El roig i el negre

Stendhal
El roig i el negre
Traducció de Ferran Toutain
Universitat Pompeu Fabra|Destino, Barcelona, 2004
797 pàgines

Seguint un consell de la politòloga Susan George (“estudieu els rics i poderosos”), em vaig animar a llegir El roig i el negre. I així, m’he adonat de com eren i vivien els nobles contrastant amb les classes populars en el segle dinou, els honorables i els bergants de la França de 1830. Després de tot, potser les coses no han canviat tant…

A l’època de la Restauració, la classe alta (antiga aristocràcia) havia perdut els seus privilegis legals però no les seves propietats. Julien Sorel, fill d’un fuster, és un infeliç, ni disposa de noblesa de sang ni de fortuna. Per això ha de buscar-se benefactors. El pare Chélan, un bon capellà, en serà un d’ells i li procurarà una educació, ja que el jove té  capacitats –arriba a aprendre’s de memòria una bíblia en llatí–. Quan s’assabenta de tot això, monsieur de Rênal (alcalde de Verrières) li fa una proposta al pare d’en Julien i negocien un sou per al seu fill: per comptes de fer el gandul a la serradora d’aigua llegint llibres, farà la feina de preceptor dels dos fills de l’alcalde. Així és com Julien Sorell ven la seva intel·ligència a canvi d’un salari i perd de vista el seu pare i germans bastant bestiots.

L’aprenent a capellà encara no té ni vint anys i està dotat d’un gran atractiu físic, per això i pels seus talents memorístics comença a creure’s algú. És un admirador apassionat de Napoleó, en part perquè a la França napoleònica es van abolir els privilegis feudals i es va instituir la legió d’honor,  el primer títol al que podia accedir home o dona de qualsevol condició social que hagués demostrat mèrits civils o militars. Però ara són altres temps, i no dubta a amagar la seva ideologia per poder assolir una carrera brillant de capellà. Traint les seves inclinacions militars, es complau amb les promeses ràpides d’ascenció social dels clergues.

Julien Sorell és ambiciós però vulnerable, i com és de preveure tindrà embolics de faldilles. Hi ha dues dones poderoses disposades a tot per defensar-lo. Ni l’honor ni l’orgull aristòcrata podran amb l’amor exaltat i coratjós que senten per ell. Els personatges de Stendhal són individus molt valents que es prenen moltes llibertats. Així és com el deure i el plaer entren en conflicte, entre paisatges sublims i música de Mozart. Tots aquests impensats privilegis el portaran, de la mà del tedi, a confondre’l i a desitjar més i més fortuna.

El jove provincià buscarà prosperar a Paris i allà hi trobarà al marquès de la Mole, disposat a afavorir l’ascens de Julien pel seu talent, però acabarà sent una víctima dels mateixos burgesos enriquits, gelosos d’en Julien. Així doncs, les passions humanes com la gelosia, l’enveja i l’amor poden enlairar-nos i destruir-nos. Però Stendhal també ens vol parlar de la noblesa d’esperit i aquesta és la sorpresa final del llibre. La felicitat implica dignitat i autorespecte.

M’han servit de gran ajuda totes les notes a peu de pàgina, com ara:

Una enquesta duta a terme el 1794 va revelar que sis milions de francesos desconeixien completament el francès. A l’època de la novel·la, llengües com l’alsacià, el bretó, el basc, el provençal o el català encara eren molt vives a França i una part molt important de la població tenia el francès com a segona llengua. No ha d’estranyar, doncs, que Stendhal faci sovint referència al mal francès dels seus personatges.

Per acabar, us transcric un dels curiosos epígrafs que encapçalen gairebé tots els capítols del llibre.

Si avui sóc sensat és perquè llavors estava boig. Oh, filòsof que no veus més que l’instantani, que n’és de pobra la teva visió! El teu ull no està fet per seguir el treball subterrani de les passions.                                                                                                                                                                                             W. Goethe

Advertisements

2 pensaments sobre “El roig i el negre

  1. Gràcies, Rosa. És un d’aquells clàssics que en el seu moment se’m va entravessar. Potser ara, després de llegir la teva ressenya, li donarem una segona oportunitat 🙂

    (Per cert, aquestes dades que dones sobre el francès m’han deixat molt parada i amb ganes de saber-ne més)

  2. Em passa el mateix que la Gemma. El vaig llegir fa bastants anys i va deixar-me bastant indiferent. He constatat que els darrers temps torna a esmentar-se a bastants llocs. Potser caldrà intentar-ho de nou.

    Quant al francès, em pensava que en aquella època tenia una posició molt més hegemònica, gairebé com l’lactual.

    Gràcies per posar-nos al dia de tot un clàssic!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s