Fernando Pessoa
Poesía completa de Alberto Caeiro
Barcelona, DVD Ediciones, 2009
325 pàgs., 14 €
Edició de Manuel Moya
Fernando Pessoa, com si no en tingués prou amb escriure com a Fernando Pessoa, va inventar-se (o va “descobrir” dintre seu) una sèrie d’heterònims i els va dotar d’una biografia, d’uns poemes i d’una poètica. Tal vegada un dels més il·lustres sigui Alberto Caeiro, de qui un altre heterònim, Ricardo Reis, va dir que era el poeta més gran del segle XX. Tota una provocació, ja que és ni més ni menys una criatura de ficció qui atorga el títol de millor poeta del segle XX a una altra criatura de ficció. A més, Alberto Caeiro se’ns apareix com un home de camp, voluntàriament al marge de la civilització, les modes metafísiques i estètiques, els sistemes intel·lectuals, les avantguardes artístiques… L’home i poeta Alberto Caeiro només està interessat en la realitat concreta: “Me gusta ver con los ojos y no con las páginas leídas”.
I això és el que canten aquests poemes: el goig de viure la realitat de manera immediata, immanent, plena i senzilla, sense teranyines conceptuals enterbolint la mirada (“siempre estamos pensando en otra cosa / y somos vagabundos de nuestro cuerpo”). Millor deixar el pensament al marge i abandonar-se enterament a la vivència de la naturalesa, aquí i ara, amb el cos ben despert:
Creo en el mundo como en una margarita,
porque lo estoy viendo. Pero no pienso en él
pues pensar es no comprender…
El mundo no se ha hecho para pensarlo
(pensar es estar enfermo de los ojos)
sino para mirarlo y quedarse conforme
Aquesta actitud davant el món requereix un procés de “desaprenentatge”: hem après a trobar un sentit ocult i misteriós rere cada element de la naturalesa, com si no bastés amb la pura existència de l’element en si. Però les coses són el que són, afortunadament, i res més. La resta no és més que un muntatge d’il·lusions:
Gracias a Dios que las piedras son sólo piedras
Las cosas no tienen significado, sino existencia
I ara, diu Caeiro, hem de desempallegar-nos de tot aquest garbuix conceptual i sentimental, de tanta al·legoria i tanta transcendència: per què aquest afany de “transcendir”, si n’hi ha prou amb el que tenim davant dels ulls? Aquesta poesia és una reivindicació de l’espontaneïtat, de la innocència, de la simplicitat d’existir. Només “ser”:
Tristes de las almas humanas, que ponen todo en orden,
que trazan líneas entre las cosas,
que ponen letreros en los árboles absolutamente reales
y dibujan paralelos de latitud y longitud
sobre la tierra inocente y más verde y florida que todo eso
Fins i tot la identitat humana esdevé un assumpte senzill. Per exemple, qui es Alberto Caeiro? Què vol dir ser poeta?
Vivo en lo alto de un otero,
en una casa encalada y sola
y ésa es mi definición
Ser poeta no es una ambición mía,
sino mi manera de estar solo
Llibres i més llibres 
Vaig descobrir l’Alberto Caeiro a l’edició de Llibres del Mall, en la traducció de Joaquim Sala-Sanahuja i reconec que fa molt que no els llegia. Acabo de localitza el llibre, de manera gràcies perquè
Mai no he guardat ramats,
però és com si en guardés.
Salutacions cordials.
Aquesta edició té l’avantatge de ser assequible i reunir l’obra completa de Caeiro. Però em fa l’efecte que a la traducció li falta una darrera mà, sobretot a l’hora d’afinar el registre.
Només a tall d’exemple, quan Caeiro escriu:
“escrevo […] como quem sente a Natureza, e mais nada”
el traductor diu:
“escribo […] como quien siente la Naturaleza y punto”
Aquest “y punto” em va semblar massa brusc, a anys llum de la delicadesa original d’aquell “e mais nada”
… A banda d’un grapadet molest d’espifiades ortogràfiques, fàcilment evitables amb una mica més de repòs o d’atenció.
Però Pessoa és una meravella, sí.
Gràcies per l’apunt i salutacions.
Gemma,
No acabo de comprendre aquest menyspreu tipogràfic que pateixen sobretot les edicions de poesia, quan és tan fàcil tenir a mà un corrector ortogràfic de qualsevol programa d’escriptura o autoedició. L’avantatge de les versions bilingües és poder gaudir de la veu original i de la traducció, en cas que sigui bona, és clar. Gràcies a la teva ressenya he recuperat de la memòria un llibre d’en Pessoa que en el seu moment em va colpir bastant: “Noventa poemas últimos”, també en versió bilingüe, traduït per l’Ángel Crespo per a Hiperión. La majoria són poemes rimats, però n’hi ha també de vers lliure. Penso que la traducció és bastant encertada i l’edició, molt més acurada.
Un petit gran exemple:
Casi anónima sonríes
Y el sol dora tu cabello.
¿Por qué para ser feliz
Hace falta no saberlo?
I aquest altre, que són només els primers versos:
Cansa sentir cuando se piensa.
Hay en la noche al despertarse
Una infinita soledad
Cuyo cuerpo es el frío del aire.
Fins la propera.
Això m’ha fet pensar en un llibre titulat “Vituperio (y algún elogio) de la errata”, on s’expliquen anècdotes molt curioses i divertides nascudes de tota aquesta descurança. En recordo, sobretot, una: era a propòsit d’un llibre de poemes que acabava de publicar Alfonso Reyes… i estava tan farcit d’errors que el ressenyista comentava: “nuestro amigo Reyes acaba de publicar un libro de erratas acompañado de algunos versos”.
O “La dama de las camellas”, o “La expulsión de los mariscos”…
Més: http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/7019/Vituperio_%28y_algun_elogio%29_de_la_errata