Saborear el agua. Cien haikus de un monje zen

Saborear el agua. Cien haikus de un monje zen
Taneda Santôka
Trad.: Vicente Haya i Hiroko Tsuji
Madrid, Hiperión, 2004
159 pàgines. 11 €

Sovint es diu que l’aigua no té gust a res, però sabem si ens agrada o ens desplau; fins i tot hi ha tastadors que n’examinen i avaluen les seves propietats. Després d’una primera trobada amb Santôka a El monje desnudo, desitjava seguir llegint-lo, tastar l’aigua, la vida que flueix pels seus versos.

Un títol que prové del haiku inaugural: “Hyôhyô to shite/mizu o ajiwau (De acá para allá,/ libre como el viento,/saborear el agua)”. Els cent poemes d’aquest llibre són una invitació a anar en sentit contrari: en comptes de seguir el rierol cap a la desembocadura, remunten la pròpia corrent a la recerca de l’origen o, més aviat, l’essència del haiku. Aquesta obra és una de les proves més convincents que un haiku, com qualsevol altre bon poema, va més enllà d’una mètrica ajustada i unes imatges reeixides. Confesso sense embulls que pràcticament no he llegit haikus occidentals, però fins i tot gosaria dir que el japonès és l’única llengua en què es poden escriure haikus genuïns. Hi ha quelcom gairebé impossible d’assolir en una altra llengua i que va més enllà de la mètrica i els recursos retòrics. Seria com intentar fer soleás en xinès o alemany, posem per cas. Sortosament, un tema susceptible de discussió.

La introducció del Vicente Haya és una guia imprescindible per adonar-se del que poden arribar a suposar aquests poemes lliures de formes i cànons. Un instant, qualsevol instant de les nostres vides, d’allò que se’ns manifesta al davant, es reflecteix en versos que endeguen l’admiració filosòfica que permet de percebre l’existència des d’un punt de vista passiu i actiu. El jo poètic que copsa el flux de la vida i alhora se’n sent part. L’Haya cita el haiku del mestre Kyoshi: “En el viento de otoño/cada cosa que miro/es un haiku”, per expressar la manera com el haijin, el poeta del haiku, contempla la realitat: una mena de fotografia d’allò que succeeix i la transformació que s’esdevé en la consciència de l’individu. La transcendentalització —disculpeu la paraula— de l’instant.

El centenar de composicions es distribueixen de manera desigual en una sèrie d’agrupacions temàtiques: porta, camí, poble natal, onades, pluja, contemplació, solitud, sake, pobresa, impressions vàries, ritus quotidià i final. Com a El monje desnudo, van de la puresa i la serenor més essencials a l’escatologia més directa que podria expressar qualsevol infant. Haikus d’una simplicitat tan espaordidora que per llegir-los potser caldria renunciar als prejudicis que tinguem com a lectors, com a persones. Tot un regal per aturar les presses de la rutina i escoltar realment el que llegim. En definitiva, per escoltar-nos a nosaltres mateixos.

Acabo amb una succinta mostra.

Shôji no naka no
yuki furishikiru
Dentro de la vida y la muerte
la nieve cae incesantemente

Yama no kewashisa nagarekuru
mizu no reirô
La luminosidad del agua
va fluyendo por el camino abrupto
de la montaña

Eda o sashinobete iru
fuyuki
Están extendiendo sus ramas:
los árboles del invierno

Aki-zora tadayou kumo no hitori to naru
También la nube que flota
en el cielo de otoño
se acaba quedando a solas

Tsuki no hikari no
sikihara fukaku shimitôru nari
La luz de la luna
penetra hasta el fondo
de mi estómago hambriento

Nemuri fukai mura o
mioroshi shito shite iru
Desde lo alto
orino hacia la aldea
que duerme un sueño profundo

Nani o motomeru
kaze no naka yuku
¿Qué pretendo encontrar
internándome en el viento?

Anuncis

2 pensaments sobre “Saborear el agua. Cien haikus de un monje zen

  1. Gràcies, Enric, per aquesta ressenya tan sucosa (i per la idea d’intentar escriure ‘soleás’ en xinès 🙂 Bona comparació!

    Vicente Haya m’ha reconciliat amb el món del haiku, sobretot a partir d’aquell llibre emblemàtic que el Toni ja va ressenyar, “Haiku-dô. El haiku como camino espiritual”, en què dóna unes claus interpretatives imprescindibles i acompanya amb delicadesa el lector en la comprensió d’una realitat poètica que ens és llunyana (i que de vegades, tens raó, s’ha confós amb l’aplicació automàtica d’un motlle mètric).

    Fins demà!

  2. És molt encertada, aquesta referència que fas tant al “Haiku-dô” com al Vicente Haya. Si no recordo malament, a la introducció de “Saborear el agua”, el mateix Haya afirma que potser cal una certa instrucció o preparació per poder entrar en l’òrbita del haiku, però també diu que aquesta fascinació (no embadaliment) que pot suscitar un bon haiku, tan meravellosa com inexplicable, és un fet que, de manera misteriosa, es pot donar o no, per molt que t’hagin ensenyat i explicat vers el haikai. És un vincle molt íntim que s’estableix entre el poema i el receptor, entre l’encert del haijin (autor) i la sensibilitat filosòfica i estètica del lector.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s