La dicha

Irene Gruss, La dicha
Buenos Aires, Editorial bajo la luna, 2004
46 pàgs., 9 €

Com tota bona poesia, la d’Irene Gruss (Buenos Aires, 1950) guanya amb lectures successives: els poemes ens esperen, ens conviden a tornar-hi una segona, una tercera vegada. Uns poemes que, de manera aparentment senzilla, acullen objectes, gestos i realitats quotidianes. En el que obre el llibre, per exemple, l’autora li cedeix la veu a una formiga, que refereix els seus fatics per carregar fulles amunt i avall quan s’acosta l’hivern (però no només els fatics, també l’alegria lligada a la feina feta amb gust: “recuerdo la luz, la carga, la alegría de llevar / y traer”).

Potser aquest és un dels aspectes més sorprenents del llibre, la voluntat de celebrar obertament la felicitat, la “dicha” que li dóna títol. Una felicitat, això sí, que en cap moment esdevé monocroma, sinó rica i múltiple per tal d’integrar-hi també les ombres, el dolor o la brutalitat: la part fosca existeix, sí, però no anul·la el sentiment de joia que procura el simple fet d’estar viu, dempeus, mirant al voltant amb curiositat

DICHOSOS

Dichosos los que baten palmas

y hacen ruidos con los pies,

y contestan a los títeres, al

actor que bromea y ríen,

dichosos,

el sordo que canta y silba

y el ciego afinado que mueve su cuerpo

y apunta su cara al cielo.

Dichosos los que saludan

por la calle,

bailan, sueltos

de andar, de nada para perder,

más pudorosos que Dios,

sinvergüenzas, dichosos.

Dichosos los que copulan

dormidos, y al despertar

copulan despiertos,

los viejos que charlan con

sus atadillos, y se burlan de las palomas y del frío.

Dichosos los que lloran

porque son tristes

y los que ríen cuando

la lluvia empapa lo puesto

a secar, dichosos

el rojo, el azul y el amarillo

Aquest llibre destil·la tendresa, un sentit de l’humor molt fi i també una mena de dolor de fons. No he llegit res més d’aquesta autora, però em sento encuriosida, perquè pel que ella mateixa explica en una entrevista, sempre busca camins nous i no repetits:

Me sorprendo hasta cuando leo los poemas que ya están publicados, y digo ¿por qué salió así? Si no tuviese ese asombro, moriría; sería como hace Benedetti una sacada de chorizos, con perdón de Benedetti. Trato de estar alerta contra eso, cuando pesco el recurso; por eso corrijo tanto; el no repetirme o el ‘esto que ya me lo sé, ya lo hice’. Yo necesito sorprenderme, pero más que sorprenderme es asombrarme y buscar ahí, en el asombro. Sobre todo cuando una termina un libro y empieza a escribir cosas que todavía no reconocés porque es una forma nueva que todavía no te expresa. Mi estilo no es el mismo en cada libro, cada libro es una cosa diferente.

Aquest és el seu bloc, on va penjant poemes: La mitad de la verdad

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s