Hiroshima mon amour

Marguerite Duras, Hiroshima mon amour
Barcelona, Seix Barral, 2005 (Booket)
Trad. de Caridad Martínez
152 pàgs. 5 €

Falten poques hores perquè la protagonista se’n torni a la seva França natal, després d’estar-se uns mesos a Hisroshima rodant una pel·lícula. Som a l’agost de 1957. La vigília de la partida, la dona coneix un japonès amb qui viurà una intensíssima història d’amor. A estones, el passat d’ella es transparenta sobre el present, un passat marcat per una altra història d’amor desesperada i amb final tràgic: la que va viure, a la França ocupada pels nazis, amb un soldat alemany.

Més enllà de l’anècdota, i sempre de manera implícita, el llibre planteja fins a quin punt les circumstàncies no només condicionen la nostra vida, sinó que l’acaben creant. Els dos grans amors que viu la protagonista comparteixen el seu caràcter clandestí, prohibit i extrem: l’actual, amb un japonès casat i pare de família; el passat, amb l’enemic invasor. ¿Aquestes històries haurien resultat igualment trasbalsadores si s’haguessin produït en circumstàncies més “quotidianes”? O, d’alguna manera, la situació límit en què es desenvolupen les determina? Perquè, és clar, Hiroshima no és una ciutat qualsevol. Allí la vida sembla més despullada, menys subjecte a subterfugis o maquillatges, més brutal (ella mateixa ho reconeix: “Conocerse en Hiroshima. Eso no pasa todos los días”). Per si no n’hi hagués prou, aquests amants viuen sota la pressió d’un comiat imminent: a penes vint-i-quatre hores per estar junts. Són aquestes condicions extraordinàries les que donen com a resultat una història d’amor també extraordinària? S’estimarien de la mateixa manera en l’entorn d’una ciutat tranquil·la i amb tota la vida per davant? O és l’ombra de la mort, del mai-més i de la bogeria allò que li confereix el seu caràcter?

Marguerite Duras torna a fer gala del seu estil hipnòtic, entretallat i el·líptic, construït sobre frases curtes i on els silencis puntegen la narració (el llibre es teixeix a base de paraules, mirades i silencis). I, de tant en tant, trobem una d’aquestes observacions inquietants que els personatges fan com qui no vol la cosa:

La locura es como la comprensión, ¿sabes? No se la puede explicar. Exactamente como la comprensión. Se te viene encima, te llena y entonces se la entiende

Però Marguerite Duras prefereix suggerir a aclarir. No hi fa res si apareixen elements incomprensibles en la trama (com si ens recordés que la vida tampoc no ho és, de comprensible), si apareix el desordre, la incoherència o la contradicció:

ELLA. –Quiero marcharme de aquí.

Al mismo tiempo que se agarra a él de un modo casi salvaje.

Marguerite Duras va escriure aquesta obra com a guió per a una pel·lícula que Alain Resnais va rodar el 1959 i que podeu veure clicant aquí:

Anuncis

6 pensaments sobre “Hiroshima mon amour

  1. Admeto haver-me negat diverses oportunitats que he tingut de veure la pel·lícula o de llegir el llibre per causa de la indiferència que em va suscitar “L’amant”, un llibre que potser cal llegir en determinades circumstàncies o un estat d’ànim escaient. La teva ressenya m’ha donat peu a una nova oportunitat de reconciliació amb una autora que sens dubte val la pena. Gràcies, Gemma!

    • És curiós fins a quin punt el moment en què ens arriba un llibre pot condicionar-ne la lectura. Fa molts anys, vaig deixar “L’amant” a mitges. I després, quan vaig tornar a intentar-ho, me’l vaig empassar amb avidesa. És estrany.

      Això sí, Marguerite Duras no és d’aquelles autores que deixi indiferent: o hi entres o no hi entres, en el seu món. O et fascina o t’irrita (i jo, ara mateix, milito en el bàndol dels fascinats…) 🙂

  2. Jo més que del bàndol dels irritats sóc del bàndols dels avorrits; per ser un llibret tan curt és tot un mèrit de l’autora tindra tanta gent que l’ha deixat al prestatge. Per altra part, no sabia que HMA fos una pel·lícula basada en una novel·la d’aquesta autora; en acabar de veure-la t’agafen ganes de no tornar al cinema o només tornar quan reposen les dels germans marx! gràcies per la ressenya (de tot ha d’haver en el món).

  3. Trobo molt bona pensada que hagis penjat la peli. Potser m’animo.

    El llibre de L’amant també el vaig llegir fa molt de temps, que trist… molt trist. Però també té una bellesa estranya. El primer amant pot marcar tota una vida.

    • Doncs mira, igual jo també m’animo… perquè la vaig penjar i encara no l’he vista 🙂 O potser m’esperaré un temps, per deixar que el llibre se m’esborri una mica.

      Ahir vaig començar un altre llibre de la Marguerite Duras, “Escribir”, que parla sobretot de la soledat que necessita per escriure, dels rituals, de la seva casa de Neauphle-le-Château… (“cuando yo escribía en la casa todo escribía. La escritura estaba en todas partes”). I ho fa amb aquest estil seu tan peculiar, aquest que pot irritar, avorrir o fascinar. O tot alhora.

      Gràcies, Rosa!

  4. Acabo de veure la pel·lícula. Té una poètica visual molt intensa i les imatges de Hiroshima i els seus habitants m’han interessat molt per motius que ara no vénen al cas. No obstant, admeto que la història, o la manera de contar-la, m’han suscitat la mateixa indiferència (o superior) que quan vaig llegir “L’amant” malgrat l’excel·lent interpretació dels actors. Em temo que acabaré per no llegir el llibre en què s’inspira la pel·lícula. Potser he fet malament en seguir aquest ordre i hauria d’haver llegit primer l’obra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s