Prisonniers du paradis

Arto Paasilinna, Prisonniers du paradis

Gallimard (Folio), 1998, 202 pàgines

Traducció del finès al francès d’Antoine Chalvin

D’Arto Paasilinna se’n pot dir allò que mereix ser protagonista d’una de les seves novel·les. Ex guardaboscs, ex periodista, ex poeta, és l’autor finès de més èxit al seu país i a fora gràcies a les seves novel·les còmico-satírico-picaresques, gairebé una per any des de 1972. Els finesos saluden “el Paasilinna d’enguany” amb la mateixa alegria que les primeres fulles als arbres.

A en Paasilinna li agrada burxar-nos, amb humor però sense contemplacions, en les inconsistències del nostre estil de vida. En les altres dues o tres novel·les seves que he llegit, molts personatges són semi-marginals, semi-delinqüents i (sense semi-) amorals i bestiotes, però divertits i, a la seva estranya manera, humans i coherents. Malgrat que hi ha molt d’alcohol i una micona de violència, res a veure amb la banalització à la Tarantino, que tants admiradors té i que, personalment, no puc sofrir.

A Prisonniers du paradis, en canvi, els protagonistes ho són tot menys semi-marginals, semi-delinqüents, etc. Els membres d’una expedició humanitària volen cap a un país del tercer món no especificat per fer-hi tasques de formació en higiene i planificació familiar. Gairebé tots els passatgers són educadíssims finesos i suecs, metges, infermeres i comadrones; bé, sí, i un petit grup de llenyataires (coses d’en Paasilinna!). L’avió cau en una illa deshabitada del Pacífic. I ja tenim tots els ingredients de la trama: un grup de cinquanta persones, homes i dones en nombre més o menys igual; una illa amb aigua i menjar abundants; medicaments i material mèdic per equipar un petit hospital; una tona d’anticonceptius assortits; i bocins d’un avió, què un enginyer eixerit sap reciclar en alambí per destil·lar aiguardent. Rellegiu el títol del llibre, i ara l’entendreu.

Al principi, els pobres nàufrags només esperen ser rescatats per tornar a casa. A casa, amb els marits i mullers; amb els nens; amb els veïns i coneguts; amb la feina; amb la responsabilitat, l’autocontrol, la monogàmia, els diners, el saber estar, els vestits, els prejudicis, els rellotges i la bona educació. Com és que, amb el temps, la idea del rescat se’ls fa menys i menys atraïent? Totes les crostes de civilització que duen enganxades a la pell van caient, d’una en una, en episodis absurds o còmics, però que en Paasilinna aprofita per fer-nos reflexionar.

Si heu llegit El senyor de les mosques, de William Golding, les dues novel·les vénen a ser com creu i cara. Si Golding és tot judici moral, Paasilinna és tot comprensió. Els adolescents anglesos d’aquella, i els sanitaris nòrdics d’aquesta  són, permeteu-me la paraula, descivilitzats.  Però si en Golding això vol dir degradació, els descivilitzats de Paasilinna són com devien ser Adam i Eva abans de l’incident amb la poma, la serp i el senyor de la barba blanca.

Nota: L’he llegida en francès perquè me la va regalar un amic del Québec. Anagrama i Edicions 62 han publicat diverses novel·les de Paasilinna en castellà i català, respectivament. “El bosc de les guineus” és un bon punt d’entrada.

Advertisements

2 pensaments sobre “Prisonniers du paradis

  1. Ricard, és molt interessant tot això que comentes. Ara fa un any vaig passar uns pocs dies a Finlàndia i em va sorprendre veure com, rere la façana immaculada de país capdavanter, es podien percebre moltes esquerdes (la més terrorífica, l’altíssim índex de suïcidis, crec que un dels més elevats d’Europa -a més, es veu que la cosa es dispara quan comença la primavera-). Vaig visitar una ciutat preciosa, de pocs habitants, amb cases de fusta, llac i barquetes… i la gent d’allí m’explicava que els caps de setmana els joves es dediquen a tota mena d’actes vandàlics (un d’ells, prou curiós: arrenquen els bancs públics i els llencen al fons del llac). Això sí, aparentment és un país modèlic.

    Bé, la teva ressenya m’ha fet tornar a pensar en aquest laberint de contradiccions en què vivim (o que som, millor dit).

    Però no coneixia l’autor. Me l’apunto, perquè m’ha semblat molt interessant. Gràcies!

  2. Sí, això del vandalisme hi surt als altres Paasilinnes que he llegit. Hi ha algun bocí que recorda “La taronja mecànica” però amb humor, si és possible.

    I del suicidi, tinc pendent de llegir d’ell “Delicioso suicidio en grupo”, que diuen que és dels millors.

    Gràcies,
    Ricard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s