Salvo el crepúsculo


Julio Cortázar, Salvo el crepúsculo
Madrid, Alfaguara, 2009, 330 pàgs., 18.50 €

Aquest volum reuneix la poesia completa de Julio Cortázar. Per fer-nos una idea del seu caràcter heterogeni, vivent, múltiple i joiosament desendreçat, el millor és cedir-li la paraula a l’autor:

Nunca quise mariposas clavadas en un cartón […]. No aceptar otro orden que el de las afinidades, otra cronología que la del corazón, otro horario que el de los encuentros a deshora, lo verdaderos

Amb tanta radicalitat assumeix Cortázar aquesta llibertat creativa, que ens ofereix una obra intensa i autèntica com poques, però també irregular i arrítmica com poques. I es dóna així una estranya paradoxa: malgrat no ser un llibre rodó, no puc deixar de recomanar-lo. D’acord: potser no hi trobarem aquell poema que funciona amb el mecanisme perfecte d’un rellotge suís, però a canvi ens regalarà l’emoció, el tempteig, la passió per l’escriptura, la vida que esclata per totes bandes, la troballa feliç, la tendresa irrenunciable. I ens passarà allò que ell mateix imagina, “… una ráfaga de alegría cuando por ahí un poema se deja acariciar por la nueva lectura como un gato cargado de electricidad”.

I el llibre va creixent com un cos informe, teixint-se a la manera sorprenent d’un patchwork, alimentat amb els records (i les ràbies) que el poeta arrossega del seu Buenos Aires querido, les passejades per París, les infinites lectures que queden metabolitzades en forma de cita, les dones, el jazz i el tango que ressonen per tot el llibre, els somnis i la psicoanàlisi, el cafè de cada matí, la memòria (“esa comida recalentada: la memoria”), la identitat (“los espejos son gratis / pero qué caro mirarse de verdad”). És a dir, la vida feta paraula.

Happy New Year

Mira, no pido mucho,

solamente tu mano, tenerla

como un sapito que duerme así contento.

Necesito esa puerta que me dabas

para entrar a tu mundo, ese trocito

de azúcar verde, de redondo alegre.

¿No me prestas tu mano en esta noche

de fin de año de lechuzas roncas?

No puedes, por razones técnicas. Entonces

la tramo en el aire, urdiendo cada dedo,

el durazno sedoso de la palma

y el dorso, ese país de azules árboles.

Así la tomo y la sostengo, como

si de ello dependiera

muchísimo del mundo,

la sucesión de las cuatro estaciones,

el canto de los gallos, el amor de los hombres

En definitiva, un llibre savi, intel·ligent i molt arriscat, escrit per algú que prefereix sacrificar la perfecció en favor de la recerca incansable (i qui busca d’aquesta manera, ja se sap, de tant en tant ensopega: llei de vida). Potser per subratllar encara més aquesta voluntat de trencar motlles –no de cara a la galeria, sinó de cara a la pròpia honestedat poètica–, Cortázar no parla de poemas, sinó de pameos, meopas i prosemas. Com diu ell mateix, “todo es aquí tan libre, tan posible, tan gato”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s