Todo el oro del día


Eugénio de Andrade
Todo el oro del día
Trad. d’Ángel Campos Pámpano
Editorial Pre-textos
439 pàgs.

L’antologia és extensa (1940 – 2001), però no prou, perquè ell ens va deixar per sempre un 13 de juny de 2005. Se m’acut que els poemes de l’Eugénio de Andrade són com roba estesa al sol. Per mi, que ens posa davant dels ulls el que ens seria gairebé impossible d’apreciar per nosaltres mateixos. Cada poema ha sigut una oportunitat única per rentar-me la cara amb aigua cristal·lina, tant fa que sigui a la llum de la lluna, luar, com per una beneïda llum solar.

Cada paraula seva t’aguditza les orelles com si gairebé fossis una guineu.  Acabes creient que, certament, no hi ha res ni bo ni dolent, perquè són paraules despullades, autèntiques i paganes. Aquests versos et podrien reconciliar, si volguessis, amb els homes, amb les mares, amb els nens o amb els paisatges, per més pobres que siguin. Els oposats s’uneixen per crear encara més bellesa. Són evocacions nítides a la terra, als fruïts, a les mans treballadores  i creadores. Improvisacions de la vida a qualsevol hora del dia, que es van fusionant amb les vivències de la humanitat de manera indissoluble i calmada.

ESCALOFRÍO EN LA TARDE

No sé quién, ni en qué lugar.
pero alguien se me debe haber muerto.
He sentido esa muerte en un escalofrío de la tarde.
Algún amigo, uno de los varios
que no conozco y sólo la poesía
sustenta. Quizá la muerte fuese
otra: un pequeño reptil
al sol súbito y caliente de marzo
aplastado por un golpe certero;
un perro atropellado por un bruto
que, al volante, se cree un dios
de arrabal, con éxito seguro
entre las tres o cuatro putas de turno.
Quizá la de una estrella, porque también
ellas mueren, también ellas mueren.

Los surcos de la sed  (inèdit)

DE LA MANERA MÁS SENCILLA

Es sólo el comienzo. Más tarde duele,
y se le pone nombre.
A veces le llaman pasión. Que puede
ocurrir de la manera más simple:
unas gotas de lluvia en el cabello.
Acercas la mano, los dedos
se desatan ardiendo inesperadamente,
retrocedes por miedo. Esos cabellos,
sus gotas de agua son el comienzo,
sólo el comienzo. Antes
de que acabe tendrás que coger el fuego
y hacer del invierno
la más ardiente de las estaciones.

Los surcos de la sed  (inèdit)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s