País de Neu

País de neu

Yasunari Kawabata

Trad.: Albert Nolla

Barcelona, Viena Edicions, 2009

144 pàgines. 15 €

Un home que té la vida solucionada econòmicament i familiar s’encamina al País de Neu, indret on va la gent de ciutat per contemplar els colors de la tardor i gaudir de la neu, allotjats en el balneari i en diverses cases en companyia de geishes rurals. Aquest home té l’esperança de retrobar-se amb una geisha de la qual gairebé no es recorda però de la que, paradoxalment, guarda una impressió molt profunda.

Un cop més, en Kawabata exposa amb enlluernadora subtilesa el llast social i vital de la seva època, i com els estereotips d’homes i dones condicionen els respectius sentiments. Amb brutal delicadesa, l’autor ens apropa primer al retrobament d’en Shimamura amb la Komako; després, a la seva relació al llarg d’un temps que més aviat sembla un ornament gairebé prescindible si no fos per uns canvis d’estació que són reflex i contrapunt de la història i, sobretot, de l’interior personal. Els dos personatges canvien, es mouen en direccions oposades a la recerca d’un ideal que podria ser la submissió o el domini absolut d’un amor que cap dels dos no és capaç de comprendre i que, no obstant, persegueixen en una cursa per l’impossible, perduda abans de començar.

Els diàlegs entre la Komako i el Shimamura arriben a desconcertar. No es tracta de comprendre o no el que diuen i fan, sinó més aviat d’acceptar que cadascú circula per móns paral·lels amb determinats punts de contacte. La neu, la llum hivernal, dominen l’entorn amb imatges bellíssimes com els ukiyo-e o estampes del món flotant. La puresa glacial del món nevat envolta el foc interior dels personatges. La neu, símbol de la puresa i el foc, de la passió? Potser sí o potser no. Més que una novel·la, aquesta història brolla com un poema sense delimitacions formals.

Hi ha autors que t’atrapen amb la primera frase, la primera paraula, i no afluixen el dogal fins el darrer signe de puntuació. I a més, t’engresquen perquè juguis a ser caçador en comptes de víctima tot i saber que perdràs. Pretendre dominar les històries d’en Kawabata és com voler abraçar un núvol. D’una manera o altra, s’escapoleixen amb una gràcia i una destresa que descol·loquen i fascinen a parts iguals. Capitular davant d’aquest llibre —i la qualitat de la seva traducció— resulta ben fàcil i gratificant. I tota una invitació, o un repte, a rellegir-lo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s