt més temut que el diumenge, perquè tothom sap que encara resta el diumenge, i el diumenge és el dia més horrible, però després del diumenge ve el dilluns, i aquest és un dia laborable i això fa el dimenge soportable. El dissabte és terrible, el diumenge horrorós, el dilluns porta l’alleugeriment.

O quan explica el per què de l’horror al temps lliure:

L’home no estima la llibertat, tota la resta és mentida, no sap què fer-ne de la llibertat, així que és lliure es dedica a obrir calaixeres de vestits i roba interior, a ordenar papers vells, busca fotografies, documents, cartes, va al jardí i remou la terra o camina completament sense sentit ni objectiu en qualsevol direcció, faci el temps que faci, i en diu passeig.

Finalment, el jove Bernhard aconsegueix una feina com a dependent en una botiga de queviures, en un soterrani on hi van les dones “que havien fugit de les seves cases horroroses per assossegar-se, per tenir una possibilitat de viure”. I justament això, el fet de ser conscient que estava fent una feina útil, va ser el que va allunyar definitivament els pensaments de suicidi que havia tingut a l’institut.

No sabria dir per què (potser perquè el vaig llegir el primer?), però aquest volum m’ha semblat de lectura encara més hipnòtica que L’origen. D’alguna manera, no tan dur i, per algun motiu, de més qualitat, tot i que es fa molt difícil de dir. La meva recomanació és entusiasta, però com que també s’han donat casos d’al·lèrgia a les obres d’en Bernhard, seria bo que l’hipotètic lector aprofités l’oportunitat que proporciona l’editorial i en llegís les primeres pàgines abans d’anar a la llibreria.

Anuncis

3 pensaments sobre “El soterrani

  1. Estic d’acord amb el que va escriure el seu biògraf i traductor al castella, Miguel Sáenz: Bernhard et pot canviar la vida. La seva obra és una aposta radical, sense concessions. I, en el meu cas, absolutament addictiva.

    La pentalogia és brillant i imprescindible. Trobo una llàstima que la traducció en català sigui tan lenta (només un volum anual) perquè els cinc llibres estan perfectament interconnectats. L’últim ens ajuda a comprendre el moment anterior a “L’origen”. Tanca un cercle. Podrien ser capítols o parts d’una sola novel·la. Per això, la millor opció pel lector era editar-les les cinc juntes, com ha fet ara Anagrama en castellà.

  2. Sí, per als que com jo hem descobert la pentalogia amb Edicions del Salobre és una llàstima que el ritme de publicació sigui tan lent. Gairebé donaria temps a aprendre alemany per llegir-lo en versió original abans no publiquin el cinquè, tot i que sempre ens quedarà Anagrama.

  3. Recordo que el Bernhard poeta em va produir una sensació semblant a la que descriviu, una mena de desolació estranya, hipnòtica i en certa manera addictiva.

    Copio l’inici d’un poema (està traduït al castellà en DVD Ediciones):

    “Mi desesperación llega a medianoche
    y me mira como si yo hubiera muerto hace mucho
    los ojos negros y cargada la frente de flores,
    la amarga miel de mi tristeza
    gotea sobre la tierra enferma
    que a menudo me tiene despierto en noches rojas
    para ver el morir agitado del otoño”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s