Born to Run

Born to Run
Christopher McDougall
Profile Books, 2010, 287 pàgines

Fascinant, fascinant, fascinant llibre, fins i tot si no et creus del tot les seves tesis. Narració, en teoria poc novel·lada, de fets reals entre dues ultramaratons. Situem-nos: quan a partir dels anys 70 va començar a guanyar popularitat córrer per diversió i per salut, era qüestió de temps que aparegués qui volia anar més i més lluny, fins als límits del cos humà.

A les ultramaratons, curses equivalents a dues, tres i fins quatre maratons, tendeixen a trobar-s’hi personatges, homes i dones, que van d’excèntrics a guillats.  Entre la comunitat ultra van començar a circular-hi aviat llegendes  sobre una tribu d’indis mexicans que corrien ultramaratons simplement per gust. Fins que algú va tenir la idea d’anar a buscar alguns dels millors corredors tarahumares (més propiament anomenats rarámuris) i dur-los a competir a ultramaratons dels Estats Units. I… caram si corrien! De fet, el principal folklore dels tarahumares és córrer. Però córrer molt. Diguem, córrer 200 kilòmetres en 48 hores pels indrets més inhòspits i escabrosos de Sierra Madre. Homes, dones, nens i ancians, corrent feliços tots junts, amb una salut física, mental i social que ja voldríem als nostres civilitzats països. El llibre és la cerca d’una resposta a la pregunta: Com pot ser que aquests indiets escanyolits, analfabets, pràcticament descalços i que no mengen gaire res més que blat de moro, les facin passar ben magres als millors superatatletes ianquis (anava a dir “americans”, però justament no toca), amb tota la seva ciència de l’esport, entrenadors personals, les bambes més super-high-tech i una dieta supervisada al mil·ligram?

Durant aquesta cerca, aprenem coses curioses. Per exemple, si mai heu estat una mica en el món del footing, us hauran dit que la bona manera de córrer distàncies llargues és aterrant a cada pas amb el taló, no amb la punta del peu. Aquesta teoria se la va inventar cap al 1983 en Bill Bowerman, un autodesignat i autodidacte  “entrenador”,  i quan va començar a difondre-la, va fer posar els pèls de punta a tots els entrenadors respectables del moment. En Bill va admetre que perquè el peu no patís calia crear una bamba ben encoixinada per esmorteir el cop, va fabricar-ne un prototipus al garatge de casa seva i… va fundar NIKE!!! Curiós, no? Doncs més curiós encara és que la teoria Nike s’hagi imposat, malgrat que cap estudi independent hagi mai demostrat que córrer amb bambes ben encoixinades tingui avantatges. Ben al contrari, es veu que com més encoixinada la bamba, més lesions de peu i de genoll! Xocant, però al llibre se’n dóna una explicació força plausible.

Per un altre fil de la cerca, aprenem que cada cop hi ha més evidència seriosa de la biologia evolutiva i la paleontologia que els humans vam evolucionar cap al bipedisme i la intel·ligència per caçar a les planes d’Àfrica.  Però si els bípedes som per força molt més lents corrent que els quadrúpedes! Com és que per caçar ens vam fer bípedes, i no quadrúpedes, quan vam baixar de l’arbre? Com cacem un antílop, pobrets de nosaltres, si cada cop que intentem acostar-nos-hi, en un tres i no res ha accelerat a 50km/hora? Resposta: doncs seguim empaitant-lo, i seguim, i seguim i seguim. L’antílop esprinta un cop, i un altre, i un altre i un altre, durant hores, sota un sol de justícia… fins que cau esgotat i mort d’un cop de calor. Nosaltres, que correm drets, rebem molta menys radiació solar, hem perdut el pèl i per tant suant ens refrigerem molt més, i la nostra manera de córrer és increïblement eficient en termes d’energia. Voilà. Especulació? Doncs els tarahumares més veterans expliquen que els seus avis encara caçaven cérvols exactament així. I un atleta sud-africà va decidir un dia plantar-ho tot i anar-se’n a aprendre els secrets del, possiblement, darrer grupuscle del planeta que caçava per esgotament. Durant quatre anys, va aprendre aquest art oblidat de sis vells bosquimans, i va comprovar que sobreviure d’aquesta manera no és només qüestió de bones cames, sinó d’intel·ligència i camaraderia extraordinàries. La seva iniciació és un dels moments més emotius del llibre.

Històries com aquestes són episodis dins la història principal del llibre, que es desenvolupa entre dues ultramaratons en què participen tarahumares i ianquis (i en particular, a la segona de les curses, també l’autor del llibre). La narració és un crescendo extraordinàriament ben planificat cap a la segona cursa. Es van descobrint els motius, de vegades lleugers, de vegades tortuosos i tràgics, d’alguns dels (i de les) participants. No us diré qui guanya les curses, ni com. Per si llegiu el llibre. Però també perquè el que aprenem dels tarahumares és que no és l’important. Només us diré que per als ianquis la cursa acaba sent un llarg camí físic i mental, alguns de vosaltres en diríeu espiritual, per acabar allà mateix on els tarahumares i els bosquimans sempre han estat. I, segons sembla, allà mateix on eren els nostres rerererebesavis africans.

P.S. Al llibre no hi ha fotos, però en aquest bloc n’he trobat unes quantes de la cursa final: http://www.allwedoisrun.com/tarahumara.htm?8f25bd00

A Internet ja es troba força informació de la teoria que caçar per esgotament va ser el que ens va fer humans. Bé, homínids, que això passava fa 2 milions d’anys.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s