Man and Camel

Mark Strand, Man and Camel
New York, Alfred A. Knopf, 2008
51 pàgs., 12,75 €

No hi ha dubte que tant el títol com la portada d’aquest llibre són un reclam per al lector que es passeja atent per la llibreria. Què hi fan junts en un llibre de poemes un home i un camell? La poesia del canadenc Mark Strand (n. 1934) ens submergeix en una atmosfera d’estranyesa, entre onírica i surrealista, mítica i humorística alhora. Enmig de l’aparent quotidianitat, salta la llebre de la sorpresa: una dona que apareix al fons del mirall, un home i un camell que passen prop del porxo de casa, un rei cansat de governar que s’està palplantat enmig de la nostra habitació o persones que volen baixar amb l’ascensor més avall del soterrani:

The elevator went to the basement. The doors opened.
A man stepped in and asked if I was going up.
I’m goind down
, I said. I won’t be going up.

És com si el món aparegués lleugerament desplaçat del seu centre (entenent que el centre és allò que anomenem “normalitat”). Com si les nostres existències estiguessin travessades per petites escletxes que, d’una banda, amenacen la solidesa de l’edifici i, de l’altra, ens permeten franquejar –si gosem– el llindar del mirall. Una d’aquestes escletxes és el pas del temps o, per dir-ho sense eufemismes, la mort, que ens té tantes ganes que s’està tot el dia traçant plans sobre nosaltres, arrepapada a la cadira i fregant-se les mans. Així comença el poema titulat “2002”:

I am not thinking of Death, but Death is thinking of me.
He leans back in his chair, rubs his hands, strokes
his beard, and says: I’m thinking of Strand, I’m thinking
that one of these days I’ll be out back, swinging my scythe
or holding my hourglass up to the moon…

En l’última secció del llibre –per al meu gust, la millor– aquesta ambientació anecdòtica s’atenua per deixar pas a una mena de reflexió meditativa més despullada. Es tracta d’un poema llarg, dividit en set seccions i titulat “Poem After the Seven Last Words”. El poema s’inspira en les últimes paraules de Crist a la creu, però fugint de qualsevol mena de pretensió històrica. No, les paraules (“Perdona’ls, perquè no saben el que fan”, “Pare, Pare, per què m’has abandonat?”, etc.) s’insereixen en un context contemporani i ateu, amb la qual cosa prenen un ressò ben diferent. Aquest poema, per cert, està pensat per acompanyar el Quartet Op. 50 de Haydn, titulat precisament Les set darreres paraules de Crist.

Aquí podeu llegir alguns dels seus poemes: Man and Camel

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s