La mort i la paraula

La mort i la paraula
Carles Camps Mundó
Barcelona, Proa, 2010
99 pàgines. 15 €

En Carles Camps transposa l’experiència d’haver patit i superat un càncer en una reflexió sobre la llengua, l’existència, ser i estar. Una veu poètica que s’expressa amb contundència, amb domini, parlant-ne sense concessions i fins a les últimes conseqüències. El segon poema comença així:

De vegades, el cos troba la lentitud.
Tant se val el batec del cor,
la lluita cel·lular de vida i mort,
el mal que potser hi creix.

Prescindint dels llocs comuns en aquesta mena de situacions, s’accedeix a un pla paral·lel al de l’experiència viscuda per endegar un recorregut metafísic a la cerca del significat de la paraula i la mort en la pròpia individualitat. En la primera part, l’autor exposa la paraula com a font de mort: la paraula no és viva, al contrari del que se sol dir. La immortalitat es manifesta en el present, en cada instant viscut. La memòria i el record, materialitzats en la paraula, en són la prova. Vivim i morim simultàniament a mesura que projectem la nostra existència en la paraula:

Només vivim plenament vius
—qui sap si encara inadvertits pel temps—
els petits anys sense memòria,
perquè els records —els més vívids i tot—
son són sinó el que ens diu la mort
—viva en nosaltres com a pèrdua—
de nosaltres extints en el passat.

Fins que morint la fem morir
(Com d’un ofec d’oblit.)

En la segona part, el poemes s’abraonen damunt l’episodi de la malaltia. Sense embulls ni autocompassió, defugint-ne les obvietats habituals. Hi ha un constant acarament de contraris, una acumulació de paradoxes o simetries conceptuals i filosòfiques: les cèl·lules canceroses són éssers vius que s’instal·len dintre d’un altre ésser viu per causar-hi mort i destrucció. Una lluita per la supervivència dintre d’una altra supervivència i a on es dóna la màxima paradoxa: vida i mort es necessiten mútuament per continuar existint i no existint:

Aquestes cèl·lules totpoderoses,
a punt per sobreviure’ns
si els fos possible suplantar-nos.

Aquests tumors que creixen
tan plens de vida,
però que ignoren
que ens necessiten vius per viure.

En la tercera part s’endega un procés, potser definitiu o potser no, on el jo pretén despullar-se de la veu i la paraula, del record i la memòria. Un trànsit conscient cap al final d’un camí cada cop més clar, més ben definit: tan absolut que ni tan sols no se sent el silenci. El to és encara més radical, els versos flueixen en una implacable descàrrega de lucidesa: “Com et vols preparar per morir si la mort és mort/i no pas temps? […] Només l’amnèsia et prepara per morir./T’has d’arrencar la veu, treure’t del cap que vius./Mutilar-te d’oblit.”

En definitiva, una crida constant a la consciència d’estar vivint i morint. No és un llibre per passar l’estona: s’aborden temes dels quals la societat —no oblidem que cadascun de nosaltres, ho vulguem admetre o no, hi pertany— evita parlar. Potser cal trobar el moment per enfrontar-se a la immensa concentració conceptual dels versos, molt ben treballats i amb un ritme que fa respirar les paraules.

Mirall contra mirall:
la veu sense el reflex dels noms.
On el silenci ni se’n diu.

Si voleu veure una entrevista a l’autor:

http://www.vilaweb.tv/?video=6165

Anuncis

Un pensament sobre “La mort i la paraula

  1. M´agrada la poesia, però em costa trobar el moment per llegir-la. Veient el teu apunt me n´has fet venir ganes.

    Ara mateix et recomanaria la poesia de Lluís Solà

    Vivint
    sense paraules.

    Dins les aigües
    dòcils
    de l´immediat.

    …..

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s