La palabra amenazada

Ivonne Bordelois, La palabra amenazada

Buenos Aires, Libros del Zorzal, 2005, 138 pàgs.

L’autora parteix d’una idea coneguda, però no sempre assumida: el llenguatge és molt més que una eina de comunicació, molt més que una moneda d’intercanvi en les relacions interpersonals. Ben mirat, el llenguatge ens fa ser allò que som i configura la nostra identitat. I cita Heidegger: “el hombre no habla el lenguaje, sino que el lenguaje habla al hombre”. Per això és tan important evitar-ne la degradació, perquè implica, de manera correlativa, la degradació de la consciència (com tan bé va recrear Orwell a 1984, amb aquella novaparla que pretenia anar esborrant significants –i per tant, significats– del diccionari).

A partir d’aquí, l’autora li dóna la volta a la famosa pregunta de “quantes llengües parles?” per plantejar-la en termes de “quantes llengües escoltes?”. L’accent es desplaça del do de parlar al do d’escoltar, de percebre aquests matisos riquíssims de la nostra pròpia llengua:

¿Cuántas lenguas escucha usted? Hablamos aquí de un don más íntimo, tan desconocido como necesario en nuestros días: el don de escuchar lenguas, y en particular, el don de dar lugar en nosotros a la escucha de nuestra propia lengua, que tan desatenta y tan desatentadamente hablamos y a la que tan poco lugar y tiempo de reflexión concedemos. Piénsese en la ridícula paradoja que encierra la común expresión ‘dominar una lengua’

Per explorar els racons amagats d’aquesta casa –alhora comuna i individual– del llenguatge, l’autora proposa una sèrie de camins, de “estrategias para volver el lenguaje más íntimo, viviente y disfrutable”. Per exemple, recuperar la curiositat per l’etimologia (recorda que etimologia ve del grec etymon, que significa ‘allò cert’, donant a entendre que en l’origen de la paraula s’oculta la seva veritat primera). O, per exemple, parar atenció al llenguatge col·loquial, popular, que amaga tantes sorpreses (“esa indetenible fiesta inconsciente que es el idioma colectivo”). O la parla infantil, tan creativa. O l’humor. I, per descomptat, la poesia (“tratar de defender a la poesía es una empresa un tanto ridícula, porque es la poesía quien en realidad nos defiende a nosotros”).

Bordelois, nascuda a Buenos Aires, es va doctorar en lingüística amb Noam Chomsky, al MIT. Aquest llibre, però, té un caràcter divulgatiu i assagístic, a estones poètic, a l’abast de tothom. Com diu cap al final del llibre, “la palabra sola no puede salvarnos, pero no podemos salvarnos sin la palabra”. En definitiva, rescata el llenguatge de les urpes de l’utilitarisme salvatge i el reivindica com a font inexhaurible de festa, gaudi i coneixement.

Advertisements

2 pensaments sobre “La palabra amenazada

  1. Gemma, correré el risc d’escriure una bajanada que a més s’interpreti com a obvietat, i més tenint en compte que no he llegit el llibre, sinó solament el teu magnífic comentari: potser escoltar les llengües facilitaria la veritable comprensió entre les persones i rebaixaria (una mica, no cal ser excessivament ambiciosos) la intolerància. No dominar per imposar i tancar-se, sinó percebre per obrir-se, escoltar a la gent, escoltar al món, escoltar-se a un mateix. Potser així tampoc no costaria tan atansar-se a la poesia; no als versos i la mètrica, ni tan sols al significat profund de la paraula, sinó a les possibilitats de la paraula i la comunicació amb el nostre exterior i el nostre interior.

    • Tens tota la raó, Enric, i el llibre apunta en aquesta direcció: cuidem el silenci, aprenguem a escoltar, sortim del monòleg, arrenquem el llenguatge de les urpes dels intoxicadors professionals… Si no sabem parlar ni escoltar, no sabrem ser.

      Com l’autora mateixa recorda en algun moment, fins ara hem defensat la “llibertat d’expressió”: caldrà començar a defensar la “qualitat d’expressió”.

      I pel que fa a la poesia, recull una observació preciosa de Deleuze: “la poesia requereix habitar la pròpia llengua com un estranger”. Entrar en altres llengües, sortir de la pròpia… em sembla que si cultivéssim aquest nomadisme lingüístic les coses ens anirien millor.

      Gràcies, Enric, i abraçades.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s