Imágenes

Ingmar Bergman: Imágenes

Barcelona, Tusquets, 2007

371 pàgs., 9,95 €

A banda d’un director magnífic, Bergman és un gran escriptor (de fet, ja es pot intuir veient les seves pel·lícules, rodades gairebé sempre sobre guions propis). Inicialment, Imágenes es va plantejar com un llibre d’entrevistes: el periodista Lasse Bergström convida Bergman a fer una mirada retrospectiva sobre la seva llarga filmografia (les entrevistes van tenir lloc entre 1987 i 1990). A l’hora de publicar el llibre, però, es va optar per eliminar les preguntes, de manera que el text, revisat després a fons pel propi Bergman, se’ns apareix com una mena de diari, a mig camí entre el quadern de treball i la confessió personal.

La primera part és impagable: mostra un artista intel·ligent i, sobretot, honest que compareix davant nostre sense maquillatge ni falses èpiques, entranyablement vulnerable (“Tengo que llegar a alguna forma de claridad. Si no, Bergman se va a la mierda definitivamente”). És capaç de confessar-se insegur i vanitós, d’assenyalar sense drames els fracassos estrepitosos amb què va iniciar-se en el món de la direcció, la necessitat gairebé patològica de complaure públic i crítics, la seva poca “gràcia” a l’hora de fer comèdies… I amb aquest timbre de sinceritat se’ns guanya des del començament.

Però el capítol inicial és molt més que un exercici de despullament psicològic. Entre confessió i confessió, va destil·lant reflexions sucoses sobre l’art i la vida. En el seu cas –explica– el motor de la creació és una barreja de curiositat, passió i fam (“en mí la creación artística siempre se ha manifestado como hambre. Mi hambre ha sido constantemente nueva […]. Si quiero seguir haciendo arte es porque hay una razón muy sencilla. La razón es la curiosidad. Una insoportable curiosidad, ilimitada, jamás calmada, constantemente renovada, que me empuja hacia adelante, que nunca me da descanso […]. Anoto, observo, ando con los ojos bien abiertos, todo es irreal, fantástico, aterrorizador, o ridículo”).

La lucidesa brilla arreu. En certa manera, i sense que sigui evident, les seves reflexions ens fan de mirall: llegim Bergman i, de manera imperceptible, ens desplacem cap al fons de nosaltres mateixos, ens plantegem allò que ell es planteja, freguem zones incòmodes i deshabitades. Com si ell, amb la seva valentia vital i verbal, anés al capdavant fent-nos llum (curiosament, el seu llibre de memòries es titula La linterna mágica).

La abrumadora ventaja y desventaja de ser director es que uno, verdaderamente, no tiene a nadie a quien echarle la culpa. Casi todo el mundo tiene algo o alguien a quien echarle la culpa. Los directores, no”

Yo, a los treinta y siete años, aislado de relaciones humanas, relaciones que yo había cortado, autoafirmativo, introvertido, no sólo bastante fracasado, sino fracasado de verdad. Aunque exitoso. Y capaz. Y ordenado. Y disciplinado”

Hay un punto determinado en que la autodisciplina, en el sentido de algo bueno, pasa a ser autocoacción, que es jodidamente dañina”

El agotamiento no significa que uno simplifique, sino que complica: pone manos a la obra con todas sus fuerzas y hace demasiado”

Sólo me atrevo a improvisar si sé que puedo volver al plan minuciosamente establecido. No me puedo fiar de la inspiración cuando estoy en el lugar de rodaje”

Todo lo innecesario es erróneo”

Amo y admiro a Tarkovsky y me parece que es uno de los más grandes. Mi admiración por Fellini es ilimitada. Pero me parece que Tarkovsky empezó a hacer películas de Tarkovsky y que Fellini últimamente ha hecho alguna que otra película de Fellini. Kurosava nunca ha hecho una película de Kurosawa. Nunca me ha gustado Buñuel. Le bastó con repetir y variar sus trucos. Buñuel hizo casi siempre películas de Buñuel. Ha llegado, por tanto, el momento de mirarse al espejo y preguntar: ¿qué es lo que pasa en realidad, Bergman ha empezado a hacer películas de Bergman?”

L’única prevenció: els lectors que no estiguin familiaritzats amb les seves pel·lícules poden sentir-se, en molts moment, perduts o avorrits. Perquè Bergman s’esplaia amb detalls de tota mena sobre la gènesi, el treball dels actors, les dificultats del rodatge, la intenció, el ritme… de pràcticament tots els seus films. Això sí, els incondicionals es lleparan els dits.

Anuncis

2 pensaments sobre “Imágenes

  1. Hola,
    aquest apunt coincideix que a la Sala Petita del TNC estan representant 2 obres seves, però com si fos una. Diuen que està molt bé. Actors com Francesc Orella, Mònica López, i altres.

  2. Sí, gràcies, ho havia sentit dir. Tot i que són grans actors, em sembla que no hi aniré… Tinc “Secretos de un matrimonio” massa associada a la presència increïble de la Liv Ullmann i l’Erland Josephson.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s