99 haikus de mu-i

99 haikus de mu-i
Trad.: Vicente Haya i Keiko Watanabe
Madrid, Mandala Ediciones, 2010
137 pàgines. 12 €

Mu-i ni shite
namako
ichiman hassen sai

Para cumplir 18.000 años
el pepino de mar
no ha tenido que hacer nada. (Shiki)

Els ideogrames de mu-i (無 為), primera paraula del haiku amb què comença aquest llibre, signifiquen inactivitat, desocupació, no intervenció. Noranta-nou poemes d’autors clàssics i moderns de primer ordre —Bashô, Busson, Issa, Shiki, Seisei, Santôka…— amb els quals el Vicente Haya presenta els haikus des d’una temàtica diferent a la dels seus llibres anteriors.

La transcendència de l’instant i allò que hi succeeix es deu a una acció, voluntària o no, a una decisió, a la casualitat… Aquest recull de poemes va més enllà. I potser mai millor dit: ja no es tracta de captar el fet precís en què es dóna la connexió entre l’observador i el que succeeix, sinó que s’obre la porta del que no succeeix. El haijin intueix allò que no passa. I això no significa que no passi res, sinó tot el contrari. Les coses són gràcies a les que no són: una decisió és una renúncia, anar per un camí implica descartar-ne un altre. Aquests poemes, sense explicar-ne les causes, generen un món ple de conjectures, sovint inquietants, enmig d’una atmosfera misteriosa:

Arando el campo.
El hombre que preguntó por el camino
ha desaparecido. (Buson)

En la esquina de una vieja pared,
sin moverse,
una araña inflada de crías. (Shiki)

Aquest atansament al món del no-fer, la no-acció, estableix un pont entre realitat i fantasia, materialitat i immaterialitat. Alguns poemes m’han desconcertat, sense saber per on agafar-los (de moment):

Primavera ignorada:
en el reverso del espejo
la flor del ciruelo. (Bashô)

En la lluvia de primavera,
el canto de los patos
supervivientes. (Issa)

Una no-acció o no-intervenció manifestada també amb humor no exempt de tristor, amb una tendresa i una bellesa tan essencials com commovedores. Naturalment, és en Santôka qui ens ofereix tot això i molt més. Un parell d’exemples:

Una noche breve.
Ni siquiera puedo pagar la leña.
Me escapo corriendo.

No me dejaron alojarme…
Y a partir de ahí
tomé la dirección de la luna.

Després d’una introducció, la veu del Vicente Haya, a diferència dels altres llibres, només es troba en les traduccions. Ni una sola nota, cap comentari. El lector s’enfronta tot sol a un món —o un no-món— insospitat, a un paisatge gairebé al·lucinant, que s’han de percebre a poc a poc. Cal tenir paciència, però els resultats s’ho valen.

No voldria acabar sense posar esment en el fet que aquí he trobat alguns poemes editats per l’Haya a altres llibres, per exemple a Haiku-dô o Saborear el agua. Les traduccions són diferents, amb la qual cosa poden comparar-se. M’ha alegrat retrobar-me amb dos dels haikus que més m’emocionen. Malgrat allargar massa la ressenya, no me’n puc estar d’incloure els versos en japonès. Com recomana l’Haya en altres ocasions, primer s’ha de llegir en la llengua original i després centrar-se en la traducció:

Harusame ya
mono kananu
mi no aware naru

Lluvia de primavera.
Alguien que no escribe ni pinta
profundamente emocionado. (Buson)

Futatabi wa
wataranai hashi no
nagai nagai kaze

Un puente que no voy a cruzar
por segunda vez.
Viento de eternidad. (Santôka)

Advertisements

2 pensaments sobre “99 haikus de mu-i

  1. Gràcies, Enric. Aquests haikus m’han semblat extraordinaris. Recordo que a “Haiku-do” el Vicente Haya esmentava aquests poemes sobre el que (aparentment) no succeeix. Ho recordo perquè em va cridar l’atenció.

    Aquest estiu he llegit un assaig-antologia seu titulat “Haiku: la vía de los sentidos”. A la segona part del llibre, argumenta que el haiku no deriva de l’esperit zen, sinó de creences pre-budistes. Però per a mi, que no sóc entesa, allò que més m’ha interessat del llibre és la inclusió d’una sèrie de haikús meravellosos:

    “Una hormiga de montaña
    resalta con claridad
    en la blanca peonia”

    “Dentro de la mano
    la luz fría
    de la luciérnaga”

    “La brisa de la mañana:
    puede verse cómo sopla
    en los pelos de la oruga”

    Gràcies per la recomanació! Buscaré aquests “99 haikus de mu-i”.

  2. Gràcies per aquest haikus, Gemma, són fantàstics. Doncs aquest llibre em va trobar a mi, més que no pas jo a ell. Després d’haver llegit i comentat uns quants reculls de haikus, havia decidit deixar-los córrer per un temps. Però un migdia, a la llibreria Documenta, col·locat en vertical en un prestatge, em van cridar l’atenció el títol i la meravellosa cal·ligrafia de la portada. No em va costar gens contradir la decisió.

    Quant al tarannà religiós o sagrat que esmentes, l’Haya afirma quelcom de semblant en la introducció. Tampoc jo no sóc cap entès, però podria ser que el haiku portés una forta càrrega de budisme, xintoisme i zen plegats amb la característica manera que tenen els japonesos d’assumir diversos corrents i crear-ne un que els convingui. Si no recordo malament, un enorme percentatge de la societat japonesa es declara atea (o agnòstica, que no és el mateix), però en canvi un nombre molt important de persones estan adscrites a sectes. Pot ser un tret cultural, de la mateixa manera que la poesia occidental està condicionada, en major o menor mesura, pel cristianisme en general i el catolicisme en particular (depenent del país i la societat).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s