Nanas para dormir desperdicios

Francisca Aguirre, Nanas para dormir desperdicios
Madrid, Hiperión, 2007, 58 pàgs., 7 €

No sabia qui era Francisca Aguirre. Com passa sovint, també en aquest cas el títol va funcionar d’esquer. Vaig fullejar el llibre, vaig llegir quatre versos a l’atzar i, inconscientement, vaig imaginar-los escrits per una dona jove, tan frescos i vius em van semblar. No anava errada, perquè resulta que Francisca Aguirre és una poeta jove nascuda a Alacant el 1930 (em sembla que la fama del seu marit, el també poeta Félix Grande, ha projectat sobre ella una ombra massa allargada: a l’entrada de la Wikipèdia, per exemple, des de la segona línia ja se’ns informa que és la “dona de”).

Nanas para dormir desperdicios. No es tracta només de cantar objectes humils i quotidians, sinó de convertir la deixalla en el centre de l’univers poètic, desmarcant-se, això sí, de qualsevol forma de coqueteig amb el dirty realism i buscant, en canvi, la mirada tendra i compassiva per allò que ja no serveix. I quina mena de deixalles són aquestes? De tot hi ha en el llibre, perquè ja se sap que la barreja i el desendreç són inherents a les coses inservibles: espines, flors pansides, calaixos, fulles mortes, quincalla, cendres, peles de patata, guixades… però també elements més subtils com ara les cantonades, el fum, el revers, l’odi, la por, la tristesa o la pèrdua. Meravellosa troballa poètica, aquesta d’articular un llibre sencer a partir de tot allò que acostumem a rebutjar, tant en un pla físic com emocional.

Perquè no se li trenqui aquest material tan fràgil que du entre mans, l’autora tria un to volgudament menor per cantar-lo, sense una engruna d’èpica ni de solemnitat. El seu estil em sembla equiparable a aquell de Miró en pintura, d’una senzillesa i d’una puresa difícils d’imitar. També, a la manera de Miró, diria que aquesta poesia podria agradar als nens, tot i no ser, de cap de les maneres, poesia infantil. Té una manera discreta i suau de passejar la mirada sobre les coses, una dicció tendra i commovedora. Però tampoc no és poesia naïf, perquè la mort hi treu el nas ben sovint… lògicament, perquè la deixalla no és una categoria ontològica, sinó l’estat a què les coses arriben quan el temps les queixala: les flors del gerro no són una deixalla, però s’hi converteixen després d’una setmana de tenir-les al menjador.

NANA DE LAS FLORES MUSTIAS

Mira que son bonitas

a pesar de su languidez.

Las envuelve el recuerdo de lo que fueron

y la nostalgia del aroma que alguna vez cantaron.

Yo las miro despacio

como miro la sombra de la música

o la sombra ligera del vuelo de los pájaros.

Me acerco poco a poco

y les canto la nana del olvido

para que no se asusten

y para que recuerden antes del abandono,

antes de convertirse en desperdicio,

que un día fueron luz y perfume y asombro.

Y mientras yo les canto

siento que mansamente se duermen en mis manos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s