Señales del cuerpo

Maram al-Masri, Señales del cuerpo
Granada, Comares, 2009, 97 pàgs., 12 €
Trad. de Pilar Garrido i Pablo Beneito
Edició bilingüe

Una de les màgies de Maram al-Masri (nascuda a Lataka, Síria) és haver mantingut la paraula poètica en una mena d’estat primigeni d’innocència i senzillesa, com si posseís l’habilitat de dir uns instants abans que comencés a embolicar-se la troca del discurs, com si volgués conservar una certa netedat en el llenguatge, lluny de les trampes retòriques que es paren, per exemple, aquells amants que “negocian el amor / se hacen uno al otro / preguntas intrincadas / como quien ha perdido / el alma”. La seva paraula, en canvi, intenta no cedir a complicacions innecessàries i oferir-se’ns tan nua com sigui possible:

delante de vosotros
me desnudo
dedo a dedo
uña a uña
piel
luego hueso
luego poema
me quedo como me hizo la tierra

L’autora descobreix el vincle secret que uneix paraula i erotisme. I en el centre de la intersecció d’aquests dos mons, de manera privilegiada, s’alça la boca: la boca entesa com a seu privilegiada de la sensualitat, i la boca entesa també com a seu privilegiada de la parla, el cant i la poesia. Així, la boca esdevé un doble i únic símbol de la creació.

mojo mi cama
con un líquido blanco
con líquido negro
o azul
y a veces
con un flujo de sangre
mojo mi cama con un líquido
salado
con sudor
con una boca entreabierta
de la que cae
saliva
duermen en la cama
un cuaderno y un bolígrafo
y cuando me despierto
recojo mis pensamientos mojados
y mis sueños huidizos
avergonzados
por unas manchas
que delatan
la soledad

De pura necessitat, l’erotisme que canta al-Masri pren unes dimensions còsmiques que desborden el recipient limitat del meu cos, el teu cos o el seu cos: aquesta sexualitat fluent que tot ho amara esborra els límits entre les persones i les identitats (també les identitats de gènere, com suggereix el poema transcrit, on el mateix subjecte és alhora masculí i femení, capaç de secretar líquids associats a l’un i a l’altre). Un erotisme, en fi, que traspassa la matèria i ateny “el alma que habita / el templo de mis huesos”. Tot es barreja, confon i harmonitza, com en una dansa sagrada. Res no queda exclòs de la festa de la vida, ni tan sols la lletjor: “sin temor a la belleza y la fealdad”. I el llibre creix, perquè l’erotisme, sense deixar en cap moment de ser fruïció, esdevé també pensament. L’autora segueix aquella línia magnífica que traçava a Cereza roja sobre losas blancas i que la Rosa va ressenyar ara fa poc menys d’un any.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s