Linterna mágica. Memorias

Ingmar Bergman, La linterna mágica. Memorias
Barcelona, Tusquets, 2001
316 pàgs., 7,95 €

La vieja Lalla decía: Ingmar, como ha nacido en domingo, puede ver las hadas

Ingmar Bergman és un d’aquells autors que conceben vida i obra com un joc de vasos comunicants. Mai no sabem on comença l’una i on acaba l’altra. De fet, en les seves últimes pel·lícules (especialment, Fanny i Alexander) sembla que estigui passant comptes amb el seu passat i traient els fantasmes familiars al sol perquè s’airegin, sense concessions sentimentals de cap mena.

Dur i lúcid. Si és així en les seves pel·lícules, no podia ser d’altra manera en les seves memòries, escrites en un estil àgil, d’adjectivació precisa, enlluernador i addictiu. Només començar la primera pàgina, ens explica que va venir al món tan desnerit que ningú no donava un duro per ell:

Sufrí además toda una serie de enfermedades indefinibles; era como si no acabara de decidirme a vivir. Si me adentro en mi conciencia puedo evocar con exactitud lo que sentía: el hedor de las secreciones del cuerpo, las ropas húmedas y rasposas, la suave luz de la lamparilla de noche, la puerta entreabierta de la habitación contigua, la profunda respiración de la niñera, pasos sigilosos, susurro de voces, los reflejos del sol en la botella de agua. De todo esto me acuerdo, pero no recuerdo haber pasado miedo alguno. El miedo llegó más tarde

No segueix un ordre cronològic, sinó que ens va passejant amunt i avall de la seva biografia. Sempre, això sí, els anys d’infantesa acaben revelant-se com la clau determinant, tant a nivell vital com artístic. Així, per exemple, la gènesi llunyana d’una de les escenes més famoses de la història del cinema, aquella en què la Mort juga a escacs amb el Cavaller prop d’una platja (El setè segell, 1957), es remunta a una excursió que va fer quan tenia vuit anys i acompanyava son pare, el pastor protestant Erik Bergman, a predicar a una parròquia propera: com que la missa l’avorreix sobiranament, el petit Ingmar es dedica a contemplar els frescos medievals que omplen la paret i el sostre. I allí descobreix la mort jugant a escacs amb el cavaller.

La seva vida queda marcada per una educació severa i rígida, així com per la relació conflictiva amb els seus progenitors. Per tal de sobreviure a un clima familiar que l’asfixia, des de ben aviat ha de recórrer a la curiositat i la fantasia: “la prerrogativa de la infancia: moverse sin dificultad entre la magia y el puré de patatas, entre el terror sin límites y la alegría explosiva”.

Quants artistes serien capaços d’escriure un llibre de memòries tan valent? Una dissecció minuciosa del seu passat, feta amb una sinceritat esmolada, gairebé brutal, però sense fregar terrenys escabrosos ni convidar al safareig barat. Qualsevol altre, en el moment de redactar les seves memòries, hauria amagat prudentment sota la catifa alguns episodis més aviat poc lluïts i dels quals no en surt massa ben parat (ni tan sols humanament). Van desfilant grandeses i misèries: els èxits i les patacades professionals, el seu amor infinit pel teatre, la seva ineptitud com a pare, la seva relació complicada amb les dones, el consell dels mestres (el director i actor Victor Sjöström li diu: “trabaja con mayor sencillez. No riñas tanto con todo el mundo. No puedes convertir todo en cosas esenciales, el público se duerme”) i les misèries fisiològiques que igualment determinaran la seva feina (Bergman patia d’insomni crònic i d’allò que ell mateix anomena “vientre nervioso”… i comenta amb humor que un dels seus grans llegats a la dramatúrgia sueca és la instal·lació de wàters en tots els teatres des del moment que ell entrava a ser-ne director).

Més enllà de l’anècdota biogràfica, el llibre és ple de llampurnejos poètics (“el hastío cuelga como trapos de cocina húmedos en torno al alma”) i filosòfics (“el miedo a la incapacidad ataca y sabotea la capacidad”). Benaurada imprudència, que de tant en tant produeix memòries com aquesta.

Anuncis

2 pensaments sobre “Linterna mágica. Memorias

  1. Gemma,

    M’agrada el fet que el llibre no segueixi una linealitat cronològica, com si l’autor estigués recordant i escrivís a mesura que hi va pensant… Però tenint en compte com era en Bergman, segurament fins i tot això ho tenia ben estudiat.

    El Bergman és una figura summament atractiva des de tots els vessants. He recordat que dissabte vaig veure “Persona”, escrit per ell mateix i editat per Nórdica Libros, a La Central de Mallorca. Suposo que aquesta història va ser la base per a la pel·lícula homònima que ell mateix va dirigir i el DVD de la qual em vas deixar. Per si t’interessa, t’adjunto l’enllaç directe a “Persona” a la pàgina d’aquesta editorial: http://www.nordicalibros.com/ficha.php?id=61

    Felicitats per la ressenya tan engrescadora, donen moltes ganes d’endinsar-se en el Bergman més desconegut i de la mà de la seva paraula. Moltes gràcies!

    • Gràcies a tu, Enric. De fet, tinc pendent de ressenyar aquest llibre de “Persona”: tot i que se suposa que és el guió de la pel·lícula, Bergman hi introdueix una sèrie de canvis molt interessants. I encara que haguem vist la pel·lícula, la lectura del guió segueix tenint valor en si mateixa. Vull dir que no és un discurs deutor o subordinat, sinó una obra amb entitat pròpia. Un mestre, aquest Bergman…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s