Fa mil anys que sóc aquí

Mariolina Venezia
Fa mil anys que sóc aquí
Traducció d’Anna Casassas
La Campana, Barcelona, 2007
327 pàgs.

Ens trobem en el poble de Grottole, a la regió de la Basilicata, sud d’Itàlia. Són uns indrets on, per tradició, els estils de vida van persistir durant molt de temps. Un exemple el trobem en “els Sassi”, cases excavades a la pedra calcària, antigues coves prehistòriques, en el casc antic de la ciutat de Matera. Una terra seca, antany d’agricultors.

El llibre conté anècdotes que s’han anat explicant de pares a fills, d’avis a néts durant un total de cinc generacions. Segons un eslògan del ’77 : “Val més un final desesperat que una desesperació sense final, val més…” Així és com es pren la vida la Gioia, que rep l’herència cultural d’una família que s’ha sacrificat i que no està acostumada a dir que no. Ella ha de conviure amb totes les possibles vides que podria haver viscut,  si no fos per… Així doncs la Gioia és una presa fàcil per viure d’utopies, com ara “reivindiquem el dret a no fer res” o “la meva vida és meva i de ningú més”. Creu que el seu pare s’ha equivocat en tot i renega dels somnis dels seus ancestres, encara que li van xiuxiuejant a l’oïda el que hauria de fer. Inventa una vida que no té res a veure amb els seus. És un arbre sense arrels, “quan posaràs seny, eh, digues a l’àvia?…” Els homes a parlar de política i les dones fent safareig i a fer ganxet i mitja, puntes de filigrana per aixovars de filles i nétes, amb veus que encara els ressonen: “fadrina se’m quedarà”, “lloat sia Déu”, “que Déu nostro senyor no en fa cap de dret”.

Després de ruïnes econòmiques i d’alts i baixos familiars, el temps transcorre, no s’atura. Els diumenges ja no van a misa, les festes del poble ja no es fan en honor als sants, aprenen receptes noves per cuinar, les botigues ja no fien, apareixen els supermercats. En resum, la vida els hi canvia en un moment de canvis socials i polítics que els van colpint, com la unificació d’Itàlia, el feixisme, el rapte d’Aldo Moro, el referèndum sobre l’abolició del divorci o la caiguda del mur de Berlín.

Per acabar, què ens queda dels nostres avantpassats? Els personatges del llibre tenen estats d’ànim que els assalten de cop i volta, que no es poden explicar, perquè són més antics que ells mateixos. Potser és la única empremta del passat que els queda de veritat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s