Imago

Joseph O. Legaspi
Imago
New Jersey, Cavan Kerry Press Ltd. 2007
83 pàgs. $16
Foreword by Philip Levine

Joseph O. Legaspi (1971) va néixer i va viure a les Filipines fins que als dotze anys va emigrar als Estats Units, a Los Angeles, amb tota la família. L’autor parteix d’aquest substrat autobiogràfic per construir el seu primer llibre de poemes, Imago, el títol del qual al·ludeix, segons explica ell mateix en la nota preliminar, a un insecte en la fase final de desenvolupament i també a la imatge idealitzada que ens formem d’una persona, normalment durant la infantesa.

Difícilment podia haver trobar un títol millor, suggeridor i exacte, ja que el llibre és el testimoni poetitzat de la transformació d’un nen en adult, primer en el context gairebé mític de la terra asiàtica d’origen –rural, preindustrial— i després en el context difícil i a estones absurd de la terra d’acollida –aquesta costa oest dels Estats Units on el pare treballa canviant llençols en un hospital i la mare serveix incansablement burritos en una parada de menjar ràpid.

Anècdotes, episodis, costums i personatges del passat cobren vida gràcies a la capacitat evocadora de l’autor, un veritable artesà del detall i de l’observació minuciosa. Queda demostrat, un cop més, que l’única manera de ser universal és parlant d’allò més particular i proper. Tant li fa si a les Filipines els nens s’entretenen torturant rat-penats en lloc de gripaus: ens hi podem igualment reconèixer.

El món és contemplat en aquest llibre amb atenció amorosa; encara més, amb autèntica delectació. La mirada del poeta no judica, sinó que ho abraça tot, així sigui agradable, desagradable, heroic, miserable, tendre o escabrós. Amb la infantesa, sembla recordar-nos Legaspi, no  s’hi valen les visions simplistes: ni paradís ni infern, sinó totes dues coses i moltes més. La visió que se’ns brinda no és edulcorada ni tampoc truculenta. És polièdrica, riquíssima, festivament sensorial, amb colors, gustos i textures que esclaten arreu:

Watermelon

This morning, thirsty from the drain of night’s sleep, I ate a thick slice of sweet watermelon, cold, the kind of cold that could satisfy William Carlos Williams. Forget the coffee, cream-cheesed bagel and bacon. I admit it: I’m fixated with this fruit, green outside, red on the inside, like Christmas, or my mother painted green, or like the Mexican flag without the eagle and the stripes, but with seeds, which, when sun-dried and salted, become the favorite snack food of Filipinos.

Síndria

Aquest matí, assedegat pel desguàs del son nocturn, m’he menjat una rodanxa gruixuda de síndria, fresca, amb aquella mena de frescor que plauria William Carlos Williams. Oblida’t del cafè, del panet amb formatge cremós i del tall de cansalada. Ho reconec: tinc fal·lera per aquesta fruita, verda per fora, vermella a l’interior, com el Nadal, o els verds que pintava ma mare, o com la bandera mexicana sense àguila ni cintes, però amb llavors, les quals assecades al sol i salades són l’aperitiu preferit dels filipins.

El llibre és hereu de la millor poesia nord-americana contemporània, no només pel seu ritme àgil i col·loquial, sinó sobretot pel seu atreviment i manca de pudor, en el millor sentit de l’expressió. Així, al costat de poemes sobre jocs i menjars, hi trobem poemes sobre la borratxera del pare, sobre el despertar a la sexualitat i fins i tot sobre la circumcisió (amb un detallisme que lluny de resultar grotesc es revela increïblement poètic).

Aquest llibre també és una reflexió sobre la frontera, les fronteres. Constantment l’autor les traspassa i qüestiona: ens movem entre les Filipines i els Estats Units, entre la infantesa i la maduresa, entre la innocència i la brutalitat, entre la tendresa i l’horror, entre el poema i la narració breu. En definitiva, un llibre valent, emotiu, extraordinari.

The Bringers of Bread

In the prenatal, rooster-summoned morning,
my brother and I awaken and slip
through our mosquito nets as darkness
fades slowly into blue-and-bluer.

We walk into the dreamy air
not before grabbing the few pesos and centavos
waiting for us on top of our mother’s bureau.

The gray road and the click-clack of our slippers:
we know at the end of both is the bakery.
Until then, we pounce on stray cats and birds.

We play leapfrog, leaping over each other’s
bent body:  bodies that evolved from the same
womb churning into one rolling animal.

At the bakery, we bask in the clean scent
of newly baked pan de sal, providers that we are.
We press the brown bags to our hunter’s
breasts and let the warmth seep beneath our ribs.

Els portadors de pa

Matí prenatal, convocat pel gall:
mon germà i jo ens despertem i llisquem
fora de les mosquiteres mentre la foscor
s’esvaeix lentament en el blau creixent.

Caminem per l’aire ensonyat
no sense abans agafar uns pocs pesos i centavos
que ens esperen a la còmoda de la mare.

El camí gris i el clic-clac de les nostres sabatilles:
sabem que al final de tots dos hi ha el forn.
Fins aleshores, empaitem ocells i gats perduts.

Juguem a la granota, saltant sobre el cos
ajupit de l’altre: cossos que van créixer d’un mateix
úter convertits en un sol animal enroscat.

Un cop al forn, ens abandonem a l’aroma neta
del pan de sal tot just fornejat, proveïdors com som.
Estrenyem les bosses marrons contra el nostre pit
de caçadors i deixem que l’escalfor se’ns escampi per les costelles.

La seva pàgina web: Joseph O. Legaspi

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s