Maletes perdudes

Maletes perdudes
Jordi Puntí
Barcelona, Empúries, 2010
450 pàgines. 17,95 €

En Gabriel Delacruz, nen orfe barceloní de la posguerra, està marcat per l’atzar —al capdavall, com qualsevol altra persona. Aquest mateix atzar fa que, juntament amb en Bundó, el seu millor i potser únic amic, i en Petroli, es dediquin a les mudances i recorrin part d’una Europa que ha girat l’esquena a l’Espanya totalitària d’en Franco. En aquests viatges, en Gabriel coneix tres dones amb les que té un fill amb cadascuna: en Christof (alemany), en Christophe (francès), en Christopher (anglès), a més d’en Cristòfol —aquest darrer, amb una dona catalana. Totes desconeixen l’existència de les
altres dones i d’uns fills que duen el mateix nom.

La misteriosa desaparició d’en Gabriel, notificada per la policia al fill català, desvetlla el secret i els quatre fills s’acaben coneixent a Barcelona. Aquí comença la reconstrucció d’un complex trencaclosques: la relació del Gabriel amb les mares respectives, els records que tenen del pare, els testimonis de persones que van conèixer el Gabriel i una sèrie de proves materials que els Cristòfols procuren organitzar i sistematitzar. El motiu de tot això és la decidida voluntat de trobar el pare: hi ha massa preguntes que requereixen una resposta.

L’autor presenta molt hàbilment les diverses parts del trencaclosques. Els salts enrere, alternats amb el present narratiu, reconstrueixen la trajectòria del pare misteriosament desaparegut. La combinació de minuciositat i agilitat resulta esplèndida, permet una lectura que en nombrosos moments esdevé golafre: en Puntí combina sàviament la història de detectius amb la crònica social d’una Barcelona afligida pel passat recent i encara desconeguda a la resta del món. Hi ha episodis, com el del vaixell que creua el canal de la Mànega sota una forta tempesta, que són pura delícia.

Diu a la contraportada que és una novel·la divertida i optimista. Més que divertida, la titllaria de molt i molt entretinguda. Pel que fa a l’optimisme, no ho comparteixo pas. Amb l’excepció dels fills, molts dels altres personatges, els veritables protagonistes, omplen pàgines i pàgines amb unes vides que, per descomptat, tenen bons moments, però rere una certa pàtina de lleugeresa traspuen les ombres i el dolor d’una societat ofegada per la dictadura i per mancances no solament materials. És ficció, però els fets són versemblants. L’únic que no m’acaba de convèncer és el to dels quatre fills en determinats moments. La complicitat que semblen cercar en el lector picant l’ullet amb un registre que frega el to de guió humorístic de televisió desentona amb la magnífica estructura narrativa i l’aconseguit argument. Però només es tracta d’una opinió, per tant totalment discutible. En definitiva, una novel·la que entretén i fa passar estones d’allò més bones, que ja és molt.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s