El silenciero

Antonio Di Benedetto, El silenciero
Buenos Aires, Adriana Hidalgo, 2003, 188 pàgs.
Pròleg de Juan José Saer

A algunes persones els resulta insuportable viure en un món inundat pel soroll: tallers mecànics, ràdios a tot volum, mercats populars, sales de ball, xaranga, sirenes, baralles i tot allò que constitueix la banda sonora habitual de qualsevol ciutat moderna. És el cas del protagonista d’aquesta novel·la, un oficinista amb secreta vocació d’escriptor que se sent cada vegada més obsedit pel repertori de sorolls que l’assetja i que sembla multiplicar-se sense fi:

Posiblemente porque estoy así, un tanto débil, no consigo entender ese otro ruido que ha llegado. No sé si me hace daño, pero sí sé que me obsesiona, sin herirme, que me liga y me entorpece, como si sobre mi cuerpo se hubiera derramado una espesa y adhesiva crema de turrón

I engega la seva particular batalla contra aquest soroll nostre de cada dia, insidiós i agressiu, que ell interpreta com un atemptat contra la llibertat d’aquelles persones que volen optar pel silenci. Una aspiració senzilla que es revela, però, impossible. I vet-lo aquí canviant de casa incansablement, intentant negociar amb els veïns, recollint signatures, provant amb taps per a les orelles, temptejant la via legal, tramant secretes venjances… Com no sentir-se identificat amb aquest home que, enmig de l’etern brogit urbà, busca un mínim refugi de silenci? I com no esgarrifar-se en comprovar que, inevitablement, la seva croada va derivant en paranoia?

Luego, es música, per música impuesta. En consecuencia, la música, que es sonido, cuando es música impuesta se convierte en ruido […]. Si el señor con quien comparto un asiento del ómnibus lee un diario que yo no deseo leer, en tanto no lo haga en voz alta no me afecta. Si en vez del diario lleva entre manos una radio de transistores y capta un programa verbal que no quiero oír, como lo expande me invade, y me lo impone

No és qüestió de manies ni de sensibilitats, sembla recordar-nos el narrador, sinó de supervivència o, per dir-ho amb una paraula més gruixuda, d’existència: el soroll ens altera l’ésser, ens expulsa del nostre lloc en el món, fins i tot anul·la projectes (el protagonista és un escriptor que, paradoxalment, no escriu, a l’espera d’unes mínimes condicions ambientals que no arriben). El món es degrada amb el soroll, tal com suggereixen unes pinzellades mítiques magistrals: hi ha un moment en què recorda, per exemple, el mite d’Ulisses, que es va fer lligar al pal de la nau per sentir el cant meravellós de les sirenes. I ara, quines són les sirenes? O quan, parafrasejant el Gènesi, escriu: “Del silencio fuimos y al polvo del silencio volveremos”.

La novel·la és un prodigi. Escrita en un estil peculiaríssim, lacònic i tendre, concís i exacte. Amb un humor una mica amargant i una altra mica absurd (llegint-lo, vénen certs aires de Kafka i de Camus). De tant el tant, el llenguatge es fa estrany, possiblement per millor traduir algunes de les situacions delirants que s’hi narren, i ens confronta amb maneres desoncertants de dir: per exemple, a propòsit del metge que el visita, diu el protagonista: “me concede unas pastillas”. I, en acomiadar-se de l’amic, diu “se desprende de mí”.

Tot i que darrerament l’autor ha estat reconegut com un dels grans novel·listes argentins del segle XX, durant molts anys va quedar silenciat (silenciat: quina ironia!), qui sap si per aquest estil seu inclassificable i poc condescendent amb la moda. Antonio di Benedetto (1922-1986) treballava com a periodista fins que la nit del cop d’estat del 1976 se’l van endur presoner, sense que mai arribés a esbrinar-ne les raons (“Mi sufrimiento hubiese sido menor si alguna vez me hubieran dicho por qué me apresaron, pero nunca lo supe. Y esa incertidumbre es la más horrorosa pesadilla”). L’any i mig que passarà al ventre de la balena marcarà de manera indeleble la seva vida i, de retruc, la seva obra (“Trato de escribir –deia– pero no consigo arrancar nada de mi cabeza. Lleno páginas de garabatos que acabo siempre tirando a la basura”). La paraula –genial– que li dóna títol és un neologisme del mateix Di Benedetto que, com explicava, vol dir “el hacedor de silencio”. Ras i curt: aquest llibre és una festa.

Anuncis

4 pensaments sobre “El silenciero

  1. Gemma, aquest al·legat a tenir dret al silenci també podria estendre’s al de la foscor. No solament patim contaminació acústica, sinó també lumínica. Veure un cel estrellat com cal a les grans ciutats i a molts altres nuclis poblats ja pertany a la categoria dels impossibles. Potser hi ha una por atàvica i inconscient al silenci i a la foscor, que associem a la mort o, encara pitjor, al no res. El volum cada cop més alt i cada dia (o cada nit) més llum per fugir de nosaltres mateixos, del nostre propi silenci i de la foscor, quan probablement ignorem quina és la seva naturalesa. Llàstima que, com bé dius, les modes són injustes amb moltes veus silenciades per l’esclat de l’anomenat “boom” llatinoamericà. Aquest autor és tota una troballa. Moltes gràcies per donar-lo a conèixer!

    • Sí, Enric, jo també crec que deu ser per alguna raó atàvica que omplim complusivament la foscor de llum i el silenci de sorolls.

      A propòsit de la contaminació lumínica, una vegada, llegint un assaig sobre la “noche oscura” dels místics, l’autor deia que intentéssim imaginar com seria la foscor abans de l’electricitat. Què devia significar “noche oscura” per a un escriptor del segle XVI?

      Tinc a mitges un llibre de la Chantal Maillard i, mira per on, abans d’ahir ensopego amb aquest passatge sobre el soroll:

      “Hablan, hablan, hablan. Hablan para no sentirse solos, para no sentirse gregarios, para no sentirse. Hablan para no oírse, para tapar el ser y oír lo que no son. El ruido es la medida del poder. Cuando no manejan objetos ruidosos, hablan. El ruido sale de sus bocas, de dentro de ellos, de la cavidad de sus cuerpos, pero no de ellos mismos. El espacio se llena de palabras y de ruidos, una capa espesa que nos cubre, y de cuando en cuando llueven opiniones y frases huecas que caen como granizo […]. El silencio es un proceso que empieza fuera y sigue hacia dentro”

  2. Continuant amb el tema del silenci, i sense estar segur si té a veure, en la introducció de l’enèsim llibre de haikus que estic llegint (molt a poc a poc perquè és realment especial i complex), el Vicente Haya diu el següent:

    “¿Y qué decir del no-suceso por antonomasia de un poeta? El silencio. Un poeta cuyo oficio es la palabra se sorprende sumido en el silencio y paradójicamente tiene que decir ese silencio:

    Tras un día sin decir nada,
    una de esas noches de luna
    en las que no se puede dormir.

    Porque el poeta sabe que sólo el silencio nos permite la escucha, pero la palabra también debe decir el silencio para ser significativa. La Revelación es el silencio mismo cuando por fin es escuchado. Una vez desvelado el silencio surge lo real.”

  3. Molt bo. I per pensar-hi… Gràcies!!

    Tampoc no sé si té a veure-hi, però m’ha recordat una frase molt bonica d’un text anglès del segle XIV que diu “perquè el silenci no és Déu, ni la paraula és Déu. Deú està ocult entre tots dos”.

    Immens, el tema del silenci.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s